MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC
PER A LA XXXII JORNADA MUNDIAL DEL MALALT

“No és bo que l’home estigui sol”.
Cuidar els malalts tenint cura de les relacions

«No és bo que l’home estigui sol» (Gn 2,18). Des del principi, Déu, que és amor, va crear l’ésser humà per a la comunió, inscrivint en el seu ésser la dimensió de les relacions. Així, la nostra vida, plasmada a imatge de la Trinitat, està cridada a realitzar-se plenament en el dinamisme de les relacions, de l’amistat i de l’amor mutu. Estem creats per a estar junts, no sols. I precisament perquè aquest projecte de comunió està tan profundament inscrit en el cor humà, l’experiència de l’abandonament i de la solitud ens espanta i ens és dolorosa i fins i tot inhumana. Ho és encara més en moments de fragilitat, incertesa i inseguretat, sovint provocats per l’aparició de qualsevol malaltia greu.

Penso, per exemple, en els que estaven terriblement sols durant la pandèmia de la Covid-19: pacients que no podien rebre visites, però també infermeres, metges i personal de suport, tots sobrecarregats de feina i tancats en sales d’aïllament. I, per descomptat, no oblidem tots el que van haver d’afrontar l’hora de la mort sols, assistits pel personal sanitari però lluny de les seves famílies.

Al mateix temps, comparteixo amb dolor la condició de patiment i solitud d’aquells que, per la guerra i les seves tràgiques conseqüències, es troben sense suport i sense ajuda: la guerra és la més terrible de les malalties socials i les persones més fràgils en paguen el preu més alt.

Tanmateix, cal subratllar que, fins i tot en els països que gaudeixen de pau i de més recursos, el temps de la vellesa i de la malaltia sovint es viu en la solitud i, de vegades, fins i tot en l’abandonament. Aquesta trista realitat és sobretot conseqüència de la cultura de l’individualisme, que exalta el rendiment a tota costa i cultiva el mite de l’eficiència, esdevenint indiferents i fins i tot despietats quan la gent ja no té la força necessària per a seguir el ritme. Aleshores esdevé una cultura del descart, en la que «no es considera les persones com un valor primari que cal respectar i emparar, especialment si són pobres o discapacitades, si “encara no són útils” —com els no nascuts—, o si “ja no serveixen” —com els vells» (Enc. Fratelli tutti, 18). Malauradament, aquesta lògica també impregna determinades opcions polítiques, que no posen al centre la dignitat de la persona humana i les seves necessitats, i no sempre afavoreixen les estratègies i els recursos necessaris per a garantir a cada ésser humà el dret fonamental a la salut i l’accés a les cures. Paral·lelament, l’abandonament dels fràgils i la seva solitud també es veuen agreujats per la reducció de l’atenció únicament als serveis sanitaris, sense que s’acompanyi sàviament d’una “aliança terapèutica” entre metge, pacient i familiar.

Ens fa bé tornar a escoltar aquesta paraula bíblica: no és bo que l’home estigui sol! Déu la pronuncia a l’inici de la creació i així ens revela el sentit profund del seu projecte per a la humanitat però, alhora, la ferida mortal del pecat, que s’introdueix generant sospites, fractures, divisions i, per tant, aïllament. Això afecta la persona en totes les seves relacions: amb Déu, amb si mateixa, amb els altres, amb la creació. Aquest aïllament ens fa perdre el sentit de l’existència, ens treu l’alegria de l’amor i ens fa experimentar una sensació opressiva de solitud en tots els passatges crucials de la vida.

Germans i germanes, la primera cura que necessitem en la malaltia és la proximitat plena de compassió i de tendresa. Per això, cuidar els malalts vol dir, en primer lloc, tenir cura de les seves relacions, de totes les seves relacions: amb Déu, amb els altres —familiars, amics, agents sanitaris—, amb la creació, amb ells mateixos. És possible? Sí, és possible i tots estem cridats a treballar dur perquè això passi. Fixem-nos en la imatge del bon samarità (cf. Lc 10, 25-37), en la seva capacitat per alentir el pas i fer-se proïsme, en la tendresa amb què alleuja les ferides del seu germà que pateix.

Recordem aquesta veritat central de la nostra vida: hem vingut al món perquè algú ens va acollir, estem fets per a l’amor, estem cridats a la comunió i la fraternitat. Aquesta dimensió del nostre ésser ens sosté sobretot en el temps de la malaltia i de la fragilitat, i és la primera teràpia que hem d’adoptar entre tots per a curar les malalties de la societat en què vivim.

A vosaltres, que esteu patint la malaltia, ja sigui temporal o crònica, voldria dir-vos: no us avergonyiu del vostre desig de proximitat i de tendresa! No ho amagueu i no penseu mai que sou una càrrega per als altres. La condició dels malalts convida tothom a frenar els ritmes exasperats en què estem immersos i a redescobrir-nos.

En aquesta època canviant que estem vivint, els cristians estem especialment cridats a adoptar la mirada compassiva de Jesús: cuidem els qui pateixen i estan sols, potser marginats i descartats. Amb l’amor mutu que Crist Senyor ens dona en la pregària, especialment en l’Eucaristia, guarim les ferides de la solitud i de l’aïllament. Cooperem així per a contrarestar la cultura de l’individualisme, de la indiferència, del descart i fem créixer la cultura de la tendresa i la compassió.

Els malalts, els fràgils, els pobres són en el cor de l’Església i també han de ser el centre de les nostres atencions humanes i la nostra pastoral. No ho oblidem! I confiem-nos a Maria Santíssima, Salut dels malalts, perquè intercedeixi per nosaltres i ens ajudi a ser artesans de proximitat i de relacions fraternals.

Roma, Sant Joan del Laterà, 10 de gener de 2024

FRANCESC

Traducció: Conferència Episcopal Tarraconense