Evangeli (Lc 24, 13-35)

Aquell mateix dia, dos dels deixebles feien camí cap a un poble anomenat Emmaús, que es troba a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells de tot el que havia passat. Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se’ls va acostar i es posà a caminar amb ells, però els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo.

Jesús els preguntà:

—Què és això que comenteu entre vosaltres tot caminant?

Ells es van aturar amb un posat trist, i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué:

—¿Tu ets l’únic foraster dels que hi havia a Jerusalem que no saps el que hi ha passat aquests dies?

Els preguntà:

—Què hi ha passat?

Li contestaren:

—El cas de Jesús de Natzaret, un profeta poderós en obres i en paraules davant de Déu i de tot el poble: els nostres grans sacerdots i els altres dirigents el van entregar perquè el condemnessin a mort, i el van crucificar. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel; però ara, amb tot això, ja som al tercer dia des que han passat aquestes coses. És cert que algunes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el seu cos i han tornat dient que fins havien tingut una visió d’àngels, els quals asseguraven que ell viu. Alguns dels qui són amb nosaltres han anat també al sepulcre i ho han trobat tot tal com les dones havien dit, però a ell no l’han vist pas.

Aleshores Jesús els digué:

—Feixucs d’enteniment i de cor per a creure tot el que havien anunciat els profetes! ¿No calia que el Messies patís tot això abans d’entrar a la seva glòria?

Llavors, començant pels llibres de Moisès i continuant pels de tots els profetes, els va explicar tots els passatges de les Escriptures que es refereixen a ell.

Mentrestant, s’acostaven al poble on anaven i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells van insistir amb força dient-li:

—Queda’t amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar.

I va entrar per quedar-se amb ells. Quan s’hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. Llavors se’ls obriren els ulls i el van reconèixer, però ell desaparegué del seu davant. I es van dir l’un a l’altre:

—¿No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?

Llavors mateix es van aixecar de taula i se’n tornaren a Jerusalem. Allí van trobar reunits els Onze i els qui eren amb ells, que els van dir:

—Realment el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó!

També ells contaven el que havia passat pel camí i com l’havien reconegut quan partia el pa.

Comentari

Mentre celebrem la Pasqua, contemplem altra vegada el camí cap a Emmaús, acompanyant Cleofàs i l'altre deixeble, que dialoguen amb el seu incògnit company. La vivesa del relat ens facilita unir-nos a la comitiva i hi descobrim que cadascú de nosaltres ha estat alguna vegada Cleofàs. L’experiència d’un passat millor, unes esperances que no s’han complert ens encaminaven cap a la nostàlgia, la tristesa i la derrota. No havíem comptat amb l’autor de la Vida, que dona sentit a la nostra.

I Jesús surt a la nostra trobada, com el pastor que va a la recerca de l'ovella perduda (cf. Mt 18, 12). Ell ha donat la vida per les seves ovelles, ens considera amics seus; de fet la seva Paraula ens ha omplert, hem cregut a les seves obres, fins i tot amb humilitat n’hem acceptat els retrets. Ell vol a tot preu salvar-nos, perquè “la voluntat del qui m’ha enviat és aquesta: que jo no perdi res d’allò que ell m’ha donat, sinó que ho ressusciti el darrer dia” (Jn 6, 39).

Meravella la manera senzilla com Jesús irromp a l'escena: d'incògnit, preguntant i escoltant el motiu d'aquella discussió trista. Després, són els deixebles els qui l'escolten. I les coses comencen a canviar. De la tristesa passen a l’enardiment, de considerar-lo un estranger a voler que es quedi amb ells i reconèixer-lo viu quan va partir el Pa. Jesús es fa per als seus deixebles Camí, Veritat i Vida (cf. Jn 14, 6). Així desitja continuar irrompent el Mestre a la nostra vida diària, quan ens perdem en les nostres tristeses i desil·lusions. I així vol que fem també nosaltres amb els nostres amics. A sant Josepmaria li agradava meditar aquesta escena, considerar que el cristià és també Crist que passa: “Cada cristià ha de fer Crist present entre els homes; ha d’obrar de tal manera que els qui el tractin percebin el bonus odor Christi, la bona olor de Crist; ha d’actuar de manera que a través de les accions del deixeble hom pugui descobrir el rostre del Mestre”^[1].

^[1] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 105. Homilia ‘Crist present en els cristians’.