Testimonis històrics de sant Josepmaria
Per establir quina era la visió de sant Josepmaria sobre una escola de direcció i negocis és indispensable acudir als testimonis històrics. Un d’aquests ens el proporciona Francisco Ponz Piedrafita, que amb el temps seria rector de la Universitat de Navarra. Francisco Ponz explica que «avançats els anys quaranta, en els seus viatges a Barcelona, on era jo, el beat Josepmaria Escrivà de Balaguer va comentar una vegada l’interès apostòlic de millorar la formació i la vida cristiana de tantes persones que a Catalunya s’ocupaven de dirigir empreses de tota mena, d’iniciativa privada, familiar o social. Feia veure la transcendència espiritual i social que tindria el fet que els que tenien la responsabilitat en la promoció, la direcció i el desenvolupament d’empreses fossin cristians exemplars i actuessin en tot conforme a la seva fe, amb bon criteri professional i cristià, d’acord amb els ensenyaments i els principis morals de l’Església, amb esperit de servei cap als seus treballadors i obrers i cap a la societat en general, sense deixar-se arrossegar per ambicions merament humanes, pel simple anhel d’un enriquiment material».[1]
És interessant constatar com ja des de l’inici, sant Josepmaria s’adonava de la importància de formar empresaris —homes i dones— que fossin professionals ben preparats i cristians coherents, perquè d’aquí derivaria un gran bé per a la resta de la societat.
El fundador de l’Opus Dei era un «home de desitjos» que procurava que els seus somnis es convertissin en realitat. Després d’uns anys, va considerar que havia arribat el moment de posar en marxa una iniciativa d’aquesta mena en l’àmbit empresarial. El professor Antonio Valero, un dels pioners de l’IESE,[2] explica el següent: «Durant l’estiu del 1956 o 1957 em van demanar de la Vicaria Regional [sic] d’Espanya de l’Opus Dei, molt informalment, si volia acceptar l’encàrrec de pensar en quelcom apostòlic i educatiu en l’àrea de l’empresa, de les empreses. Va ser així de breu i senzill i vaig contestar que sí, amb la mateixa brevetat».[3] Malgrat la senzillesa de les orientacions rebudes, hi havia el més essencial: una escola de negocis promoguda per persones de l’Opus Dei havia de tenir una dimensió educativa, de formació tècnica i professional, i indissolublement unida, una dimensió apostòlica.
En ocasió del 50è aniversari de l’IESE, Xavier Echevarría, prelat de l’Opus Dei i gran canceller de la Universitat de Navarra en aquell moment, afirmava que, en promoure la creació de l’IESE, sant Josepmaria contemplava anticipadament el desplegament que, amb el temps, havia d’assolir una institució de gran altura professional, dedicada a la formació i al perfeccionament d’empresaris i executius, que, en el nucli de la seva missió, inclogués un clar afany de servei i la voluntat de donar al treball una orientació plenament cristiana i, per tant, veritablement humana.[4]
Després d’uns anys d’etapa, sant Josepmaria va visitar l’IESE el novembre del 1972. Es conserva la filmació de la trobada, a la qual van assistir un bon nombre de persones relacionades amb l’escola de negocis. En aquesta ocasió, sortint al pas d’una certa mentalitat poc secular que considerava que les activitats econòmiques i comercials eren incompatibles amb una vida autènticament cristiana —potser per la tendència a presentar la vida religiosa com el model de santedat—, va voler llegir diferents passatges de l’Evangeli, en els quals es manifesta l’estima del Senyor per aquesta mena d’activitats. Val la pena citar-lo per extens:
«És de sant Lluc, al capítol 19. Hi havia una persona poderosa que havia de marxar. Reparteix els seus diners entre els servents perquè els administrin. A un li’n dona una part, a un altre una altra... Quan torna i comprova que un no ha multiplicat el capital, li diu: “per què no posaves els meus diners al banc i ara que he tornat els hauria recobrat amb els interessos?” No és això un negoci? Un negoci modest; d’aquests que a vosaltres no us agrada fer. Però, al cap i a la fi, és un negoci. I el Senyor ho lloa. Jo no tinc més remei que lloar-vos també.
