Com més gran ets, més humil t’has de fer, i trobaràs gràcia davant el Senyor. Si som humils, Déu no ens abandonarà mai. Ell humilia l’altivesa del superb, però salva els humils. Ell allibera l’innocent, el qual per la puresa de les seves mans serà rescatat. La infinita misericòrdia del Senyor no triga a acudir en socors de qui el crida des de la humilitat. I aleshores actua com qui és: com Déu Omnipotent. Ni que hi hagi molts perills, ni que l’ànima sembli ben assetjada, ni que es trobi encerclada pertot arreu pels enemics de la seva salvació, no sucumbirà. I això no és solament una tradició d’altres temps: avui encara passa.

(...) Nosaltres, sense portents espectaculars, amb normalitat de vida cristiana ordinària, amb una sembra de pau i d’alegria, també hem de destruir molts ídols: el de la incomprensió, el de la injustícia, el de la ignorància, el de la pretesa suficiència humana que gira arrogant l’esquena a Déu.

No us espanteu, ni tingueu por de res, per més que les circumstàncies en què treballeu siguin tremendes, pitjors que les de Daniel dins el fossat amb aquelles bèsties voraces. Les mans de Déu són sempre poderoses i, si calgués, farien meravelles. (Amics de Déu, 104-105)