Evangeli (Mc 12, 28b-34)

Llavors un dels mestres de la Llei, que havia sentit la discussió i havia trobat bona la resposta de Jesús, se li va acostar i li va fer aquesta pregunta:

—Quin és el primer de tots els manaments?

Jesús va respondre:

—El primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests.

Llavors el mestre de la Llei li digué:

—És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que ell és l’únic i que no n’hi ha d’altre fora d’ell, i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l’enteniment i amb totes les forces i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis. Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué:

—No ets pas lluny del Regne de Déu.

I ningú no s’atreví a fer-li cap més pregunta.

Comentari

L'Evangeli de la litúrgia d'avui ens presenta un diàleg profund i interessant entre un mestre de la Llei, és a dir, un expert en el coneixement de les Escriptures i Jesús. La pregunta que li dirigeix és de gran importància, perquè es tracta de saber quin és el sentit darrer dels manaments. Aquest home potser sentia el pes de la gran varietat de coses que havia de complir com a membre del poble escollit i es preguntava el perquè de tant esforç. Amb aquest fons, podem compartir la seva inquietud i la seva pregunta al Mestre: Quin és el primer de tots els manaments?

La resposta de Jesús no es fa esperar i utilitza les Escriptures per respondre-li. Li recorda així unes paraules del Deuteronomi que tot home piadós repetia almenys dues vegades al dia: “Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces” (Dt 6, 4-5). Jesús fa servir aquesta oració, coneguda com el Shema Israel (escolta Israel, en hebreu), assenyalant així que al centre de la fe d'Israel es troba la raó última i el sentit de tots els manaments: l'amor a Déu.

I encara que el mestre de la Llei només havia preguntat pel més important, el Senyor aprofita per recordar-li també el segon en importància, i utilitza novament un llibre de l'Escriptura. Aquesta vegada ampra unes paraules del Levític: “Estima els altres com a tu mateix” (Lv 19, 18).

Jesús recorda així que l'amor a Déu i al proïsme són l'essència de la fe i la font de la qual brollen tots els manaments. Ens convida així a alçar la mirada i a entendre que som cridats no només a complir unes determinades obligacions, sinó a viure un amor gran i generós, que abasti tots els aspectes de la nostra vida, perquè com recordava sant Josepmaria: “Jesús no s’acontenta «compartint»: ho vol tot” (Camí, núm. 155).

Des d'aquí es pot començar a entendre que igual que la nostra existència és complexa i té moltes dimensions, de la mateixa manera, alguns manaments seran complexos i no evidents en un primer moment. El més important és saber que tots els manaments, fins i tot aquells que ens semblin més enrevessats, tenen com a raó de fons aquest amor intens i gran que ens demana Déu. En altres paraules, que els manaments són maneres concretes d'estimar Déu i les persones que tenim al costat i maneres de declinar l'amor en les situacions concretes.

Potser podem aprofitar el dia d'avui per pensar la manera com vivim els deures i manaments de la vida cristiana —de manera especial els que més ens costin—, i preguntar-nos si els veiem com un pes amb què cal carregar o si, al contrari, sabem posar en pràctica el que el Senyor ens ensenya avui i els veiem com a maneres de concretar el nostre amor per Déu i pels altres.