Sant Mateu recull encara una altra paràbola: la de la xarxa escombradora. Aquí les coses van regular, perquè a la xarxa s’hi posen peixos bons, peixos dolents... Han de tenir paciència. Arrosseguen la xarxa a la vora: agafen els bons i els fiquen als cistells. I els dolents... fora! Hi ha negoci, però no l’esperat.
De vegades, en els nostres negocis, hi ha moltes dificultats. L’Evangeli de sant Mateu ens recorda el sembrador que sembra bona llavor... Ve l’enemic, el contrincant, i li sembra zitzània. Què fa? Té paciència: això ho deixem allà, i no ho movem; ja arribarà el moment. I arriba el temps oportú i ho sega tot... I ha fet negoci. Ha vençut la dificultat.
Demà, en la Santa Missa [...] demanaré al Senyor que us beneeixi; que us doni la serenitat de l’amo del camp, quan li planten zitzània [...], perquè el Senyor us doni la decisió de comprar el camp on hi ha el tresor; que us doni l’empenta necessària per anar darrere de la margarida preciosíssima [...]. Els vostres negocis estan ficats en l’Evangeli. El Senyor us mira amb afecte [...]. Jo també us miro a tots amb un afecte especial. Us he lloat amb paraules de Jesucrist, paraules que subscric, perquè soc sacerdot seu.»
Doctrina social i esperit de l’Opus Dei
Sant Josepmaria sempre va considerar essencial per a la formació dels cristians un coneixement adequat de la doctrina social de l’Església. Fins i tot somiava que, en el catecisme de la fe cristiana, s’incloguessin els principis fonamentals de moral social. Òbviament, la necessitat d’una bona formació en aquest camp és més urgent en les persones que tenen responsabilitats socials especials, entre les quals hi ha els homes i les dones d’empresa. Per això desitjava que la docència en una escola de negocis estigués imbuïda de doctrina social.
La doctrina social de l’Església proporciona els principis bàsics per construir una societat que sigui conforme amb el projecte de Déu per al món.[5] Al seu torn, hi ha incomptables problemes de caràcter tècnic que es poden abordar de maneres molt diferents, i en els quals ha de regnar la llibertat responsable de cada ciutadà professionalment format. En una carta publicada el 1966 afirmava que «la doctrina catòlica no imposa solucions concretes, tècniques, als problemes temporals; però sí que us demana que tingueu sensibilitat davant d’aquests problemes humans, i sentit de responsabilitat per fer-los front i donar-los un desenllaç cristià».[6]
Sant Josepmaria era un enamorat de la llibertat. Innombrables vegades es va referir «a la llibertat personal que tenen els laics de prendre, a la llum dels principis enunciats pel Magisteri, totes aquelles decisions concretes, d’ordre teòric o pràctic —per exemple, en relació amb les diverses opinions filosòfiques, de ciència econòmica o de política [...]—, que cadascú estimi en consciència més convenients i més d’acord amb les seves conviccions personals i aptituds humanes».[7]
Tractant-se d’escoles promogudes per persones de l’Opus Dei, juntament amb la doctrina social que s’acaba d’esmentar, també la santificació del treball, element central de l’esperit de l’Opus Dei, n’hauria d’inspirar tota l’activitat. La crida a la santedat és universal i a la majoria Déu els busca enmig de la tasca professional. Per això, sant Josepmaria esperava que a les escoles de negocis es treballés amb excel·lència professional, rectitud d’intenció i esperit de servei, condicions indispensables per santificar el treball.
