Jordi Pujol, professor de la Universitat Pontifícia de la Santa Creu de Roma, publica Acompanyar des del cor, un llibre editat per Albada i que s’apropa a l’acompanyament com un exercici d’escolta, respecte per la llibertat de l’altre i confiança en l’acció de l’Esperit Sant. A partir de la seva experiència en la prevenció dels abusos i en la formació eclesial, Pujol reflexiona sobre les ferides que pot provocar un acompanyament mal entès, els riscos del paternalisme i la necessitat que qui acompanya també sigui acompanyat.
Fa anys que treballa en la transparència i la prevenció dels abusos en institucions de l’Església. Què l’ha portat a escriure sobre l’acompanyament espiritual? Quina necessitat ha detectat, tant dins l’Església com en la societat?
Fa anys que em dedico, com a professor a Roma i com a consultor d’algunes institucions de l’Església, a la transparència i a la prevenció dels abusos. Aquesta feina m’ha posat davant de moltes ferides: persones que s’havien obert amb tota confiança a qui les havia d’acompanyar i que n’havien sortit dolgudes. Alhora, veig mestres d’escola o animadors pastorals a qui els adolescents obren el cor i confien una motxilla de temes que potser no estan preparats per gestionar. No n’hi ha prou amb la bona fe per acompanyar.
En l’àmbit social, vivim sota una gran pressió per rendir, triomfar i ser perfectes, com si haguéssim de ser invulnerables. Però mai no havíem estat tan connectats i, alhora, tan sols. Darrere de molts èxits aparents hi ha buidor, i molta gent que, en el fons, busca ser escoltada i estimada.

Com a fil conductor del llibre fa servir la imatge de l’enginyer i el pagès: l’enginyer voldria que totes les plantes creixessin igual, amb la mateixa alçada i en línia recta; el pagès, en canvi, sap que no fa créixer la vida, sinó que prepara la terra i espera que cada llavor desplegui la seva singularitat. Què ens ensenya aquesta imatge sobre la manera d’acompanyar les persones? Com podem evitar projectar-hi les nostres expectatives?
L’enginyer espiritual té una mentalitat que el porta a calcular, dissenyar plans, establir indicadors i perseguir resultats. Però, quan apliques aquesta lògica a les persones, pots fer mal de bona fe. Jesús parla més aviat com un pagès: la llavor que creix tota sola, el sembrador que dorm mentre la llavor germina sense que ell sàpiga com. El pagès no fa créixer res: prepara la terra, protegeix i espera, i sap que cada terreny és diferent.
Per no projectar les nostres expectatives, cal preguntar-se sovint: aquest camí és seu o meu? L’ajudo a escoltar Déu o a seguir allò que em sembla a mi? També cal respectar els ritmes de cadascú. La paciència del pagès no és passivitat, sinó confiança!
Insisteix que el bon acompanyament no crea dependència, sinó que allibera. Com es pot distingir l’acompanyament autèntic d’aquell que, potser amb bona intenció, acaba generant dependència? I quin paper hi té el paternalisme, sovint una de les deformacions més habituals de l’acompanyament?
Penso en l’avioneta que remolca un planador: al principi l’estira, però arriba un moment en què l’ha de deixar anar. El bon acompanyant sap quan ho ha de fer i deixa pas a l’Esperit Sant.
L’acompanyament és sa quan la persona guanya criteri propi i pot contrastar les seves decisions amb altres veus sense sentir-se culpable. Alguns senyals d’alarma són l’exclusivitat —«només jo t’entenc»—, haver de consultar-ho tot o l’aïllament.
El paternalisme és freqüent perquè va vestit de bona intenció: decidir per l’altre «pel seu bé». Però acaba infantilitzant-lo. L’autoritat moral de qui escolta fa que la relació sigui asimètrica, i és legítim que ho sigui. La clau és exercir aquesta autoritat de manera que l’altre conservi i faci créixer la seva llibertat.
També planteja que escoltar bé és exigent. Què vol dir escoltar de debò? Per què ens costa tant fer-ho sense jutjar, donar consells precipitats o voler resoldre els problemes de l’altre?
Escoltar de debò és deixar que l’altre sigui l’altre, donar-li tota la nostra atenció i no estar esperant el nostre torn per respondre o resoldre. Ens costa escoltar perquè compartir el patiment de l’altre pesa i ens incomoda; perquè volem sentir-nos útils i perquè vivim instal·lats en la lògica de l’enginyer: problema, diagnòstic, solució. Però una persona no és un problema que calgui resoldre. Escoltar a fons demana temps, silenci i bones preguntes, més que no pas centrar-se a donar bons consells.
El llibre no defuig els errors i les ferides que es poden produir en l’acompanyament. Fins i tot reconeixes que a l’Església es fa mal amb més freqüència de la que ens agradaria admetre. Quines són les formes més habituals de fer mal en aquest àmbit? Com es pot recuperar la confiança quan l’acompanyament, en lloc d’ajudar, ha ferit?
Les formes més habituals són subtils: voler «arreglar» o «salvar» l’altre, imposar els propis punts de vista o exigir una obediència cega. També hi ha la confusió de rols: qui acompanya és un mediador de Déu, no un amic íntim. Els límits no són una mostra de sospita, sinó de protecció. Els abusos greus solen començar amb petits desplaçaments d’aquests límits i amb ambigüitats sobre el tipus de relació.
Recuperar la confiança demana fets, no només paraules: escoltar i creure la persona ferida, dir la veritat i demanar perdó si s’ha comès un error o s’ha faltat en alguna cosa.

