Evangeli (Jn 7, 40-53)

Quan van escoltar aquestes paraules, alguns d’entre la gent començaren a dir:

—Aquest és realment el Profeta.

D’altres deien:

—És el Messies.

Però uns altres replicaven:

—¿És que el Messies ha de venir de Galilea? ¿No diu l’Escriptura que el Messies serà descendent de David i que ha de venir de Betlem, el poble d’on era David?

La gent es va dividir per causa d’ell. Alguns volien agafar-lo, però ningú no el va detenir.

Els guardes del temple se’n tornaren a trobar els grans sacerdots i els fariseus. Aquests els van dir:

—Per què no l’heu portat?

Els guardes respongueren:

—Ningú no ha parlat mai com aquest home.

Els fariseus els van replicar:

—Vosaltres també us heu deixat enganyar? Qui de les autoritats o dels fariseus ha cregut en ell? Només hi creu aquesta gentussa que ignora la Llei i són uns maleïts!

Un d’ells, Nicodem, el qui temps enrere havia visitat Jesús, els diu:

—¿És que la nostra Llei permet de condemnar ningú sense haver-lo escoltat primer i sense saber què ha fet?

Ells li respongueren:

—¿Tu també ets de Galilea? Investiga l’Escriptura i veuràs com de Galilea no en pot sortir cap, de profeta.

I cadascú se’n va anar a casa seva.

Comentari

Els evangelis ens expliquen que al llarg de la vida de Jesús molta gent va sentir les seves paraules, en diferents moments i llocs: al Temple o a la sinagoga, a una llar, durant un dinar o a la vora del mar. Però no tothom l'escoltava amb la mateixa disposició.

El passatge de Sant Joan que avui ens proposa la litúrgia ens mostra un ventall d'actituds a l'escolta del Senyor. D'una banda, trobem els qui el consideraven “el profeta” esperat per Israel, o el “Crist”, el messies davídic que salvaria el seu poble; d'altra banda, alguns el veien com un impostor i volien agafar-lo.

La presència de Jesús, aleshores com avui, és motiu de desacord, de divisió, “serà una senyera que trobarà contradicció” (Lc 2, 34-35).

Els guàrdies enviats pels sacerdots i fariseus per arrestar Jesús es queden sorpresos en escoltar la seva paraula: “Ningú no ha parlat mai com aquest home”. Aquests personatges secundaris i sense nom ens recorden la necessitat d'escoltar la paraula de Déu amb senzillesa i cor obert a la voluntat divina.

Al contrari, els fariseus es queden tancats en les seves idees i postures. Un coneixement rígid de l'Escriptura i la tradició no els permet deixar-se sorprendre per la novetat de la paraula del Senyor.

Aquesta paraula continua ressonant a les nostres orelles i, com ens suggereix Nicodem —un dels pocs fariseus prudents i oberts—, no podem prendre decisions sense haver escoltat abans aquest Home i conèixer el que va fer per nosaltres. Si l'escoltem amb cor senzill, com va fer Maria de Betània, estarem “asseguts als peus del Senyor, escoltant la seva paraula” (Lc 10, 39) o com Pere reconeixerem que només les paraules de Jesús ens salven: “Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna” (Jn 6, 68).

En definitiva, les paraules de Jesús que trobem a la lectura quotidiana de l'Evangeli, ens parlen de la nostra vida, ens ensenyen la voluntat del Pare en les nostres tasques ordinàries. Per això “hem de reproduir, en la nostra, la vida de Crist, coneixent Crist: a força de llegir la Sagrada Escriptura i de meditar-la” (Sant Josepmaria, És Crist que passa n. 14).