Centralitat de la persona i l’empresa com a comunitat de persones
Un dels principis rectors de la doctrina social de l’Església és la centralitat de la persona humana. El Compendi de la doctrina social de l’Església afirma amb rotunditat:
«Tota la vida social és expressió del seu protagonista inconfusible: la persona humana. D’aquesta consciència, l’Església ha sabut fer-se intèrpret autoritzada moltes vegades i de moltes maneres, reconeixent i afirmant la centralitat de la persona humana en tots els àmbits i manifestacions de la sociabilitat: “La societat humana és objecte de l’ensenyament social de l’Església, des del moment que aquesta no es troba ni a fora ni a sobre dels homes socialment units, sinó que existeix exclusivament en ells i, en conseqüència, per a ells”. Aquest reconeixement important troba expressió en l’afirmació que “lluny de l’ésser objecte és un element passiu de la vida social”, l’home “en canvi, n’és, n’ha de ser i continuar essent el subjecte, el fonament i el fi”. Per tant, d’ell s’origina la vida social, la qual no pot renunciar a reconèixer-lo com el seu subjecte actiu i responsable, i tota modalitat expressiva de la societat ha de tenir-lo a ell com a fi.»[8]
Una de les expressions de la societat és la seva dimensió econòmica, la qual cosa suposa que l’economia ha d’estar sempre orientada al bé integral de la persona humana i que quan aquesta està implicada en un procés econòmic, s’ha de tractar sempre com un fi en si mateixa, amb respecte a la seva dignitat, i mai com un mitjà. Per això, és contrària a la doctrina cristiana i a la mateixa ètica natural, la teoria de l’economicisme, que redueix tota l’existència a la seva dimensió material. Aquesta teoria és compartida tant pel capitalisme dels orígens, que identifica societat amb mercat, com pel marxisme, que fa derivar totes les superestructures socials de l’estructura econòmica de la societat.
Al seu torn, el Compendi desenvolupa una visió de l’empresa des de la perspectiva personalista:
«L’empresa s’ha de caracteritzar per la capacitat de servir el bé comú de la societat mitjançant la producció de béns i serveis útils. Cercant de produir béns i serveis en una lògica d’eficiència i de satisfacció dels interessos dels diversos subjectes implicats, l’empresa crea riquesa per tota la societat: no tan sols per als propietaris, sinó també per als altres subjectes interessats en la seva activitat. A més d’aquesta funció típicament econòmica, l’empresa també acompleix una funció social, creant oportunitats de trobada, de col·laboració, de valoració de les capacitats de les persones implicades. A l’empresa, doncs, la dimensió econòmica és condició per a l’assoliment d’objectius no tan sols econòmics, sinó també socials i morals, que cal perseguir conjuntament.»[9]
Tota empresa econòmicament sana hauria de generar beneficis. Els números seran sempre fonamentals en tota activitat econòmica. Alhora, darrere dels resultats econòmics hem de veure les persones úniques i irrepetibles que han participat en aquests resultats, com a propietàries, accionistes, treballadores, clientes, consumidores, etc. La lògica del que és exclusivament numèric corre el risc de conduir a la deshumanització.
Fa uns anys, sant Joan Pau II ensenyava: «L’Església reconeix la funció justa dels beneficis, com a índex de la bona marxa de l’empresa. Quan una empresa proporciona beneficis, significa que els factors productius s’han utilitzat adequadament i que les necessitats humanes corresponents s’han satisfet degudament. Tanmateix, els beneficis no són l’únic índex de les condicions de l’empresa. És possible que els balanços econòmics siguin correctes i que, al mateix temps, les persones, que constitueixen el patrimoni més valuós de l’empresa, siguin humiliades i ofeses en la seva dignitat. Això, a més de ser moralment inadmissible, no pot deixar de tenir reflexos negatius per al futur, fins i tot per a l’eficàcia econòmica de l’empresa. En efecte la finalitat de l’empresa no és simplement la producció de beneficis, sinó més aviat la seva existència com a comunitat de persones que, de maneres diverses, procuren satisfer les seves necessitats fonamentals i formen un grup particular al servei de tota la societat. Els beneficis són un element regulador de la vida de l’empresa, però no l’únic; juntament amb aquests cal considerar altres factors humans i morals que, a llarg termini, són almenys igualment essencials per a la vida de l’empresa».[10]
