El principal requisit que se’ns demana —ben conforme a la nostra naturalesa—, consisteix a estimar: la caritat és el vincle de la perfecció; caritat que hem de practicar d’acord amb els manaments explícits que el Senyor mateix establí: estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tota la teva ment, sense reservar-nos res. És en això, que consisteix la santedat.

Certament, es tracta d’un objectiu elevat i ardu. Però no em perdeu de vista que el sant no neix: es forja en el joc continu de la gràcia divina i de la correspondència humana. Tot allò que es desenvolupa —ens adverteix un dels escriptors cristians dels primers segles, referint-se a la unió amb Déu—, comença per ser petit. És alimentant-se gradualment com, amb progressos constants, arriba a fer-se gran. Per això jo et dic que, si vols portar-te com un cristià conseqüent —sé que hi estàs disposat, malgrat que tantes vegades et costi de vèncer o d’empènyer cap dalt amb aquest pobre cos—, cal que estiguis vigilant extremadament en els detalls més nimis, perquè la santedat que Nostre Senyor t’exigeix s’obté complint amb amor de Déu el treball, les obligacions de cada dia, que gairebé sempre es componen de menudes realitats. (Amics de Déu, 6-7)