La primera obra de misericòrdia corporal que ens proposa l'Església se centra en visitar i cuidar els malalts: una tasca que Jesucrist va realitzar amb continuada freqüència durant el seu pas per la terra. Entre altres moltes escenes de l'Evangeli, el veiem curar a la sogra de Pere, tornar la salut a la filla de Jaire, atendre al paralític a la piscina de Betsaida o aturar-se davant els cecs que l'esperaven a l'entrada de Jerusalem. El dolor d'aquestes persones ens mostra que Déu va a buscar-los i els anuncia la salvació que ha vingut a portar a tots els homes.
En els malalts, el Senyor contempla la humanitat més necessitada de salvació. Ens passa que mentre tenim salut, podem tenir la temptació d'oblidar-nos de Déu mateix, però quan es presenta el dolor o el sofriment en la nostra vida, potser ve a la nostra ment el crit del cec en sortir de Jericó: "Fill de David, tingues compassió de mi!". En la debilitat, ens sentim criatures especialment necessitades.
Aturem també la nostra marxa davant les fatigues dels altres, tal i com veiem que fa Crist. L'Esperit Sant, Amor infinit, consolarà altres persones a través de la nostra companyia, de la nostra conversa i del nostre silenci respectuós i constructiu quan el pacient el necessiti. Tots ens ocupem de nombroses activitats cada dia, i les tasques es multipliquen sense parar, però no hem de permetre que una agenda complicada condueixi la nostra vida a oblidar-nos dels malalts.
Són molts els exemples de sants i de santes que van imitar Jesús, també en aquesta obra de misericòrdia. Per exemple, sant Josepmaria solia explicar que l'Opus Dei havia nascut –com una necessitat– en els hospitals, entre els malalts. Des que es traslladà a Madrid el 1926 o 1927 i fins el 1931 va col·laborar intensament en diverses institucions assistencials –el Patronato de Enfermos, la confraternitat de sant Felip Neri, etc.– des d'on s'atenien a pacients dels hospitals i de les perifèries de la capital. Madrid comptava llavors amb més d'un milió d'habitants; les barriades estaven molt separades entre sí, els mitjans de transport eren escassos i, per tal de servir als malalts en les seves cases i barraques, anava on convingués, sempre a peu, i els transmetia l'alè de Crist i el perdó de Déu Pare. Tantes persones que hauran anat al Cel per aquesta tasca sacerdotal de sant Josepmaria!
En aquests i altres hospitals i indrets, sobre tot a partir del 1933, hi anava acompanyat per alguns joves als qui assistia en la seva vida espiritual. Amb ells, oferia als pacients paraules d'estimació o els oferien diversos serveis, com netejar-los, tallar-los les ungles, pentinar-los o facilitar-los una bona lectura. Precisament molts d'aquests joves, en el contacte amb el dolor i la pobresa d'altres persones van descobrir amb profunditat a Jesús en el malalt i el desvalgut.
Filles i fills meus, amics i amigues que participeu en els apostolats de la Prelatura: aquesta atenció als desvalguts no s'ha de reduir a una característica només dels inicis: l'Opus Dei segueix naixent i creixent cada dia en tu, en mi, quan practiquem la misericòrdia amb els desemparats, quan descobrim a Crist en les ànimes que ens envolten, especialment en les turmentades per algun mal.
Com Crist, portem-los la misericòrdia de Déu amb les nostres atencions, amb la nostra presència, amb els nostres serveis, fins i tot amb una simple trucada telefònica. D'aquesta manera els podrem distreure del dolor o de la soledat, escoltar amb paciència les preocupacions que els oprimeixin, transmetre'ls estimació i fortalesa perquè reaccionin amb dignitat davant les seves circumstàncies, i recordar-los que la malaltia és una ocasió per unir-se a la Creu de Jesús.
En Camí, una obra coneguda en tot el món, sant Josepmaria va escriure: “—Nen. —Malalt. —Quan escriviu aquestes paraules, ¿no us ve la temptació de posar-les amb majúscula? És que, per a una ànima enamorada, els nens i els malalts són Ell”. I ja des de la seva joventut -la de sant Josepmaria, em refereixo- veia a Crist en els qui pateixen, perquè Jesús no només va curar als malalts, sinó que es va identificar amb ells. El Fill de Déu va patir dolors immensos: pensem, per exemple, en el seu esgotament físic i espiritual a l'hort de les oliveres; en la indescriptible pena de cada fuetada durant la flagel·lació; al mal de cap i la debilitat física que degueren inundar-lo amb el passar de les hores durant la Passió...
Per als qui pateixen una malaltia, aquesta situació sofrent potser s'aculli com una càrrega fosca i sense sentit; la realitat pot tornar-se ombrívola i sense raó de ser. Per això, si el Senyor permet que experimentem el dolor, acceptem-lo. I si hem d'anar al metge, obeïm dòcilment les seves indicacions, siguem bons pacients: amb l'ajuda del Cel, esforcem-nos a acceptar aquesta situació i desitgem recuperar les forces per a servir amb generositat Déu i els altres. Però, si la seva voluntat fos una altra, diguem com la Mare de Déu: fiat!, faci's! Que es compleixi la vostra voluntat ...
D'aquesta manera, sabrem dirigir-nos al Senyor en la nostra pregària, manifestant-li:
Jo no entenc això que vols, però tampoc exigeixo que m'ho expliquis. Si Tu permets la malaltia, concedeix-me l'ajut per a suportar aquest temps: que m'uneixi més a tu, que m'uneixi més als qui m'acompanyen, que m'uneixi més a tota la humanitat. I, tot repetint unes paraules de sant Josepmaria, confiem a l'Esperit Sant: "Esperit d'enteniment i de consell, Esperit de goig i de pau!: vull allò que vulguis, vull perquè vols, vull com vulguis, vull quan vulguis ...".
Quant de bé causa a l'ànima de cadascuna i de cadascun ser portadors de la misericòrdia! Preguem el Senyor, a través de la seva Santíssima Mare, que ens sostingui per a transmetre l'afecte de Déu als qui no tenen salut, i acollim amb pau la misericòrdia del Senyor, si la seva Voluntat es tradueix en què ens unim a Ell per mitjà de la Creu.