Els números i les estadístiques ajuden a comprendre alguns aspectes de la realitat, però no ho diuen tot. Posem-ne un exemple literari. A la novel·la Temps difícils, Dickens ens presenta un diàleg en una escola d’una ciutat minera anglesa en plena revolució industrial. El propòsit de l’escriptor és mostrar al lector la falta de sensibilitat humana que pateixen les societats quan es regeixen exclusivament pels resultats econòmics o pel que els britànics anomenen matters of fact, els fets freds, sense un context que els humanitzi i els doni sentit. El mestre del poble, que és un positivista convençut, s’adreça a un grup de joves estudiants: «Mireu: suposeu que aquesta aula és la nació i que en aquesta nació hi ha cinquanta milions en diners. No és aquesta una nació pròspera?». La pregunta s’adreça a l’alumna número vint —tots els alumnes estan numerats—, que contesta que en realitat dubta, ja que no sap en quines mans estan els diners i si a ella li’n correspon alguna part. El professor presenta el problema d’una altra manera: «La sala d’aquesta escola és una ciutat immensa en què viuen un milió d’habitants, i d’aquest milió d’habitants només se’n moren de fam al carrer, a l’any, vint-i-cinc. Què us sembla aquesta proporció?». La mateixa nena contesta que «per als que es morien de fam tant era que la ciutat tingués un milió d’habitants com un milió de milions». Aquest diàleg difícil entre l’home que només s’até a les estadístiques i la nena que només es fixa en cada persona acaba amb la perla següent: el professor pregunta quin tant per cent representen cinc-centes persones ofegades entre cent mil que es van embarcar en un any per fer una travessia marítima. La nostra nena respon: «No representa cap tant per cent per als parents i amics de les persones que van morir».[11]
Joan Pau II es preguntava si, després de la caiguda dels règims comunistes, el sistema econòmic que s’havia de fer servir era el capitalisme. Una altra vegada expressa com la reducció economicista no és una resposta adequada per a la construcció d’una societat respectuosa de la dignitat humana. El sant polonès explica:
«La resposta òbviament és complexa. Si per “capitalisme” s’entén un sistema econòmic que reconeix el paper fonamental i positiu de l’empresa, del mercat, de la propietat privada i de la responsabilitat resultant dels mitjans de producció, així com de la lliure creativitat humana en el sector econòmic, la resposta certament és positiva, encara que potser seria més adequat parlar d’“economia d’empresa”, d’“economia de mercat” o, simplement, d’“economia lliure”. Però si per “capitalisme” s’entén un sistema en el qual la llibertat econòmica no està enquadrada en un context jurídic sòlid que la posi al servei de la llibertat humana integral i la consideri com una dimensió particular de la mateixa, el centre de la qual és ètic i religiós, llavors la resposta és absolutament negativa.»[12]
Justícia i caritat
Quines conseqüències porta la centralitat de la persona en la vida d’una empresa, i per tant en els ensenyaments que una escola de negocis amb identitat cristiana es proposa transmetre als empresaris i professionals que s’hi formen? En primer lloc, que en les relacions interpersonals, tant en l’empresa com en les seves relacions amb la societat, s’ha de respectar la justícia en la seva accepció clàssica de «donar a cadascú el que és seu». Això significa salaris justos, productes bons, publicitat veraç, operacions financeres legals, preus raonables i un llarg etcètera que cadascun de vosaltres podeu afegir.
