Evangeli (Lc 11, 27-28)

Mentre Jesús parlava, una dona alçà la veu entre la gent i li digué:

—Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar!

Però ell va respondre:

—Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden!

Comentari

La litúrgia de la Missa d’avui ens presenta la conclusió d’una llarga conversa de Jesús amb la multitud, que sant Lluc va agrupar al capítol 11 de l’Evangeli. Aquest capítol comença amb la petició dels deixebles a Jesús que els ensenyi a pregar. El Mestre respon amb el parenostre. Continua després amb alguns exemples que subratllen la necessitat de pregar confiadament el nostre Pare Déu. Després, les paraules del Senyor es fan més dures, ja que troba l’oposició i la incredulitat d’alguns que no acabaven de creure-hi.

Aquest és el context en què cal llegir l’evangeli d’avui. Veiem que Jesús no només troba oposició allà on va, sinó també gran entusiasme, al punt de portar una dona d’entre la gernació a aixecar la veu i cridar fervorosament: “Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar!” Aquesta dona havia sabut reconèixer en el Senyor quelcom extraordinari i estava potser alegrement sorpresa pel que escoltava i veia en Jesús.

La resposta del Mestre pot sorprendre inicialment. Sembla que respon amb paraules dures davant d’aquesta mostra d’afecte, però en realitat vol convidar la dona a perseverar en el seguiment de les paraules. Jesús sap molt bé que n’hi ha molts que comencen amb gran entusiasme i que després no aconsegueixen perseverar. Ja ho havia dit abans, a la paràbola del sembrador, sobre alguns oients de la paraula que “escolten la paraula i l’acullen amb alegria, però no tenen arrels: creuen només per un moment, i a l’hora de la prova es fan enrere” (Lc 8, 13).

És per això que el Senyor convida tothom a edificar sobre terreny segur, a posar els fonaments sobre roca (cf. Lc 6, 47-49), no només escoltant i manifestant amb paraules l’amor que tenim a Déu, sinó també vivint i practicant el seu ensenyament. Aquesta lliçó del Mestre és la que sant Josepmaria ens transmet amb un rerefons autobiogràfic: «Expliquen d’una ànima que, quan li deia al Senyor en l’oració: “Jesús, t’estimo”, va sentir aquesta resposta del cel: “Obres són amors i no bones raons”» (Camí, n. 933).