El sisè mes, Déu envià l’àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge, compromesa en matrimoni amb un home de la casa de David que es deia Josep. El nom de la noia era Maria. L’àngel entrà a trobar-la i li digué:
—Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu.
Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. L’àngel li digué:
—No tinguis por, Maria. Has trobat gràcia davant de Déu. Concebràs i tindràs un fill, i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill de l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi.
Maria preguntà a l’àngel:
—Com podrà ser això, si jo soc verge?
L’àngel li respongué:
—L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l’anomenaran Fill de Déu. També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, perquè per a Déu no hi ha res impossible.
Maria va dir:
—Soc la serventa del Senyor: que es compleixi en mi la teva paraula.
I l’àngel es va retirar.
Comentari
En proposar-nos l’Església aquest fragment de l’Evangeli per a la festa d’avui, és bonic aturar-se a pensar quants pintors han retratat l’escena, o tants gestos litúrgics que rememoren aquest moment tan important per a la nostra salvació (moviments, pauses, cançons, etc.), o ser conscients de quants cristians fem una aturada al migdia per resar l’Àngelus i tornar a contemplar tantes meravelles com es desprenen de l’exemple de la Mare de Déu.
L’evangelista, per preparar el lector davant del gran esdeveniment, dona algunes dades que ajuden a contextualitzar, a situar-lo. Ens parla d’un àngel que visita una dona, verge, que viu en un poble petit. Ens introdueix a la vida d’aquesta dona i proporciona alguna dada més per presentar-la: està compromesa en matrimoni amb un home, que és de la casa de David. I tanca aquest preàmbul amb la menció del nom: Maria (v. 27).
No és una menció indiferent, com no és indiferent tenir nom. Déu mateix ha volgut posar un nom al seu Fill: “li posaràs el nom de Jesús” (v. 31). El nom ens permet personalitzar algú, parlar-ne, invocar-lo, estimar-lo. I per a nosaltres aquesta menció del nom de la Mare de Déu ens omple d’esperança i d’alegria.
Són prou conegudes aquestes paraules de sant Bernat: «Si s’aixequen els vents de les temptacions, si ensopegues en els esculls de les tribulacions, mira l’estrella, crida Maria (...). No et descaminaràs si la segueixes, no desesperaràs si li pregues, no et perdràs si en ella penses. Si ella et té de la seva mà, no cauràs; si et protegeix, res no hauràs de témer; no et fatigaràs, si és la teva guia; arribaràs feliçment a port, si ella t’empara. I així experimentaràs en tu mateix amb quanta raó hom va dir: i el nom de la Mare de Déu era Maria»[1].
A cada avemaria, com ja el mateix nom de l’oració indica, saludem la Mare de Déu, la tractem. Invoquem la senyora del dolç nom, com ho feia sant Josepmaria[2], com ho va fer l’àngel, com ho fa Déu. I així ho fem moltes vegades a cada misteri, a cada rosari. Avui, dia de la Mare de Déu del rosari, a l’inici del mes d’aquesta pregària, anomenant-li Maria, fruïm com Déu ho fa: “puix que Déu omnipotent es complau en tal bellesa”[3].
[1] Sant Bernat, Homilia 2 sobre l’anunciació, 17.
[2] Sant Josepmaria, Sant Rosari, 1r misteri joiós.
[3] Oració “Sia vostra gran puresa”.