Sant Josepmaria era advocat i tenia una mentalitat jurídica i un gran amor a la justícia. «Ningú no estima la justícia —escrivia en una homilia dedicada a sant Josep— si no estima de veure-la complida en relació amb els altres. Com tampoc no és lícit de tancar-se en una religiositat còmoda, oblidant les necessitats dels altres. Qui desitja ésser just als ulls de Déu, s’esforça també per fer que la justícia s’esdevingui de fet entre els homes. I no tan sols pel bon motiu que no sigui injuriat el nom de Déu, sinó perquè ésser cristià significa aplegar totes les instàncies nobles que hi ha en tot quefer humà. Parafrasejant un text conegut de l’apòstol sant Joan, es pot dir que qui afirma que és just amb Déu però no ho és davant els altres homes, menteix: i la veritat no habita en ell.»[13]
Respectant el pluralisme legítim que hi ha a l’hora de trobar les solucions tècniques per resoldre les emergències socials, el fundador de l’Opus Dei recordava a tothom que part central de l’Evangeli és la predilecció pels pobres i malalts, que han de gaudir dels mateixos drets dels altres homes. En aquest sentit, l’Església del segle xx ha formulat el principi de «l’opció o amor preferencial pels pobres», que és magisteri de Joan Pau II, com una «forma especial de primacia en l’exercici de la caritat cristiana» i s’aplica a «les nostres responsabilitats socials» i a les «decisions que s’han de prendre coherentment sobre la propietat i l’ús dels béns».[14]
Sense mitges tintes, a mitjan segle passat, sant Josepmaria afirmava: «En aquests temps de confusió, no se sap el que és dreta, ni centre, ni esquerra, en el món polític ni en el social. Però si per esquerra s’entén aconseguir el benestar per als pobres, perquè tots puguin satisfer el dret de viure amb un mínim de comoditat, de treballar, d’estar ben assistits si es posen malalts, de distreure’s, de tenir fills i poder-los educar, de ser vells i ser atesos, llavors jo estic més a l’esquerra que ningú. Naturalment, dins de la doctrina social de l’Església, i sense compromisos amb el marxisme o amb el materialisme ateu; ni amb la lluita de classes, anticristiana, perquè en aquestes coses no podem transigir».[15]
Per a sant Josepmaria, hi ha exigències de justícia ineludibles, i s’han de buscar tots els mitjans idonis perquè es respectin. Al seu torn, en la seva visió social impregnada per l’amor de Crist, considerava que amb la justícia sola no n’hi ha prou.
«Convenceu-vos que únicament amb la justícia no resoldreu mai els grans problemes de la humanitat. Quan es fa justícia a seques, no us estranyeu si la gent se sent ferida: demana molt més la dignitat de l’home, que és fill de Déu. La caritat ha d’anar per dins i al costat, perquè ho dulcifica tot, ho deïfica: Déu és amor (...). Per arribar de l’estricta justícia a l’abundància de la caritat, cal recórrer tot un trajecte. I no són gaires els qui perseveren fins a la fi. N’hi ha que es conformen a acostar-se al llindar: prescindeixen de la justícia, i es limiten a una mica de beneficència, que qualifiquen de caritat. (...). La caritat, que és com una superació generosa de l’òrbita de la justícia, exigeix primer el compliment del deure: es comença pel que és just; es continua per allò que és més equitatiu (...); però per estimar cal molta finor, molta delicadesa, molt de respecte, molta afabilitat: en un mot, seguir aquell consell de l’Apòstol: “porteu els uns les càrregues dels altres, i així complireu la llei del Crist”. Aleshores sí, ja vivim plenament la caritat, ja realitzem el manament de Jesús.»[16]
Tant Benet XVI com Francesc, en tractar sobre l’activitat econòmica, han fet referència a les actituds del do i de la gratuïtat, que són altres maneres de denominar la caritat, ja que caritat és amor, i l’amor es concreta en el fet de lliurar-se, en el fet de donar-se de manera gratuïta. Martin Schlag comenta que aquestes lògiques «expressen que la persona humana no té preu, sinó dignitat, i que, per tant, s’ha de situar al centre de tota activitat econòmica com a fonament i finalitat. Les nostres relacions econòmiques poden ser de tipus molt diferents: d’explotació, de dominació, injustes, hostils, etc. O el contrari: enriquidores, positives, justes, amistoses, etc. La nostra manera de participar en el mercat serà conseqüència de la decisió que prenguem en la nostra vida interior: qui volem ser?, quina classe de persona decideixo ser en les meves activitats empresarials? Si decidim respectar els altres en la seva dignitat, i fins i tot estimar-los com a germans, haurem aplicat el principi del “do” del qual parlava Benet XVI: haurem renunciat gratuïtament a qualsevol poder de dominació sobre els altres per servir-los. Això implica aspirar a una economia sostenible i a llarg termini i rebutjar l’avarícia a curt termini que no té en compte els costos humans».[17]
