Evangeli (Lc 10, 25-37)
Llavors, un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta:
—Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna?
Jesús li digué:
—Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes?
Ell va respondre:
—Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix.
Jesús li digué:
—Has respost bé: fes això i viuràs.
Però ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús:
—I qui són els altres que haig d’estimar?
Jesús va contestar dient:
—Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d’uns bandolers, que el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l’altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l’home i passà de llarg per l’altra banda.
Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d’ell, el veié i se’n compadí. S’hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se’n va ocupar. L’endemà va treure’s dos denaris i els va donar a l’hostaler dient-li:
—Ocupa’t d’ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més.
Quin d’aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l’home que va caure en mans dels bandolers?
Ell respongué:
—El qui el va tractar amb amor.
Llavors Jesús li digué:
—Ves, i tu fes igual.
Comentari
Lluc ens explica que un doctor de la Llei, adreçant-se a Jesús com a Mestre, li pregunta: "Què haig de fer per a posseir la vida eterna?" L'evangelista precisa que allò que en realitat volia aquest doctor era temptar Jesús. És dubtós que realment volgués un consell del Mestre. Jesús, en comptes de respondre, li torna la pregunta, i l'expert recita la "lletra" de memòria, treta del text grec de Deuteronomi (6, 5) i de Levític (19, 18). De nou, però, el doctor pregunta: "qui són els altres que haig d'estimar?". I Jesús respon amb una paràbola.
El Mestre parla i interpel·la alhora. També a nosaltres: «I tu, què penses que hauries de fer per aconseguir la vida eterna?, quina relació penses que hi ha entre estimar Déu de tot cor i estimar el proïsme com un mateix?, a qui consideres proïsme?» Jesús recorre a la paràbola per empènyer-nos a anar més enllà de la lletra d’un text, per penetrar en el seu esperit. La Llei feia distincions i regulava segons això les relacions humanes. Jesús ens diu que pel que fa a persones no hi ha distincions: tots són el nostre proïsme, encara que tinguin una altra fe, siguin d'una altra raça, parlin un altre idioma, tinguin mancances i cometin errors.
Si estimem Déu de debò, participarem del seu Amor per tots, perquè veurem les persones com Déu les veu: totes cridades a ésser fills seus en Crist. I si ens estimem veritablement nosaltres mateixos –és a dir, donant gràcies pels dons rebuts i essent conscients de mancances i defectes que hem de millorar– entendrem com és l’amor que se’ns demana.
Se’ns demana donar gràcies pels dons dels altres i ésser com el Senyor, que és “compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor” (Sl 103, 8). Estimar els altres amb les seves mancances i defectes, intentant ajudar-nos mútuament per millorar en el dia a dia. Això suposa realment implicar-se en la santedat dels altres. I això és amor: voler per a l’altre el do més gran que existeix i fer el que estigui a la nostra mà perquè tots ho aconseguim.