Entre altres records de Joan Pau II, particularment un acudeix amb freqüència a la meva memòria. Em van explicar que el Papa, al final d'una llarga jornada de treball, va rebre un dia en el seu apartament privat a una persona. Era visible el cansament de Joan Pau II, que s'apropava amb caminar lent. Aquesta persona, després de saludar i besar la mà al Sant Pare, li va comentar filialment: "Santedat, està vostè molt cansat...". Joan Pau II va respondre: "A aquesta hora no tinc dret a no estar cansat. Si no estigués cansat, seria senyal que no he complert amb el meu deure".
M'agrada tornar a aquelles paraules, per a aprofundir en el seu significat. Penso que mostren com es veu el Sant Pare a si mateix. Per a ell, la responsabilitat que Déu li ha encomanat està per sobre de qualsevol altra consideració. La seva salut i el seu temps, la seva missió i la seva vida pertanyen a Déu i, per Déu, als altres.
Amb una curiositat que neix de l'afecte i de la fe, algunes persones han preguntat al Papa: Com és la seva oració personal? Què li diu a Déu, en la intimitat del seu cor? Joan Pau II va respondre en una ocasió de la següent manera: "L'oració del Papa té una dimensió especial. La sol·licitud per totes les Esglésies imposa cada dia al Pontífex peregrinar pel món sencer resant amb el pensament i amb el cor. Queda perfilada així una mena de geografia de l'oració del Papa. És la geografia de les comunitats, de les Esglésies, de les societats i també dels problemes que angoixen al món contemporani" (Travessant el llindar de l'esperança, p. 44).
Peregrinar amb l'oració. Resar pels homes i pels seus problemes. "Viatges" que Joan Pau II realitza amb el "pensament i amb el cor", per a complir la seva missió de Pontífex, de pont entre Déu i els homes. Així és l'oració del Papa, i així s'explica que qui escolta la seva paraula adverteixi que la seva veu no és l'enèsima d'aquest clam públic que de vegades ens atordeix. No resulta difícil adonar-se que el Sant Pare parla amb autoritat: amb una autoritat que provè precisament de Jesús, de la Paraula amb majúscula, d'aquest Evangeli que no passarà encara que passin el cel i la terra (cf. Mt 5, 18). Perquè l'Església sencera anuncia a Jesucrist.
Al costat del Papa, milions d'homes se senten units pels vincles de la fe, que estan per sobre de qualsevol altre vincle d'història i cultura. Al costat del Papa, es toca el misteri de l'Església com a família de Déu i de cada home i cada dona com a fills de Déu. No menteixen aquestes imatges de gentades, a les quals Joan Pau II ens ha acostumat en aquests vint anys: cap líder ha reunit mai semblants multituds. I per a explicar el fenomen no n’hi ha prou amb la sociologia o la teoria de la comunicació. Darrere de les paraules i dels gestos del Papa, darrere l'afecte unànim —espontani i alhora profund— que suscita en tot el món, darrere l'esperança que transmet als homes d'avui, hi ha un designi de Déu valentament assumit i una història que remet a Jesucrist.
Joan Pau II, el dia de l'aniversari de la seva elecció, recorrerà una vegada més el món amb la seva oració. Amb tota seguretat resarà per nosaltres i pels nostres problemes. En aquesta jornada, els catòlics, i molts altres homes de bona voluntat, li recordaran també en la seva oració, demanaran a Déu per al Sant Pare l'alegria i la pau. I sentiran el desig d'agrair la generositat amb què ha exercit en aquests vint anys el summe pontificat.