Un empresari als altars: Enrique Shaw
Coneixem molts empresaris que han intentat viure, entre altres virtuts, la justícia i la caritat. En aquesta última part, m’agradaria referir-me al futur beat Enrique Shaw, que arribarà als altars durant els propers mesos, quan se’n defineixi el dia de la beatificació.[18]
Procedent d’una família aristocràtica argentina, Enrique Shaw es va santificar a través de les circumstàncies ordinàries de la seva vida: família nombrosa, relacions socials i, el que més ens interessa en aquest cas, mitjançant el seu treball com a director d’empreses. Va viure molt pocs anys, entre el 1921 i el 1962. Amb una vida espiritual profunda, en el seu ambient va difondre «la bona olor de Crist» i es va ocupar de formar cristianament altres empresaris. Per això, el 1952 va fundar l’Associació Cristiana de Dirigents d’Empresa. Així s’expressava Enrique Shaw:
«Cal posar remei a les injustícies. […]. Considerar com a deure d’estat el fet de ser eficients; per poder distribuir més, cal produir més. Cal formar empresaris cristians i donar-los un estil de vida: contribuir a un món millor, principalment mitjançant l’acció de cada empresari cristià en la seva esfera[…]. Aquesta és una missió de religió i vida: intentar santificar-nos a través de la professió i de santificar la professió. S’ha de crear la consciència d’una funció empresarial concebuda cristianament, per a la qual cosa hem de fer servir el mètode de l’aplicació concreta. El sacerdot no només eleva a Déu, sinó que porta Déu als homes en la comunió. […]. L’empresari ha d’encarnar Crist en l’empresa. La manera de fer-ho és aplicant els seus ensenyaments. Aplicar la doctrina cristiana, el missatge de Crist a problemes concrets de la funció de l’empresari. Fer que la gent participi. El problema més agut per a nosaltres i per a altres països, sobretot en els menys desenvolupats, és la falta de gent capaç als nivells més alts.»[19]
Shaw buscava millorar les condicions laborals a la fàbrica i que els col·laboradors fossin conscients de les conseqüències de la seva tasca en la producció. Per aquest motiu, considerava el rol fonamental del dirigent d’empresa, segons apuntava:
«Hem de treballar per elevar l’home: som els responsables de l’ascensió humana del nostre personal, sense travar per això, de cap manera, la seva iniciativa legítima i la seva necessària responsabilitat. El dirigent d’empresa ha de considerar cadascun dels seus col·laboradors humans com un “possible” a qui cal facilitar la realització i ajudar-lo a trobar i extreure el millor que té de si mateix. El “clima” de l’empresa ha de ser de tal manera que contribueixi a l’ascensió de l’home i, pel seu treball i en el seu treball, li ofereixi la millor de les oportunitats per al seu desenvolupament; el dirigent d’empresa ha de donar tota la llibertat possible perquè cadascú sigui amo dels seus actes i pugui expressar la seva personalitat.»[20]
Un dels gestos que més destaquen les persones que el van conèixer va ser la seva capacitat d’escolta. En la vida quotidiana de l’empresa, Shaw no entenia el fet d’escoltar com una tècnica de lideratge, sinó com una actitud del cor, profundament lligada a la manera d’exercir l’autoritat. Inspirat en l’oració bíblica de Salomó, solia insistir en la necessitat de demanar a Déu «un cor que escolti» com a condició per governar amb saviesa, recordant que per a la tradició bíblica escoltar és també comprendre, discernir i cuidar les persones confiades a la nostra responsabilitat.
Escoltar de veritat, com ho va viure Shaw, transforma la cultura interna d’una organització. Genera confiança, enforteix el sentit de pertinença i obre espais en què cada persona es pot sentir reconeguda i respectada. En contextos de crisi, Enrique Shaw es feia una pregunta incòmoda, però necessària: «Pensem més en les persones que en l’empresa?».
El Papa Lleó XIV, en recordar els principis de la doctrina social de l’Església sobre l’economia, subratllava fa pocs mesos que «aquesta visió troba un exemple lluminós i proper en el venerable servent de Déu Enrique Shaw, un empresari que va entendre que la indústria no era només un engranatge productiu ni un mitjà d’acumulació de capital, sinó una veritable comunitat de persones cridades a créixer juntes. El seu lideratge es va distingir per la transparència, per la capacitat d’escolta i per l’afany perquè cada treballador es pogués sentir part d’un projecte compartit. En ell, la fe i la gestió empresarial es van unir de manera harmònica, i van demostrar que la Doctrina Social no és una teoria abstracta ni una utopia irrealitzable, sinó un camí possible que transforma la vida de les persones i de les institucions en posar Crist com a centre de tota activitat humana.
