Evangeli (Mt 21, 33-43. 45-46)

En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots i els notables del poble:

―Escolteu una altra paràbola: Hi havia un propietari que va plantar una vinya, la va envoltar d’una tanca, hi va excavar un cup i va construir-hi una torre de guàrdia. Després la va arrendar a uns vinyaters i se’n va anar lluny. Quan s’acostava el temps de la verema, envià els seus servents als vinyaters per rebre’n els fruits que li corresponien; però els vinyaters van agafar els servents, i a l’un el van apallissar, a l’altre el van matar, i a l’altre van apedregar-lo. Novament els envià altres servents, més nombrosos que els primers, però els van tractar igual. Finalment els envià el seu fill, tot dient-se: “Al meu fill, el respectaran”. Però els vinyaters, en veure el fill, es digueren entre ells: “Aquest és l’hereu: vinga, matem-lo i quedem-nos la seva heretat”. L’agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar.

Quan vingui l’amo de la vinya, què farà amb aquells vinyaters?

Li responen:

—Farà morir de mala manera aquells mals homes i arrendarà la vinya a uns altres vinyaters que li donin els fruits al seu temps.

Jesús els diu:

—¿No heu llegit mai allò que diu l’Escriptura: La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se’n meravellen?

Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar.

En sentir les seves paràboles, els grans sacerdots i els fariseus van comprendre que es referia a ells, i volien agafar-lo, però van tenir por de la gent, que el considerava un profeta.

Comentari

L’evangeli d’avui ens recorda una de les paràboles de Jesús més dramàtiques. I ho és perquè posa al descobert la foscor que hi ha al cor de l'home. La imatge de la vinya ens remet a l'Antic Testament i, de manera molt particular, al capítol cinquè del llibre d'Isaïes. La vinya és Israel, el poble sobre el qual Déu ha vessat d'una manera tan especial amor i dons. La vinya ens parla de cura, de fruits, de vida. Jesús va intentar amb la seva predicació i les seves obres fer-nos comprendre com és d’incommensurable l'amor de Déu Pare per nosaltres: un amor fidel que mai no es retira, ni tan sols quan és rebutjat.

La paràbola del Senyor ens parla de persones que han girat l'esquena a l'amor de Déu i han pervertit el do que els ha posat a les mans. De nou el desagraïment, l'orgull i la cobdícia són a l'origen de la destrucció i la mort. Una ceguesa una mica irracional ens podria portar a pensar que, el que tenim, ho tenim per mèrit propi: que ningú no ens ho ha donat pas. Un cor endurit podria arribar a mirar la resta de la creació en funció del benefici propi. Tan trist és una cosa com una altra: “Què teniu que no hàgiu rebut? I si ho heu rebut, per què us en glorieu com si ho tinguéssiu de vosaltres mateixos?” (1Co 4, 7). “Que ningú no perjudiqui els altres germans ni s’aprofiti d’ells (...) perquè el Senyor demanarà comptes de tot això” (1Te 4, 6).

Els fruits venen de l'agraïment i l'amor humil. Som criatures i Déu ens ha volgut fer partícips de la cura i el govern d'allò que ha sortit de les seves: de tota la creació. D'una manera molt particular de les persones i, entre elles, amb especial interès, de les que compartim la fe.

La conseqüència lògica és clara: cal acollir amb humilitat els dons de Déu, posar-nos al servei dels altres, saber-nos portadors de l'Evangeli perquè tothom pugui arribar a conèixer l'amor de Déu per ells i a què ens crida. Tot això només és possible si acollim el Crist, pedra angular. Només ell és capaç d'il·luminar tot l’ésser, de fer-nos experimentar en plenitud l'amor del Pare i de mirar tothom com a estimats del Pare.