“Del cristià s’espera heroisme”

Quants n'hi ha que es deixarien clavar en una creu, davant la mirada atònita de milers d'espectadors, i no saben patir cristiana­ment les petites fiblades de cada dia! ―Pensa, doncs, què és més heroic. (Camí, 204)

Avui, com ahir, del cristià, se n'espera heroisme. Heroisme en grans conteses, si cal. Heroisme -que serà la cosa normal- en les petites baralles de cada jornada. Quan hom lluita contínuament, amb Amor i d'aquella manera que sembla insignificant, el Senyor és sempre al costat dels seus fills, com un pastor amorós: Sóc jo que faré pasturar les meves ovelles i sóc jo qui les portaré a reposar. Cercaré la que s'ha perdut, faré tornar la que s'ha esgarriat, embenaré la que era ferida, curaré les malaltes... Viuran segurs al seu territori i sabran que jo sóc Jahvé, quan trencaré els lligams del seu jou i els deslliuraré de les mans dels qui els havien esclavitzat.

Acudeixo a la seva misericòrdia, a la seva compassió, perquè no miri els nostres pecats, sinó els mèrits de Crist i els de la seva Santa Mare, que també és Mare nostra, els del Patriarca Sant Josep que li va fer de Pare, els dels Sants.

El cristià pot viure amb la seguretat que, si vol lluitar, Déu l'agafarà per la mà dreta, tal com ho llegim en la Missa d'aquesta festa. Jesús, que entra a Jerusalem cavalcant un pobre ruc, Rei de pau, és qui digué: el regne del cel s'aconsegueix amb viva força, i els qui la fan se n'apoderen. Aquesta força no es manifesta amb violència contra els altres: és fortalesa per a combatre les pròpies febleses i misèries, valentia per a no emmascarar les infidelitats personals, audàcia per a confessar la fe també quan l'ambient ens és contrari. (És Crist que passa, 82)

Rebre missatges per correu electrònic

email