L’Opus Dei i la mortificació corporal

El Codi Da Vinci ha despertat l’atenció del públic sobre el costum catòlic de la mortificació corporal. Michael Barrett, sacerdot de l’Opus Dei, respon a algunes preguntes.

Diu Michael Barret (a la foto): 'L’Opus Dei emfatitza els petits sacrificis, més que els grans: seguir treballant quan hom està cansat, ser puntual, prescindir d’alguna cosa que a un li agrada en el menjar'.

Per saber més, visiti:

- secció sobre ‘El Codi Da Vinci’ d’aquesta web .

- la mortificació cristiana, explicada per professors de la Facultat de Teologia de la Universitat de Navarra

És exacta la imatge que presenta El Codi Da Vinci de la mortificació corporal?

Les descripcions sagnants de la mortificació corporal que hi ha en El Codi Da Vinci són exageracions grotesques que no tenen res a veure amb la realitat. Evidentment, la pel·lícula busca impressionar, i l’ús real que normalment es fa del cilici i les deixuplines hagués resultat massa banal. La molèstia que causen aquests instruments és poca cosa: es pot comparar, per exemple, a la que comporta el dejuni. No produeixen sang, ni ferides, ni res que malmeti la salut personal o que resulti traumàtic. Si provoquessin danys, l’Església no els permetria.

"La mortificació ens ajuda a resistir la nostra tendència natural a la comoditat personal, que tant sovint ens impedeix respondre a la crida cristiana a estimar Déu i a servir el proïsme per amor de Déu".

Els fidels de l’Opus Dei usen el cilici? Alguns fidels cèlibes de l’Opus Dei usen el cilici. Es tracta d’una petita cadena de metall lleuger, amb puntes, que es duu al voltant de la cuixa. El cilici és incòmode –si no ho fos, no tindria raó de ser–, però de cap manera entorpeix les normals activitats d’una persona, ni de bon tros comporta vessament de sang.

I què ens diu de les deixuplines? El mateix que del cilici. Les usen alguns fidels cèlibes, generalment una vegada a la setmana, durant un minut o dos. I no produeixen sang, ni perjudici per a la salut, sinó només una breu molèstia. Lluny del que pot donar a entendre la flagel·lació a dues mans del monjo alienat d’ El Codi Da Vinci , les deixuplines reals són de cotó trenat i pesen menys de cinquanta grams. Quan els fidels o els antics fidels de l’Opus Dei veuen la pel·lícula, no poden evitar el riure a l’assistir als ritus del monjo: és de bojos.

Ha inventat l’Opus Dei el cilici i la deixuplina? De cap manera. El cilici i les deixuplines, igual que el dejuni i altres penitències corporals, existeixen des de fa molts segles a l’Església catòlica. Molts dels sants més coneguts i benvolguts, com sant Francesc d’Assís, sant Ignaci de Loiola i santa Tereseta de Lisieux, els han usat. En el segle XX també els han utilitzat figures com sant Pius de Pietrelcina, la beata Teresa de Calcuta i el Papa PauVI. Algunes penitències corporals com el dejuni i l’abstinència de la carn segueixen essent de precepte per a tots els fidels catòlics en determinats dies de Quaresma.

Per què es fan aquestes mortificacions? La penitència i la mortificació són una part petita però essencial de la vida cristiana. Jesucrist va dejunar durant quaranta dies en preparació del seu ministeri públic. La mortificació ens ajuda a resistir la nostra tendència natural a la comoditat personal, que tantes vegades ens impedeix respondre a la crida cristiana a estimar Déu i a servir el proïsme per amor de Déu. A més, aquestes molèsties voluntàriament acceptades uneixen el cristià amb Jesucrist i amb els sofriments que ell voluntàriament va acceptar per redimir-nos del pecat. El monjo masoquista d’ El Codi Da Vinci , que vol el dolor en si mateix, no té res a veure amb la mortificació cristiana.

'Aquestes molèsties voluntàriament acceptades uneixen el cristià amb Jesucrist i amb els sofriments que ell voluntàriament va acceptar'.

Quina importància té la mortificació per als fidels de l’Opus Dei? Malgrat la morbosa atenció d’ El Codi Da Vinci a la mortificació, el paper que aquesta juga en la vida dels fidels de l’Opus Dei és molt secundari. El primer, per a qualsevol catòlic, és estimar Déu i el proïsme. En coherència amb el seu propòsit d’integrar la fe i la vida secular, l’Opus Dei emfatitza els petits sacrificis, més que els grans: seguir treballant quan hom està cansat, ser puntual, prescindir d’alguna cosa que a un li agrada en el menjar o en la beguda, no queixar-se.