Evangeli (Mc 6, 30-34)

Els apòstols es reuniren amb Jesús i li van explicar tot el que havien fet i ensenyat. Ell els diu:

Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica.

Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar.

Se n'anaren, doncs, amb la barca tots sols cap a un lloc despoblat. Però els veieren marxar i molts ho van saber; de totes les poblacions van córrer a peu fins allà i van arribar-hi abans que ells. Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se'n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor; i es posà a instruir-los llargament.

Comentari

Jesús busca un lloc solitari per poder descansar. Eren tants els que venien a veure'l que no trobaven temps ni per menjar. Marxen en una barca a un lloc desert, però, quan arriben, es troben amb una multitud que el busca. I Jesús mirant-los amb compassió, s'oblida de descansar i es queda amb ells ensenyant-los moltes coses.

Tota la vida de Jesús passa per l'amor. Treballa des de l'amor i descansa des de l'amor. Jesús descansa mirant la multitud, mirant-los amb amor, commovent-se interiorment per tots i cadascun.

I així ens ensenya com el descans veritable neix de l'amor. Un descans que regenera, que permet mirar l'altre i gaudir-ne.

Per contra, quan ens mirem a nosaltres mateixos, quan busquem descansar pensant únicament en nosaltres, aleshores cap descans regenera, cap descans és suficient. De vegades creiem necessitar certs desfogaments perquè estem a disgust amb la nostra feina i volem fugir-ne. I busquem entreteniments que ens evadeixen de la realitat, de la vida, dels altres. I, al final, aquest descans deixa una insatisfacció interior.

Jesucrist descansarà, però no per oblidar-se d'aquesta multitud, sinó per poder-s'hi donar. Per això, en veure-la es posa al seu servei, perquè sap que l'única manera de descansar és obrint-s'hi.

El mateix ens passa a nosaltres. Quantes vegades ens ha passat que després d'un dia de cansament, en arribar a casa, ens hem oblidat del cansament perquè hi havia alguna cosa que ens interessava i ens hi hem posat sense pensar en res més.

El que ens fa descansar no és no fer res, sinó descobrir l'amor que hi ha darrere de la nostra vida, descobrir l'Amor-Déu que ha estat al nostre dia, descobrir els nostres amors. El que necessitem per descansar és parar per poder commoure'ns i mirar l'altre amb goig.

Precisament, Déu ens ofereix el diumenge per descansar. Déu ens diu: “aturat, aturat una mica; adona't de qui ets; no vagis tan de pressa per la vida; si vas de pressa perds l'horitzó”.

Necessitem parar per contemplar aquest món i gaudir-lo, per viure en la lloança i gratitud, per mirar la nostra família, amics, feina i dir: “Que bonica és la vida!”. Per veure què portem al cor, si durant aquesta setmana ho hem omplert de cendra o de foc enamorat.

En definitiva, per descobrir que som fills de Déu. Com ens aconsella sant Josepmaria: “Descansa en la filiació divina. Déu és un Pare —el teu Pare!— ple de tendresa, d'infinit amor. —Anomena'l Pare moltes vegades, i digues-li —a soles— que l'estimes, que l'estimes moltíssim!: que sents l'orgull i la força de ser fill seu” (Forja 331).

Jesús descansa commovent-se interiorment, mirant amb goig aquells homes i dones. També nosaltres descansarem quan sapiguem retrobar amb Crist el sentit dels nostres treballs i quefers, quan ens commovem interiorment davant del marit, dona, fills, germans, amics, i els mirem amb goig.