Evangeli (Mc 4, 1-20)

Jesús es posà altra vegada a ensenyar vora el llac. Però es reuní tanta gent entorn d’ell, que va haver de pujar en una barca. S’assegué, doncs, a la barca, dintre el llac, i la gent es quedà a terra, vora l’aigua. Ell els ensenyava moltes coses en paràboles. Tot instruint-los deia:

—Escolteu: Un sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vingueren els ocells i se la van menjar. Una altra part va caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida va germinar, ja que la terra tenia poc gruix; però, quan sortí el sol, recremà la planta, i es va assecar, perquè no tenia arrels. Una altra part va caure enmig dels cards; els cards van créixer i l’ofegaren, i no va donar fruit. Però una part de les llavors va caure en terra bona, i va pujar i va créixer fins que donà fruit: unes llavors van donar el trenta, unes altres el seixanta, unes altres el cent per u.

I deia:

—Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti.

Quan Jesús s’hagué quedat sol, els qui eren al voltant d’ell juntament amb els Dotze li preguntaven sobre les paràboles. Ell els digué:

—A vosaltres, us és confiat el misteri del Regne de Déu; en canvi, als de fora, tot els arriba en paràboles, per tal que mirin, però no hi vegin; escoltin, però no comprenguin, no fos cas que es convertissin i fossin perdonats.

I afegí:

—Si no enteneu aquesta paràbola, com podreu entendre totes les altres? El sembrador sembra la paraula. Els uns són els d’arran del camí, on és sembrada la paraula; quan l’han escoltada, tot seguit ve Satanàs i s’enduu la paraula sembrada en ells. Els altres són els de la llavor sembrada en un terreny rocós; així que escolten la paraula, de seguida la reben amb alegria, però no tenen arrels dintre d’ells, són inconstants: tan bon punt la paraula els porta tribulacions o persecucions, sucumbeixen tot seguit. Els altres són els de la llavor sembrada enmig dels cards; aquests són els qui escolten la paraula, però les preocupacions d’aquest món, la seducció de les riqueses i les altres cobejances els envaeixen i arriben a ofegar-la; per això no dona fruit. Els darrers són els de la llavor sembrada en terra bona; aquests escolten la paraula, l’acullen i donen fruit: uns el trenta, uns altres el seixanta, uns altres el cent per u.

Comentari

A la paràbola del sembrador, Jesús parla de quatre possibles destinacions per a la llavor que sembra a eixam el sembrador. Avui ens fixarem en el gra que cau entre bardisses.

El Senyor explica als deixebles que allò que ha caigut entre bardisses simbolitza el que els passa «els qui escolten la paraula, però les preocupacions d’aquest món, la seducció de les riqueses i les altres cobejances els envaeixen i arriben a ofegar-la; per això no dona fruit» (vv.18-19).

A diferència de la llavor que cau a la vora del camí o en terreny pedregós, en aquest cas el gra sí que ha pogut germinar i desenvolupar-se. Tot i això, temps després, quan creixen les dificultats, la planta s'ofega i el resultat és el mateix que en els casos precedents.

La tebiesa és una malaltia de l'ànima que té molt a veure amb aquestes bardisses. Petites faltes de caritat no penedides, omissions petites en la nostra relació d'amor amb Déu, recerca de satisfacció dels anhels profunds del cor en persones o coses que no fan sinó augmentar aquesta set, tancament davant les opinions o maneres de pensar dels altres, etc. Són algunes possibles causes de la proliferació de les bardisses al voltant de la planta.

No obstant això, cap de les causes anteriors, per si sola, és capaç d'ofegar una llavor plantada per Déu. Només caldria examinar-se uns minuts en presència del Senyor i acudir amb contrició als seus braços perquè ens guareixi i ens ompli de desitjos de tornar a lluitar, de recomençar.

Dedicar uns quants minuts al dia a examinar la nostra consciència ens ajuda a veure les bardisses que creixen a la nostra ànima i al nostre voltant. I amb la contrició final —la part més important de l'examen— el Senyor s'encarregarà de treure d'allò aquestes bardisses i que la planta es pugui desenvolupar lliurement i orgànicament.