Recés del mes d'octubre

Et facilitem com a proposta, material perquè si no pots fer el recés d'octubre de manera presencial, el facis des de casa teva.

Opus Dei - Recés del mes d'octubre

Què és un recés espiritual?

El recés espiritual és un mitjà de formació que consisteix a dedicar un temps per a aprofundir en la pròpia vida cristiana, fer examen i renovar el desig de buscar la santedat en les circumstàncies de cada dia.

HORARI DEL RECÉS

Meditació

Lectura

Rosari

Examen

Meditació

Oració Papa Francesc

PRIMERA MEDITACIÓ (Esperança)


LECTURA (àudio i text)

Ja fa bastants anys, amb un convenciment que anava creixent cada dia, vaig escriure: espera-ho tot de Jesús: tu no tens res, no vals res, no pots fer res. ―Ell obrarà, si t’abandones en Ell. Ha passat el temps, i aquella convicció meva s’ha anat enrobustint, s’ha anat fent més fonda. He vist en moltes vides, que l’esperança en Déu encén meravelloses fogueres d’amor, amb un foc que manté el cor bategant, sense minves, sense decaïments, encara que al llarg del camí hom pateixi, i a vegades pateixi de debò.

Mentre llegia el text de l’Epístola de la Missa, m’he commogut, i m’imagino que a vosaltres us ha passat el mateix. Comprenia que Déu ens ajudava, amb les paraules de l’Apòstol, a contemplar l’entramat diví de les tres virtuts teologals, que componen l’armadura sobre la qual es teixeix l’autèntica existència de l’home cristià, de la dona cristiana.

Escolteu novament sant Pau: justificats, doncs, per la fe, tinguem pau amb Déu per Nostre Senyor Jesucrist. Pel qual en virtut de la fe tenim cabuda en aquesta gràcia en què estem ferms i ens gloriem en l’esperança de la glòria dels fills de Déu. Encara més: ens gloriem també enmig de les tribulacions, sabent que la tribulació exercita la paciència; la paciència serveix per a la prova, i la prova per a l’esperança i l’esperança no defrauda mai, ja que la caritat de Déu ha estat vessada en els nostres cors per mitjà de l’Esperit Sant .

Aquí, a la presència de Déu, que ens presideix des del Sagrari ―com enforteix aquesta proximitat real de Jesús!―, meditarem avui sobre aquest do suau de Déu, l’esperança que curulla les nostres ànimes d’alegria, spe gaudentes, joiosos, perquè ―si som fidels― ens espera l’Amor infinit.

No oblidem mai que, per a tothom ―per a cada un de nosaltres, doncs― només hi ha dues maneres d’estar-se a la terra: s’hi viu una vida divina, sempre lluitant per agradar Déu; o bé s’hi viu una vida animal, més o menys humanament il·lustrada, quan hom prescindeix d’Ell. Mai no he concedit gaire pes als santons que es gloriegen de no ser creients: jo me’ls estimo molt, com tots els homes, germans meus; els admiro la bona voluntat que en determinats aspectes pot mostrar-se heroica, però els planyo, perquè tenen l’enorme desgràcia que els falta la llum i la calor de Déu, i la inefable alegria de l’Esperança teologal.

Un cristià sincer, coherent amb la seva fe, no actua més que de cara a Déu, amb una visió sobrenatural; treballa en aquest món, que estima apassionadament, ficat entre els afanys de la terra, amb l’esguard fit al Cel. Ens ho confirma sant Pau: quae sursum sunt quaerite; cerqueu les coses de dalt, on Crist seu a la dreta de Déu; assaboriu les coses del Cel, no les de la terra. Per tal com ja sou morts ―a allò que és mundà, pel Baptisme―, i la vostra vida és amagada amb Crist en Déu.

