Mossèn Jordi Pujol és professor a la Universitat Pontifícia de la Santa Creu, a Roma, on ensenya aspectes jurídics i dilemes ètics relacionats amb la comunicació. Mn. Jordi és també rector del Collegio Altomonte, una residència sacerdotal on viuen mossens de més de 40 països que estudien a Roma. Acaba de publicar el llibre «Acompanyar des del cor», de la mà de l'editorial Albada, on parla de la importància d’acompanyar des de la vulnerabilitat i la fragilitat, amb una actitud de profund respecte per la intimitat i els ritmes de la persona a qui s'acompanya espiritualment.

«Amb la mirada del qui no jutja, amb la paciència del qui no té pressa, amb la llibertat del qui sap que no és el protagonista, i amb l’esperança de qui ha après, de vegades a cops, que Déu sap el que fa amb cada vida»

Com neix aquest llibre?

Neix de dues fonts. La primera és acadèmica: he treballat en un llibre en anglès sobre la vulnerabilitat, Vulnerability Unveiled, escrit amb una col·lega xilena, on estudiem com la fragilitat travessa les persones, les relacions i també les institucions, inclosa l’Església. És un text pensat per a especialistes.

La segona font és la vida. Com a sacerdot fa anys que acompanyo persones, i com a professor i consultor he hagut de treballar de prop situacions d’abús de poder, de consciència i sexual. He escoltat moltes històries, algunes molt doloroses. Molta gent acompanya —preveres, consagrats, catequistes, formadors, laics i laiques— i ho fa amb una generositat enorme, però sovint sense eines per adonar-se de quan una relació ajuda a créixer i quan, sense voler-ho, pot ofegar o fins i tot fer mal de bona fe. Aquest llibre vol ser una conversa senzilla sobre com acompanyar des del cor, sense ingenuïtat i sense por.

En el llibre contraposa el paradigma de l’enginyer amb el paradigma del pagès. Què vol transmetre?

Són dues maneres d’entendre qualsevol tasca de cura. «L’enginyer espiritual» dissenya, planifica, i vol mesurar i controlar-ho tot; parteix de la idea que la realitat és previsible i es pot optimitzar. És una lògica magnífica per fer ponts, però perillosa quan s’aplica a les persones. El segle XX —ho explica molt bé l’historiador Paul Johnson— va estar ple d’intents de redissenyar l’ésser humà des d’un despatx, i ja sabem com van acabar.

El fruit de l’acompanyament és una persona lliure, que sap escoltar Déu pel seu compte i que portar esperança a altres.

A l’Església aquesta temptació és més subtil: plans pastorals molt extensos, indicadors, protocols que ho uniformitzen tot, una certa obsessió pels resultats... Aquesta tendència aplicada a l’acompanyament espiritual es tradueix en voler que tothom creixi, a un cert ritme i en línia recta. El pagès, en canvi, sap que no és ell qui fa créixer la vida. Sembra, cuida, protegeix els brots més fràgils i espera. Jesús parla així: la llavor que creix sola mentre el pagès dorm (Mc 4, 26-29), el gra de mostassa que esdevé un arbre. La paciència del pagès no és passivitat, és confiança en els temps de Déu. I sap que cada terreny és diferent: el bon acompanyant sap llegir els senyals de la terra que té davant.

En algun moment del llibre vostè anomena l’esperit de l’època dels primers cristians. Els quals vivien sense estratègies, sense planificació, però amb molta convicció...

Així és, els primers cristians eren una minoria i van transformar la societat amb l’atractiu de la seva vida, i no amb una estratègia predissenyada. No tenien plans pastorals, però sí que tenien una vida comunitària molt cuidada: pregaven junts, compartien, s’acompanyaven. El problema no és organitzar-se. El problema és creure que la fecunditat de l’Església depèn sobretot de la nostra organització. L’amor a Déu i al proïsme no són una alternativa a la feina ben feta: són el que impedeix que la feina ben feta esdevingui control.

Al llarg dels deu capítols del llibre, fa un camí llarg, parlant d’encerts i errors, pel món de l’acompanyament espiritual. Quin missatge vol deixar en la ment de qui s’acosti a la seva lectura?

Sí, jo mateix soc l’autor de la majoria d’aquests errors. M’agradaria també que el lector entengués que parlar d’errors no és una manera de desconfiar de l’acompanyament, sinó de protegir-lo. Els límits són saviesa acumulada que ens protegeix a tots dos.

Si algú tanca el llibre amb tres idees, em donaria per satisfet. La primera: acompanyar és crear condicions, no fabricar resultats. La segona: la vulnerabilitat no és un defecte que cal curar, sinó la condició de tota relació humana; només qui es pot trencar pot també confiar, comprometre’s i estimar. Això val per a qui és acompanyat i, molt especialment, per a qui acompanya. I la tercera: acompanyem per enviar, no per retenir. El fruit no és una persona invulnerable, ni una persona que m’obeeix, sinó una persona lliure, que sap escoltar Déu pel seu compte i que surt a portar esperança als altres.

