Evangeli (Mt 16, 13-19)

Jesús va arribar a la regió de Cesarea de Filip, i preguntava als seus deixebles:

—Qui diu la gent que és el Fill de l’home?

Ells respongueren:

—Uns diuen que és Joan Baptista; d’altres, Elies; d’altres, Jeremies o algun dels profetes.

Ell els pregunta:

—I vosaltres, qui dieu que soc?

Simó Pere respongué:

—Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.

Llavors Jesús li va dir:

—Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat ni la carn ni la sang, sinó el meu Pare del cel. I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les portes del reialme de la mort no la podran dominar. Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel.

Comentari

Durant una de les llargues caminades amb els deixebles, Jesús els interroga sobre l’opinió pública sobre la seva persona. Després d’escoltar diverses respostes del que pensen altres individus o grups, el Mestre els demana amb gran pedagogia què en pensen ells. Pere es deixa portar llavors per l’ímpetu amorós i respon: “Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu” (Mt 16, 16). Aquesta confessió sobre la identitat del Mestre va revelar designis divins sobre la identitat i la missió de Simó: “Tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església…” i “et donaré les claus del Regne del cel…” (Mt 16, 18-19).

Al món antic era molt comú aprofitar la duresa i estabilitat de la roca mare per aixecar-hi la resta d’un mur, d’una fortalesa, connectant així l’obra natural amb l'arquitectònica. I les ciutats antigues estaven envoltades de muralles i portes d’accés, que es podien obrir i tancar amb claus. Tenir les claus d’una ciutat era tenir el poder de decidir qui podia entrar o sortir i quan. Per això, el símbol de la rendició d’un enclavament o plaça forta solia ésser el lliurament de les claus.

Absolutament sorprès, Pere escoltaria el Messies anunciant amb solemnitat que ell seria com aquesta roca mare, sobre la qual Jesús alçaria la seva Església; i que tindria el poder de les claus del Regne del cel, per decretar-ne l’accés o vetar-lo, influint així en el destí de la terra com en el del mateix cel.

Aquest episodi i el lloc on va succeir van quedar gravats a la memòria dels Apòstols i consignat als Evangelis. Per voluntat del Senyor, Pere seria el líder dels Dotze i de l’Església, factor d’unitat i eficàcia per a tothom. I els apòstols (fins i tot els que havien conegut Jesús abans que Pere, els que potser podrien reflectir millor disposició o virtut a ulls humans) van assumir amb veneració i respecte aquesta voluntat del Mestre, com van assumir totes les altres disposicions i mandats.

Més tard, quan Pere va negar a Jesús durant la Passió, va comprovar que el seu lideratge i eficàcia eren prestats. Després de la Resurrecció, però, aquesta posició de Pere seria innegable i admesa pels cristians, que resaven junts per Pere (cf. Ac 12). Per això els cristians tenim l’amorós deure de pregar molt pel Papa, successor de Pere, i respectar la seva tasca de tenir cura de l’Església com els apòstols van respectar la primacia de Simó.

Sant Josepmaria va escriure: “El teu amor més gran, la teva estima major, la teva veneració més profunda, la teva obediència més rendida, el teu més gran afecte ha de ser també per al Vice-Crist a la terra, per al Papa. Hem de pensar els catòlics que, després de Déu i de la nostra Mare la Verge Santíssima, en la jerarquia de l'amor i de l’autoritat, ve el Sant Pare”[1].

Explica el llibre dels Fets dels Apòstols que Déu va triar també com a apòstol un jove fariseu de la tribu de Benjamí: Saule de Tars, perseguidor de cristians. Gràcies a la pregària d'Esteve (cf. Ac 7, 58ss.) i a la fina caritat de Bernabé (cf. Ac 9, 23), Pau seria admès a l’Església. Pau era algú que no va conèixer en vida Jesús i que el va odiar en els seus seguidors. També els apòstols, però, van saber reconèixer humilment en Saule els designis sorprenents de Déu i ho van acceptar com a apòstol, igual que ells, perquè també ell havia vist i escoltat el ressuscitat i va ser enviat a anunciar-ho a tota la gent.

La vida d’aquests dos grans apòstols ens ensenya que, malgrat les limitacions pròpies i alienes, Déu sap fer els seus designis d’amor; la seva gràcia actua sempre als cors. Allò que Déu demana perquè hi hagi fruit és l’actitud de l’Església naixent: perseverar tots junts a la pregària, amb Maria, la Mare de Jesús (cf. Ac 1, 12).

[1] Sant Josepmaria, Forja, 135.