Esperances terrenals i esperança cristiana

Amb una cadència monòtona surt de la boca de molts la cantarella ja gastada, que l’esperança és l’última cosa que es perd; com si l’esperança fos un agafador per a continuar deambulant sense complicacions, sense inquietuds de consciència; o com si fos un expedient que permet d’ajornar sine die l’oportuna rectificació de la conducta, la lluita per assolir objectius nobles i, sobretot, el fi suprem de la nostra unió amb Déu.

Jo diria que aquest es el camí per confondre l’esperança amb la comoditat. En el fons, no hi ha cap ànsia d’aconseguir un veritable bé, ni espiritual, ni material legítim; la pretensió més alta d’alguns es redueix a esquivar allò que podria alterar la tranquil·litat ―aparent― d’una existència mediocre. Amb una ànima tímida, encongida, emperesida, la criatura s’emplena de subtils egoismes i es conforma en el fet que els dies, els anys, transcorrin sine spe nec metu, sense aspiracions que exigeixin esforços, sense els sobresalts de la brega: allò que compta és evitar el risc del desaire i de les llàgrimes. I que en som de lluny d’obtenir res, si malmetem el desig de posseir-ho, per por de les exigències que la conquesta d’allò mateix comporta!

Tampoc no falta l’actitud superficial d’aquells qui ―fins i tot amb aparences d’una afectada cultura o de ciència― componen poesia fàcil amb l’esperança. Incapaços d’enfrontar-se sincerament amb llur intimitat i de decidir-se pel bé, limiten l’esperança a una il·lusió, a un somni utòpic, al simple consol davant les angoixes d’una vida difícil. L’esperança ―falsa esperança― es muda per a aquests en una frívola vel·leïtat, que no mena enlloc.

Però si abunden els temorosos i els frívols, en aquesta terra nostra molts homes rectes, impulsats per un ideal noble ―per bé que sense cap motiu sobrenatural, per filantropia―, afronten tota mena de privacions i es gasten generosament servint els altres, ajudant-los en llurs sofriments o dificultats. Em sento sempre mogut a respectar, i fins i tot a admirar la tenacitat de qui treballa decididament per un ideal net. Tanmateix, considero una obligació meva recordar que tot allò que iniciem ací, si és una empresa exclusivament nostra, neix amb el segell de la caducitat. Mediteu les paraules de l’Escriptura: però si contemplava el conjunt de les coses que havien dut a terme les meves mans i la fatiga que m’havien costat, heus aquí que tot em semblava vanitat i omplir-se de vent, i que sota el sol res no aprofita .

Aquesta precarietat no sufoca l’esperança. Al contrari, quan reconeixem les petiteses i la contingència de les iniciatives terrenals, aquest treball s’obre a l’autèntica esperança, que eleva tot el quefer humà i el converteix en un lloc d’encontre amb Déu. S’il·lumina així aquesta tasca amb una claror perenne, que allunya les tenebres de les desil·lusions. Però si transformem els projectes temporals en metes absolutes, esborrant de l’horitzó l’estada eterna i el fi per al qual hem estat creats ―estimar i lloar el Senyor, i posseir-lo després en el Cel―, els intents més brillants es tornen traïdories i fins i tot vehicles per a envilir les criatures. Recordeu la sincera i famosa exclamació de sant Agustí, que havia experimentat tantes amargors mentre desconeixia Déu, tot cercant fora d’Ell la felicitat: ens creàreu, Senyor, per a ésser vostres, i el nostre cor està inquiet, fins que reposarà en Vós! Tal vegada no hi ha res més tràgic en la vida dels homes que els enganys soferts per la corrupció o falsificació de l’esperança, presentada com una perspectiva que no té com a objecte l’Amor que sadolla sense sadollar.