Com definiria el procés de discerniment i acompanyament en la cerca de la relació amb Crist?

Discernir és aprendre a reconèixer la veu de Déu enmig de totes les altres veus que sentim dins nostre: les pròpies pors, els desitjos, les expectatives dels altres, el soroll de l’ambient. Acompanyar és ajudar algú en aquest aprenentatge. No és psicologia ni coaching, encara que en pugui aprofitar coses. És ajudar a escoltar Déu.

Per això l’acompanyant és un mediador, no el protagonista. Hi ha una imatge que m’agrada molt: l’avioneta que remolca un planador. Al principi l’estira, li dona impuls i alçada. Però arriba un moment en què ha de deixar anar el cable perquè el planador voli sol, portat pels corrents. Si l’avioneta no el deixa anar, el que era ajuda esdevé dependència. Amb el temps, el paper de l’acompanyant passa de guiar a confirmar, a animar, a fer-se a un costat. I quin és el criteri per saber si anem bé? Que en la persona hi creixin la pau, l’alegria i la llibertat: els fruits de l’Esperit.

Tal com vostè planteja l’acompanyament (escolta, paciència, sense resultats…), sembla que ens anima a conrear quelcom contracultural, puix que la nostra realitat diària està plena de preses, immediatesa, eficàcia…

Sí, i no ho amago. Vivim en la cultura de la immediatesa, del rendiment i del descart: si una cosa no funciona, se’n compra una altra. Acompanyar va exactament en la direcció contrària. Escoltar de debò porta temps, molt de temps, i no sempre es veuen resultats. Per això, avui escoltar és gairebé un acte contracultural. Donar tota la nostra atenció a algú —sense mirar el mòbil, sense tenir la resposta preparada— és una forma molt bonica de generositat.

Discernir és aprendre a reconèixer la veu de Déu enmig de totes les altres veus que sentim dins nostre.

També hi ha una altra temptació: voler «arreglar» l’altre de pressa. Donar consells que no ens han demanat, imposar el propi punt de vista, voler salvar. Sembla zel, però sovint és una manera subtil d’ocupar el lloc de Déu. Restaurar una persona, com qui restaura una peça valuosa, exigeix un temps i una dedicació que avui semblen desproporcionats. Però és el temps que Déu dedica a cadascun de nosaltres. Paradoxalment, vivim en una societat hiperconnectada i alhora solitària, i la gent té molta set de ser escoltada sense presses.

Són moltes les institucions que pateixen una crisi de confiança, també l’Església amb els casos d’abusos. Com es construeix, segons vostè, una veritable relació de confiança i, en el cas d’haver-la perdut, com es reconstrueix?

Primer de tot, una cosa que no vull que es perdi: l’abús és, abans que res, un dany immens a les víctimes. Només després és una crisi de l’Església. Si invertim l’ordre, ja hem començat malament.

La confiança en una relació d’acompanyament es construeix amb temps, coherència i límits clars. Qui t’obre el seu interior et convida a entrar en terra sagrada, i davant la terra sagrada cal descalçar-se. L’acompanyant és mediador de Déu: no és un amic, i molt menys una parella. L’abús rarament comença amb un gest escandalós, més aviat comença amb petits esllavissaments dels límits, deixant entrar l’ambigüitat sobre quina mena de relació és. Per això els límits no són sospita: protegeixen tothom.

Paradoxalment, vivim en una societat hiperconnectada i alhora solitària, i la gent té molta set de ser escoltada sense presses.

I quan s’ha perdut o refredat la confiança, com es reconstrueix? No pas amb operacions de maquillatge. El dret romà distingia entre el poder de manar (imperium) i l’autoritat moral (auctoritas). L’Església no ha perdut poder, ha perdut autoritat, i l’autoritat només es recupera servint i retent comptes amb transparència. En l’àmbit dels abusos vol dir escoltar les víctimes —que no són un capítol a tancar, sinó germans i germanes ferits—, reconèixer el mal sense excuses, reparar i ser transparents. Jo parlo de «comunicació translúcida», perquè la transparència és quelcom d’absolut, quan no es tracta d’ensenyar-ho tot a tothom, sinó de no amagar res del que els fidels i les víctimes tenen dret a saber. Penso que una família no es trenca perquè es digui la veritat; es trenca quan el secret obliga tothom a fingir.

Ni l’acompanyant, ni l’acompanyat són perfectes, l’error i l’aprenentatge sempre seran presents...

Sortosament! Si l’acompanyant fos perfecte seria insuportable, i segurament perillós. Del que gairebé mai no es parla és de la vulnerabilitat de qui acompanya: el cansament, la solitud, la necessitat de sentir-se imprescindible. I és de les coses que més mal poden fer si no es reconeixen. Un acompanyant que no es deixa acompanyar és un risc: creure’s immune o indispensable és una malaltia espiritual. Demanar ajuda, tenir supervisió, descansar, no és una feblesa o el fracàs de l’acompanyant: és la seva cura ordinària.

