“Si Ell és amb nosaltres res no hem de témer”

La crida del Senyor ― la vocació ― es presenta sempre així: «si algú vol venir darrera Meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi». Sí: la vocació exigeix renúncia, sacrifici. Però, ¡que gustós que resulta el sacrifici ― gaudium cum pace, alegria i pau ―, si la renúncia és completa! (Solc, 8)

Si consents que Déu senyoregi la teva nau, que en sigui l’amo, quina seguretat!..., i també quan sembla que se n’absenta, que resta endormiscat, que se’n desentén, i que es desferma el temporal enmig de les tenebres més obscures. Diu sant Marc que els Apòstols es trobaven en aquestes circumstàncies; i Jesús, en veure’ls escarrassar-se remant, perquè el vent els era contrari, devers la quarta vetlla de la nit, es dirigí cap a ells caminant sobre el mar... Tingueu confiança! sóc jo, no tingueu por. I pujà amb ells a la barca, i el vent amainà.

Fills meus, ocorren tantes coses a la terra!... Us podria explicar treballs, sofriments, maltractaments, martiris -no en trec ni una lletra- heroisme de moltes animes. Als nostres ulls, en la nostra intel·ligència brolla de vegades la impressió que Jesús dorm, que no ens sent; però sant Lluc ens conta com es comporta el Senyor amb els seus: tot navegant amb ells els deixebles Jesús s’adormí, mentre un fort temperi esvalotà les ones, talment que omplint-se la barca d’aigua, ells perillaven. Llavors s’atansaren a Ell, i el despertaren dient: Mestre, que estem perduts. I Jesús, posant-se dempeus, increpà el vent i la maror perquè es calmessin, i immediatament es van parar, i hi hagué una gran bonança. Llavors va dir-los: on és la vostra fe? 

Si ens donem, Ell se’ns dóna. Cal confiar plenament en el Mestre, cal abandonar-se en les seves mans, sense gasiveria; manifestar-li, amb les nostres obres, que la barca és seva; que volem que disposi al seu gust de tot el que ens pertany. (Amics de Déu, 22)