Els nostres protagonistes van viure la seva infància a l’Església, en la terra fèrtil i joiosa de la fe. Però un dia van decidir marxar i allunyar-se’n durant molt de temps. Per a uns, l’absència significà l’abisme; per a d’altres, el buit; per a tots, la nostàlgia. Alguns renegaren d’aquesta Ítaca, d’altres simplement l’oblidaren, uns altres es quedaren al seu voltant. Però tots, arribat el moment, decidiren tornar-hi. Retornar a l’Església. I trepitjar terra ferma.
Ítaca és molt més que una illa del mar Jònic. És el paradís on Ulisses vivia feliç amb Penèlope i el seu fill Telèmac. La dolça terra de la infantesa que un dia el va veure marxar i, dècades més tard, va veure com tornava. Homer va escriure a l’Odissea l’aventura llarga, àrdua i perillosa de l’heroi. Des d’aleshores, Ítaca és el símbol del viatge que et retorna a casa.
Lluny
Nostàlgia
Inflexió
Retorn
Bentrobats
«En qualsevol situació de la vida, no he d’oblidar-me que no deixaré mai de ser fill de Déu, de ser fill d’un Pare que m’estima i espera el meu retorn. Fins i tot, en les situacions més lletges de la vida, Déu vol abraçar-me, Déu m’espera.» Papa Francesc