A mi, i desitjo que a vosaltres us passi el mateix, la seguretat de sentir-me ―de saber-me― fill de Déu m’omple de veritable esperança la qual, pel fet de ser una virtut sobrenatural, s’acomoda a la nostra naturalesa en infondre’s en les criatures, i és així mateix una virtut molt humana. Sóc feliç amb la certesa del Cel que tindrem, si som fidels fins a la fi; amb la benaurança que ens arribarà, quoniam bonus, perquè el meu Déu és bo i és infinita la seva misericòrdia. Aquesta convicció m’incita a comprendre que solament allò que porta l’empremta de Déu revela el senyal indeleble de l’eternitat, i el valor n’és immoridor. Per això, l’esperança no em separa de les coses d’aquesta terra, sinó que m’apropa a aquestes realitats, d’una manera nova, cristiana, que prova de descobrir en tot la relació de la naturalesa, després de la caiguda, amb Déu Creador i amb Déu Redemptor.


EXAMEN DE CONSCIÈNCIA

Acte de presència de Déu

1. ¿S’apliquen a la meva vida aquestes paraules de sant Josepmaria: «Allí on són els vostres germans els homes, allí on són les vostres aspiracions, la vostra feina, els vostres amors, allà hi ha el lloc del vostre encontre de cada dia amb Crist.»?

2. Recorro a sant Josepmaria, «el sant de les coses ordinàries» (Joan Pau II), perquè m’ajudi a aixecar la mirada cap a Crist a casa meva, a la feina i quan descanso? M’il·lusiona pensar que puc tractar Déu fent el que faig, per insignificant que sembli?

3. Déu «ens escollí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus» (Ef 1,4). Propago entre els amics la crida universal a la santedat? Ho faig en primer lloc amb l’exemple de la pròpia lluita alegre per correspondre a l’amor que Déu em té?

4. Poso el fonament de la meva esperança en l’omnipotència misericordiosa de Déu?

5. Sant Pere convida els cristians a estar sempre a punt per donar raó de la seva esperança (cf. 1Pe 3,15). Presento amb claredat i de manera positiva el missatge de Jesucrist, única llum capaç de donar esperança als cors?

6. Si surto derrotat en la lluita, recorro amb humilitat a Déu perquè m’ajudi a rectificar, convençut que em portarà de nou cap a ell?

7. Treballo cada dia amb amor a Déu, amb l’esperança que les seves paraules de vida em portaran una joia que ningú no em podrà prendre? Demano ajuda al meu àngel de la guarda, per sembrar alegria a casa meva i en la meva professió?

8. Sóc conscient que Déu m’ha donat el món com a herència, i que em demana que col·labori en l’extensió del seu regnat? Eixamplo els horitzons per no veure les coses només des d’un punt de vista humà?

9. Sé mostrar el Crist com l’únic salvador dels qui s’han posat a ells mateixos com a artífexs exclusius del seu destí? Animo els amics a llegir l’Evangeli, perquè es familiaritzin amb la vida de Jesús i revifin la fe?

10. Participo, en la mesura de les meves possibilitats, en les iniciatives i institucions del barri, de la ciutat, del país? Promoc iniciatives per millorar la societat? Participo en les deliberacions polítiques, al nivell que sigui, sempre sota la meva responsabilitat personal i buscant el bé comú?

11. Miro de mostrar la grandesa de la fe cristiana, que respecta sempre la llibertat dels altres? Com defenso la llibertat de culte, especialment en un ambient secularitzat? Sé explicar que la llibertat religiosa comporta la manifestació lliure de la fe enmig de la societat, més enllà de la mera pràctica religiosa?

12. Durant aquest mes dedicat tradicionalment al rosari, a qui puc ensenyar a resar-lo?

Acte de contrició

Descarrega't l'examen en format PDF


SEGONA MEDITACIÓ (Aniversari de la fundació de l'Opus Dei)


ROSARI

Anar als misteris de goig (dilluns i dissabte)

Anar als misteris de dolor (dimarts i divendres)

Anar als misteris de llum (dijous)

Anar als misteris de glòria (dimecres i diumenge)


ORACIÓ PAPA FRANCESC