En els darrers anys ha proliferat una oferta molt àmplia d’acompanyament personal, des del coaching fins al mindfulness i altres propostes de creixement personal. Què diferencia específicament l’acompanyament cristià d’aquestes pràctiques? Quin és el lloc de Déu i del discerniment en aquest procés?
Respecto el coaching, el mindfulness i altres formes d’assessorament personal, de les quals podem aprendre coses. Però la diferència rau en la finalitat i en qui n’és el protagonista. No busquem optimitzar ningú ni perseguir només el benestar, sinó ajudar la persona a escoltar la veu de Déu en la seva vida i a respondre-hi amb llibertat. És una relació de tres: Déu, la persona i l’acompanyant. I el protagonista és l’Esperit Sant!
El discerniment consisteix a aprendre a llegir els moviments interiors per veure cap a on ens porta Déu. El criteri són els fruits de l’Esperit: amor, joia, pau i paciència. Si un camí genera angoixa o por, cal revisar-lo.
Dius que acompanyar no és resoldre els problemes de l’altre ni comprendre’l del tot, sinó sobretot un acte de presència. Com s’aprèn a estar al costat d’algú sense tenir totes les respostes? Quina importància té acceptar els límits de qui acompanya?
Hi ha situacions que no tenen resposta. La persona no necessita una explicació, sinó saber que no està sola. Sostenir algú en les hores més fosques sovint es fa més amb la presència que no pas donant raons.
Això s’aprèn acceptant la pròpia finitud: mai no comprendrem del tot l’altre. Acceptar els nostres límits ens protegeix de la temptació messiànica, perquè guarir el món és feina del Messies, no nostra. També vol dir saber derivar a un psicòleg quan cal. No és un fracàs, sinó una mostra de respecte.
Una altra idea que tracta en el llibre és que qui acompanya els altres també necessita ser acompanyat. Per què és tan important? Quins riscos corre una persona que es dedica a acompanyar si no té, al seu torn, espais on compartir les pròpies fragilitats?
Qui acompanya també és fràgil: es cansa, té les seves pròpies cicatrius i necessitats afectives. Ignorar-ho no fa aquesta persona més forta; més aviat la pot fer perillosa. El papa Francesc parlava de la malaltia de sentir-se «immortals» o «indispensables».
Els riscos són l’esgotament, tenir massa seguretat en les pròpies idees, creure que sempre tens raó i buscar en les persones acompanyades la compensació afectiva que no trobes enlloc més. Aquí comencen molts desplaçaments dels límits. Per això calen supervisió, comunitat, descans i pregària. Descansar no és un luxe, sinó una responsabilitat: ningú no pot donar allò que no rep.
Finalment, el subtítol del llibre parla de vulnerabilitat, discerniment i esperança. Què vol dir mantenir l’esperança des d’una perspectiva cristiana? Per què l’esperança no és simplement optimisme, especialment quan acompanyem persones que travessen situacions difícils?
L’optimisme no deixa de ser un desig o un càlcul: «tot anirà bé» perquè els indicadors són bons. L’esperança, en canvi, no depèn del nostre estat d’ànim ni dels indicadors, sinó de les possibilitats de Déu: Déu ho pot tot, m’estima i és fidel a les seves promeses. Esperar és conèixer i experimentar el mal, però fer-hi front amb confiança.
En l’acompanyament, l’esperança no es transmet amb arguments; més aviat es testimonia amb serenor i alegria.

Accedeix a l'entrevista original a l'Agència Flama

