“No et faci pena el fet de no ser res”

Que no et sàpiga greu si veuen les teves faltes; l'ofensa de Déu i el mal exemple que pots donar, això t'ha de saber greu. ―Tret d'això, que coneguin com ets i et menys­preïn. ―No et faci pena el fet de no ser res, per­què així Jesús ha de posar-ho tot en tu. (Camí, 596)

Déu, escriu l’Evangelista sant Joan, mai ningú no l’ha vist. El Fill Unigènit, que és al si del Pare, és qui l’ha fet conèixer, compareixent davant la mirada atònita dels homes: primer, com un nadó, a Betlem; després, com un nen igual que els altres; més endavant, en el Temple, com un adolescent assenyat i espavilat; i, finalment, amb aquella figura amable i atraient del Mestre, que removia els cors de les multituds que l’acompanyaven entusiasmades.

N’hi ha prou amb uns trets de l’Amor de Déu que s’encarna, i la seva generositat ens toca l' l’ànima, ens encén, ens empeny suaument a un dolor contrit pel nostre comportament, mesquí i egoista en tantes ocasions. A Jesucrist no li fa res de rebaixar-se per elevar-nos de la misèria a la dignitat de fills de Déu, de germans seus. Tu i jo, en canvi, sovint ens enorgullim nèciament dels dons i talents rebuts, fins a convertir-los en pedestal per a imposar-nos als altres, com si el mèrit d’unes accions, acabades amb una perfecció relativa, depengués exclusivament de nosaltres: què tens, tu, que no ho hagis rebut de Déu? I, si ho has rebut, de què presumeixes com si no ho haguessis rebut?

En considerar la donació de Déu i el seu anorreament -parlo perquè ho meditem, pensant cadascú en ell mateix-, la vanaglòria, la presumpció del superbiós es revela com un pecat horrible, justament perquè col·loca la persona a l’extrem oposat al model que Jesucrist ens ha assenyalat amb la seva conducta. Penseu-ho a poc a poc: Ell es va humiliar, essent Déu. L’home, envanit pel seu propi jo, pretén d'enaltir-se a tota costa, sense reconèixer que és fet d’un dolent fang de càntir. (Amics de Déu, nn. 111-112)