Els fills, especialment quan encara són petits, solen preguntar-se què han de fer per ells els seus pares, tot oblidant, en canvi, les obligacions de pietat filial. Els fills som, d’ordinari, molt interessats, per bé que aquesta conducta -ja ho hem fet observar-, sembla que no importa gaire a les mares, perquè tenen prou amor en llurs cors i estimen amb el millor afecte: aquell que es dóna sense esperar correspondència.

Així s’esdevé també amb Santa Maria. (...) Ens han de doldre, si les trobem, les nostres faltes de delicadesa amb aquesta Mare bona. Jo us demano -i em demano a mi mateix-, com l’honorem?

Tornem novament a l’experiència de cada dia, al tracte amb les nostres mares a la terra. Per damunt de tot, ¿què volen, dels fills que són carn de la seva carn i sang de la seva sang? Llur il·lusió més gran és de tenir-los a prop. Quan els fills creixen i no és possible que continuïn al seu costat, n’esperen amb impaciència les notícies, els emociona tot el que els passa: des d’una lleugera malaltia fins als esdeveniments més importants.

Mireu: per a la nostra Mare Santa Maria mai no deixem d’ésser petits, ja que Ella ens obre el camí cap al Regne del Cel, que serà donat als qui es fan com nens. De Nostra Senyora, no ens n’hem d’apartar mai. Com l’honorarem? Tractant-la, parlant-hi, manifestant-li el nostre afecte, ponderant en el nostre cor les escenes de la seva vida a la terra, tot explicant-li les nostres lluites, els nostres èxits i els nostres fracassos. (Amics de Déu, nn. 289-290)