“Ens vol molt humans i molt divins”

Ja fa molts anys vaig veure amb clare­dat meridiana un criteri que serà sem­pre vàlid: l'ambient de la societat, amb el seu apar­tament de la fe i la moral cristianes, necessita una nova forma de viure i de propagar la veritat eter­na de l'Evangeli: en l'entranya mateixa de la socie­tat, del món, els fills de Déu han de brillar per les seves virtuts com llanternes en l'obscuritat ―quasi lucernae lucentes in caliginoso loco. (Solc, 318)

Si acceptem la nostra responsabilitat de fills seus, Déu ens vol molt humans. Que el cap toqui el cel, però tenint els peus ben segurs a la terra. El preu de viure en cristià no és deixar d’ésser homes o abdicar de l’esforç per adquirir aquestes virtuts que alguns tenen, fins i tot sense conèixer Crist. El preu de cada cristià és la Sang redemptora de Nostre Senyor, que vol que siguem -hi insisteixo- molt humans i molt divins, amb l’afany diari d’imitar-lo a Ell, que és perfectus Deus, perfectus homo.  

No sabria determinar quina és la principal virtut humana: depèn del punt des d’on es miri. A més, la qüestió resulta ociosa, per tal com no consisteix a practicar una virtut o bé unes quantes: cal lluitar per adquirir-les i practicar-les totes. Cada una d’elles s’enllaça amb les altres, i així, l’esforç d’ésser sincers, ens fa justos, alegres, prudents, serens.

(...) Ensems, hem de considerar que la decisió i la responsabilitat estan en la llibertat personal de cadascú, i per això les virtuts també són radicalment personals, de la persona. Això no obstant, en aquesta batalla d’Amor ningú no lluita sol -ningú no és un vers aïllat, acostumo a repetir-: d’alguna manera, tots ens ajudem o ens perjudiquem. Tots som anelles d’una mateixa cadena. Ara demana amb mi, a Déu Nostre Senyor, que aquesta cadena ens ancori al seu Cor, fins que arribi el dia de contemplar-lo cara a cara en el Cel per sempre. (Amics de Déu, 75-76)