Enrique Shaw va promoure salaris justos, va impulsar programes de formació, es va preocupar per la salut dels obrers i va acompanyar les seves famílies en les seves necessitats més concretes. No concebia la rendibilitat com un absolut, sinó com un aspecte important per sostenir una empresa humana, justa i solidària. En els seus escrits i decisions es percep clarament la inspiració de Rerum Novarum, que demanava als empresaris «de no considerar els obrers com a esclaus; respectar en ells, com és just, la dignitat de la persona, sobretot ennoblida pel que s’anomena “el caràcter cristià” (núm. 15)».[21]
El futur beat s’havia guanyat el cor dels seus treballadors. Són innombrables els testimonis que així ho manifesten. En l’etapa final de la seva malaltia el 1962, davant de la necessitat de rebre transfusions de sang per mantenir-se amb vida, aproximadament dues-centes seixanta persones —majoritàriament obrers de la cristalleria Rigolleau on treballava— es van disposar a donar la seva sang. Enrique Shaw va expressar: «Us puc dir que ara gairebé tota la sang que corre per les meves venes és sang obrera».[22]
Shaw no va conèixer sant Josepmaria, tot i que em sembla advertir una sintonia espiritual profunda, com és força lògic tractant-se de dues ànimes santes. Tanmateix, passats els anys, alguns familiars van rebre la vocació a l’Opus Dei. Entre aquests hi havia un fill sacerdot que exercia la seva labor pastoral des de fa dècades a Kènia.
Hi ha un diàleg molt conegut que van sostenir el Dr. Eduardo Ortiz de Landázuri, que té iniciat el seu procés de beatificació, i sant Josepmaria Escrivà. Eduardo Ortiz s’havia traslladat de Granada a Pamplona per treballar a la Universitat de Navarra, que estava començant. Quan es van trobar a Pamplona, aquest li va dir al fundador de l’Opus Dei:
Bé, Pare, em va demanar que vingués a Pamplona per fer una universitat, i ja està feta...
Sant Josepmaria li va contestar:
No t’he demanat que facis una universitat, sinó que et facis sant fent una universitat.[23]
Crec que és el que sant Josepmaria diria avui a les persones que treballen en escoles de negocis inspirades pel seu esperit: fer-nos sants en el treball docent, de recerca, d’irradiació d’una cultura cristiana de l’empresa, buscant l’excel·lència per servir des d’allà tota la humanitat. La pròxima beatificació d’Enrique Shaw és una prova que és possible arribar a la santedat en aquesta dimensió fonamental de l’existència humana.
Mons. Mariano Fazio, vicari auxiliar de l’Opus Dei. Professor ordinari i exrector de la Università della Santa Croce.
[1] Relació testimonial de Francisco Ponz Piedrafita, octubre del 1998, p. 1, citat a Javier Pampliega, La historia del IESE. Primeros pasos y desarrollo inicial. Un estudio inédito (1957-1960), Barcelona, 2009, p. 18; cf. Francisco Ponz Piedrafita, IESE: 25 años, «Revista de Antiguos Alumnos» 15 (1984). Citat a A. Argandoña, Josemaría Escrivá de Balaguer y la misión del IESE en el mundo de la empresa, Studia et Documenta, vol. 5, Roma 2011, p. 132.
[2] Institut d’Estudis Superiors de l’Empresa, creat a Barcelona el 1958 per la Universitat de Navarra. L’IESE s’ha desenvolupat com una iniciativa global, amb seus a diversos països, i és conegut pel seu enfocament humanístic i per adoptar el mètode del cas desenvolupat en col·laboració amb la Universitat de Harvard. Més informació a https://www.iese.edu/.