Els acompanyadors també tenim ferides. Sant Josepmaria tenia una imatge preciosa: el gerro de terrissa que es trenca i es repara amb unes grapes de ferro, i que, adobat així, «cobra un encís original». Deia que sentir-se fang adobat amb grapes pot ser una font d’alegria, perquè ens reconeixem fràgils i petits, i alhora, és més fàcil que ens sentim fills de Déu. Els japonesos tenen el kintsugi, que repara les esquerdes amb or. Les nostres ferides i els nostres errors no s’han d’amagar: si les integrem esdevenen cicatrius, llocs de saviesa. La fe ajuda precisament a cicatritzar perquè dona sentit a què hem viscut i ens presenta un horitzó d’esperança.

Sembla que estem parlant de l’acompanyament com d’un art, difícil i complex, està d’acord?

D’acord, amb un matís: és un art, però no un art reservat a genis. És més aviat un ofici artesà, com el del pagès. Té una part de do i d’intuïció —cal saber llegir cada terreny, cada persona, que és única— i una part que s’aprèn: escoltar, conèixer els propis límits, saber quan cal derivar algú a un psicòleg o a un metge.

Al llibre dedico unes pàgines a diferents perfils: la persona insegura o amb baixa autoestima, la que sempre es justifica, l’activista hiperproductiva, l’escrupolosa o rígida, la immadura. No hi ha receptes, però sí actituds que ajuden. És complex perquè les persones som complexes (no complicades, que això seria una altra cosa!). Cal formar-se bé per poder acompanyar bé aquesta complexitat. És una responsabilitat gran, però no ens hauria de bloquejar, perquè l’artista no és l’acompanyant sinó Déu mateix que actua. Per això et diria que és una tasca exigent i molt bonica, perquè acompanyar permet conèixer la bellesa interior de molta gent, i tocar com Déu actua en elles!

El gran protagonista, però, en tot aquest camí és el que sant Josepmaria denominava el gran desconegut, l’Esperit Sant, ens diu.

Exactament, i en l’acompanyament sovint ho és, perquè tendim a pensar que tot depèn de la conversa, del consell encertat, de la nostra capacitat de convèncer. Però la transformació veritable és obra de la gràcia, no de la persuasió humana. El protagonista no soc jo, ni tan sols la persona acompanyada: és l’Esperit Sant, el Mestre interior.

Això allibera moltíssim. Allibera l’acompanyant de la pressió de «produir» resultats i de la temptació de controlar. I protegeix l’acompanyat, perquè la seva consciència —aquell sagrari on la persona està sola amb Déu, com diu el Concili— no la pot ocupar ningú més. «Les ànimes són de Déu», i la meva feina és ajudar que la persona aprengui a reconèixer aquesta veu i a seguir-la amb llibertat.

Va participar de les 60 jornades de qüestions pastorals de Castelldaura. Allà va parlar de comunicar esperança. En el context actual, i arran del que explica en el llibre, tenim motius per viure d’esperança?

Sí, i molts. Però l’esperança de què parlo no és optimisme ni un estat d’ànim; com diuen Halík i Ratzinger: és una convicció. Esperar cristianament no és tancar els ulls a les crisis, als abusos o a la secularització; és mirar-ho tot sabent que Déu és omnipotent, m’estima immensament i sobretot, que és fidel a les seves promeses!

A Castelldaura vaig dir que l’esperança es testimonia més que no pas s’argumenta: la gent no cerca opinions, cerca models creïbles (portadors d’esperança), persones serenes i alegres que fan venir ganes de viure com elles. Enguany, ser portador d’esperança vol dir —sobre manera— ser instrument de curació per a tantes persones ferides.

L’horitzó és donar pas a la maduresa i la llibertat de la persona i, en aquest sentit, «la pregunta ben feta és un dels instruments més poderosos de l’acompanyament», oi?

Així és! El consell, per encertat que sigui, ve de fora; una bona pregunta ajuda que la llum surti de dins. Jesús ho feia constantment: «Què busqueu?», «I vosaltres, qui dieu que soc jo?», «Per què teniu por?». No eren preguntes retòriques: eren invitacions a mirar-se a dins.

Una pregunta ben feta ens obre, no porta directament a la resposta, però si arriba en el moment oportú és un detonant per fer descobriments personals. Coses com: «Què et dona pau, de tot això que m’expliques?», «On veus Déu en aquesta situació?», «Què faries si no tinguessis por?». Ajuden la persona a reconèixer els seus propis patrons, a fer-se càrrec de la seva vida i a prendre decisions que siguin seves. I aquest és l’horitzó: que la persona camini amb les seves cames. A l’Església acompanyem per enviar, no per retenir. És molt bonic i molt enriquidor ser part d’aquest procés!

La setmana vinent, Mn. Jordi Pujol serà a Barcelona per presentar el seu llibre. Ho farà el dilluns 16 a la Casa del llibre al passeig de Gràcia a les 19:00 h i el dimarts 17 al Seminari conciliar a les 18:00 h.