Evangeli (Mt 22, 1-14)

Jesús es posà a parlar-los novament en paràboles. Els digué:

—Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava les noces del seu fill. Va enviar els seus servents a cridar els convidats, però ells no s’hi volgueren presentar. Llavors envià uns altres servents a dir-los:

—Ja tinc preparat el meu banquet: he fet matar els vedells i l’aviram, i tot és a punt. Veniu a les noces!

Però ells no en feren cas i se’n van anar, l’un al seu camp, l’altre al seu negoci; i els altres agafaren els servents, els van maltractar i els van matar. El rei, indignat, envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. Llavors va dir als seus servents:

—El banquet de noces és a punt, però els convidats no n’eren dignes; aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu.

Aquells servents van sortir als camins i van reunir tots els qui van trobar, bons i dolents; i la sala del banquet s’omplí de convidats.

Aleshores el rei va entrar a veure els convidats i s’adonà que allí hi havia un home que no duia vestit de noces, i li digué:

—Amic, com és que has entrat aquí sense vestit de noces?

Però ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien:

—Lligueu-lo de mans i peus i llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents.

Perquè molts són cridats, però pocs són escollits.

Comentari

La riquesa de les paràboles de Jesús és inesgotable i de cap no ens podem sentir eximits. Ningú no pot dir: “no, aquesta paràbola no té res a veure amb mi”. Cadascuna és una invitació directa del Senyor perquè revisem l'estat de la nostra ànima.

La que ens trobem a l'evangeli d'avui admet molts nivells de lectura. Aquesta vegada ens hi fixem en un detall: el fet que un rei prepara un banquet per celebrar el casament del seu fill. Qui és aquest rei? Déu Pare. Qui és el fill? Evidentment, Jesucrist. Qui és la núvia? L’Església. Per tant, quin és aquest banquet? L’Eucaristia.

Cada dia, just abans de la comunió, escoltem de llavis del sacerdot: “Mireu l'Anyell de Déu, mireu el qui lleva el pecat del món. Feliços els convidats a la seva taula”. Aquestes paraules són una combinació del que diu sant Joan Baptista als deixebles (cf. Jn1, 29) i allò que es proclama gairebé al final de l'Apocalipsi: “Feliços els convidats al banquet de les noces de l’Anyell!” (Ap 19, 9).

No perdem de vista que el Senyor està explicant aquesta paràbola als summes sacerdots i als ancians del poble, és a dir a la gent considerada pietosa. Per això, és important que els qui intentem viure l'Eucaristia diàriament ens sentim interpel·lats per aquestes paraules de Jesús. A cada Missa el Senyor espera que participem amb les degudes disposicions.

Perquè, si fem un examen sincer, ens adonarem que de vegades som a la Missa de cos present; el nostre cap, però, és en un altre lloc: se'n van anar, qui al seu camp, qui al seu negoci. Mentre se celebren les noces de l'Anyell, tantes vegades nosaltres estem pensant en preocupacions trivials.

O també podem ser aquell home que no vestia vestit de noces, ja sigui perquè la nostra aparença externa sembla delatar que no li donem la importància que té, ja sigui perquè no hem dedicat prou atenció a la preparació remota i propera de l'ànima, vigilant la confessió freqüent i la pregària diària.

En qualsevol cas, l'evangeli d'avui se'ns presenta com una ocasió formidable per tornar a descobrir que l'Eucaristia és pignus vitae eternae, penyora (que és sinònim de garantia) de la vida eterna. Viure la Missa com allò que és, com el cel a la terra, serà el que ens obrirà les portes de l'eternitat.