Evangeli (Mc 1,7-11)
I predicava així:
—Després de mi ve el qui és més fort que jo, i jo no soc digne ni d'ajupir-me a deslligar-li les corretges de les sandàlies. Jo us batejo amb aigua, però ell us batejarà amb l'Esperit Sant.
Per aquells dies, Jesús vingué des de Natzaret de Galilea i fou batejat per Joan en el Jordà. I tot seguit, mentre sortia de l'aigua, veié que el cel s'esquinçava i que l'Esperit, com un colom, baixava cap a ell. I una veu digué des del cel:
—Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut.
Comentari
Acaba el temps de Nadal amb la festa del Baptisme del Senyor al Jordà, episodi carregat de misteri i esdeveniment fonamental en la Història de la Salvació. A la vora del Jordà contemplem amb la mateixa sorpresa del Baptista com el Fill de Déu fet home es posa voluntàriament a la cua dels pecadors i se sotmet al baptisme de penitència que predicava Joan.
Com a fruit d'aquest acte de solidaritat de Jesús amb els homes, se'ns revela la Santíssima Trinitat: en la veu del Pare, en l'escolta obedient del Fill encarnat i en la força de l'Esperit, que baixa sobre Ell en forma de colom. Tot i que el relat és breu i està narrat per Marc amb senzillesa, té una gran profunditat teològica i en cert sentit condensa l'obra de la redempció que Jesús venia a complir.
D'una banda, Jesús se submergeix a les aigües del Jordà, que simbolitzen la penitència, el càstig i la mort que pateixen els homes per culpa del pecat. Les aigües simbolitzen també el patiment de Jesús a la creu. En això ens recorden les aigües del càstig a l'episodi del diluvi universal (cf. Gn, 6-9).
Però aquestes mateixes aigües del Jordà, santificades per Jesús, simbolitzen alguna cosa més que un càstig, són també símbol d'una nova creació: la del baptisme cristià. Quan Jesús torna a emergir de les aigües, queda prefigurada la seva resurrecció d'entre els morts, que és alhora, bestreta de la nostra pròpia resurrecció. En això, les aigües del Jordà ens recorden les aigües primordials del Gènesi (cf. Gn, 1), a partir de les quals, la veu de Déu ho va crear tot i sobre les quals, sobrevolava l'Esperit de Déu.
Tot l'episodi del Baptisme del Senyor revela, per tant, la infinita misericòrdia de Déu amb les seves criatures. En efecte, els cels s'obren per fi per als homes, en obrir-se per a Jesús; la veu del Pare, que sempre anomena “fill estimat” el Verb etern, ara l'anomena també en un ésser humà, com a primícia per a tots nosaltres; i l'Esperit Sant, que eternament procedeix de l'amor del Pare i el Fill, baixa sobre Jesús de Natzaret, en una bestreta del seu descens sobre els fills de Déu.
Gràcies a aquest do preciós conquerit pel Senyor a la creu, gràcies al “baptisme en l'Esperit Sant”, nosaltres podem tractar Déu com a fills estimats, amb afecte i confiança. Per això Sant Ciril de Jerusalem ens diu: “si tu tens una pietat sincera, sobre tu baixarà també l'Esperit Sant i sentiràs la veu del Pare”[1].
La veritat joiosa de la nostra filiació divina pot i ha d'il·luminar tota la nostra vida fins a viure i pensar com el mateix Jesús. Sant Josepmaria ens diu a aquest respecte que saber-nos i sentir-nos fills de Déu, “això suposa un autèntic programa de vida interior, que s’ha de canalitzar a través de les teves relacions de pietat amb Déu —poques, però constants, hi insisteixo—, que et permetran d’adquirir els sentiments i les maneres d’un bon fill”[2].
La persona que se sent mirada amorosament per Déu en tot moment, com se sentia Jesús, s'omple de consol i seguretat, perquè aquest Déu bo, que vessa sobre ella el seu afecte incondicional, li diu: “tu ets el meu Fill, el meu estimat”.
Ara que iniciarem el temps ordinari, ple de petites situacions quotidianes i corrents, podem redescobrir de nou aquest do meravellós que Jesús ens ha obtingut a la creu i donar-lo a conèixer als nostres familiars i amics.
[1] Sant Ciril de Jerusalem, Catequesi III, Sobre el Baptisme, 14.
[2] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 150.