[3] Antonio Valero, Intervención en el acto con motivo de la beatificación de Mons. Josemaría Escrivá de Balaguer, Fundador y Primer Gran Canciller de la Universidad de Navarra, Barcelona, IESE, 9 d’abril del 1992 (mecanografiat), p. 1. Citat a A. Argandoña, cit., p. 134.
[4] Cf. Xavier Echevarría, Para alcanzar los mayores beneficios, «Revista de Antiguos Alumnos» 108, desembre del 2007, p. 12.
[5] Nota de l’editor: la recent encíclica Magnifica Humanitas de Lleó XIV resumeix, al capítol 2, aquests principis.
[6] Sant Josepmaria Escrivà, Carta núm. 14. Disponible a Cartes III, Rialp, 2026. Edició anotada per Luis Cano.
[7] Converses, núm. 12.
[8] Compendi de la doctrina social de l’Església, núm. 106. Cursives en l’original. En aquest sentit, el Papa Lleó XIV ha assenyalat en la seva primera encíclica, Magnifica Humanitas, núm. 50: «Per això, la persona humana roman sempre com “el camí primer i fonamental de l’Església” i el cor de tota autèntica via de desenvolupament humà integral».
[9] Ibídem, núm. 338. Cursives en l’original.
[10] Sant Joan Pau II, Centesimus annus, núm. 35. Cursives en l’original.
[11] C. Dickens, Tiempos difíciles, capítol II. Per a una contextualització d’aquesta obra, cf. M. Fazio, El universo de Dickens. Una lección de humanidad, Rialp. Madrid 2015.
[12] Sant Joan Pau II, Centesimus annus, núm. 42.
[13] És Crist que passa, núm. 52.
[14] Sant Joan Pau II, Sollicitudo Rei Socialis, núm. 42. També es pot veure Ecclesia in America, núm. 58. A Magnifica Humanitas, Lleó XIV fa referència a aquest tema en els números 43, 78 i 234. Per exemple, assenyala: «El Magisteri recent ha insistit en el fet que la justícia social exigeix una mirada el punt de partida de la qual siguin els últims.Sant Joan Pau IIva parlar d’una opció preferencial pels pobres que ha de marcar les decisions personals i socials, mentre el Papa Francesc va denunciar una “cultura del descartament” que provoca cada vegada més formes d’exclusió noves. En aquesta perspectiva, la justícia social exigeix mirar les persones i els pobles començant pels que són més vulnerables: els pobres, els migrants, els refugiats, els desplaçats interns, les víctimes de la violència, les persones que viuen en perifèries urbanes o existencials».
[15] Instrucció, V.1935 / 14.IX.1950, nota 146. Citada per X. Echevarría, Carta pastoral, 1 d’abril del 2013.
[16] Amics de Déu, núm. 172-173.
[17] M. Schlag, Contra la idolatría del dinero, Rialp, Madrid 2018, p. 209-210. Sobre el principi de gratuïtat i la lògica del do, es pot veure Benet XVI, Caritas in Veritate, núm. 36.
[18] Cf. https://www.vaticannews.va/es/iglesia/news/2025-12/iglesia-argentina-beatificacion-enrique-shaw.html.
[19] R. Estévez (2012). «Enrique Shaw: un hombre de gobierno humano en la sociedad civil». A Camusso, Marcelo; López, Ignacio; Orfali Fabre, María Marta, ed. Doscientos años del humanismo cristiano en la Argentina: el compromiso con la república, la democracia y el bien común. Buenos Aires: Editorial de la Universidad Católica Argentina. p. 621-651.
[20] S. Critto de Eiras, Un empresario en plenitud: Enrique E. Shaw y su eficaz desempeño, LID Editorial empresarial, Buenos Aires 2017, p. 85-86.
[21] Lleó XIV, Missatge a la 31a Conferència Industrial de l'Argentina, 8.IX.2025.
[22] M. Stremi (2021). “Un empresario camino a los altares. La vida de Enrique Shaw, un padre de familia y empresario siendo levadura en el orden temporal”. Dios y el hombre 5 (1): e075.
[23] E. López Escobar i P. Lozano, Eduardo Ortiz de Landázuri, el médico amigo, Palabra, Madrid, 1994, p. 216.