Dissabte Sant
Avui és un dia de silenci en l'Església: Crist jeu en el sepulcre i l'Església medita, admirada, el que ha fet per nosaltres aquest Senyor nostre. Guarda silenci per a aprendre del Mestre, quan contempla el seu cos destrossat.
Cadascun de nosaltres pot i ha d'unir-se al silenci de l'Església. I en considerar que som responsables d’aquesta mort, ens esforçarem perquè guardin silenci les nostres passions, les nostres rebel·lies, tot el que ens aparti de Déu. Però sense estar merament passius: és una gràcia que Déu ens concedeix quan la hi demanem davant del Cos mort del seu Fill, quan ens obstinem per llevar de la nostra vida tot el que ens allunyi d'Ell.
El Dissabte Sant no és una jornada trista. El Senyor ha vençut el dimoni i el pecat, i dintre de poques hores vencerà també la mort amb la seva gloriosa Resurrecció. Ens ha reconciliat amb el Pare celestial: ja som fills de Déu! Hem de fer propòsits de ser agraïts, que tinguem la seguretat que superarem tots els obstacles, siguin del tipus que siguin, si ens mantenim ben units a Jesús per l’oració i els sagraments.
El món té fam de Déu, encara que moltes vegades no ho sap. La gent està desitjant que se li parli d’aquesta realitat joiosa —la trobada amb el Senyor—, i per a això hi som els cristians. Tinguem la valentia d’aquells dos homes —Nicodem i Josep d’Arimatea—, que durant la vida de Jesucrist mostraven respectes humans, però que en el moment definitiu s’atreveixen a demanar a Pilat el cos mort de Jesús, per a donar-li sepultura. O la d’aquelles dones santes que, quan Crist és ja un cadàver, compren aromes i acudeixen a embalsamar-lo, sense tenir por dels soldats que custodien el sepulcre.
A l'hora de la desbandada general, quan tot el món s'ha sentit amb dret a insultar, a riure’s i mofar-se de Jesús, ells diran: doneu-nos aquest Cos, que ens pertany. Amb quina cura el devien baixar de la Creu tot mirant les seves Nafres! Demanem perdó i diguem, amb paraules de sant Josepmaria Escrivà: jo pujaré amb ells al peu de la Creu, m’estrenyeré al Cos fred, cadàver de Crist, amb el foc del meu amor..., el desclavaré amb els meus desgreuges i mortificacions..., l’embolicaré amb el llenç nou de la meva vida neta, i l’enterraré en el meu pit de roca viva, d'on ningú me’l podrà arrencar, i aquí, Senyor, descanseu!
Es comprèn que posessin el cos mort del Fill en braços de la Mare, abans de donar-li sepultura. Maria era l’única criatura capaç de dir-li que entén perfectament el seu Amor pels homes, ja que no ha estat Ella causa d’aquests dolors. La Verge Puríssima parla per nosaltres; però parla per a fer-nos reaccionar, perquè experimentem el seu dolor, fet una sola cosa amb el dolor de Crist.
Traguem propòsits de conversió i d’apostolat, d’identificar-nos més amb Crist, d’estar totalment pendents de les ànimes. Demanem al Senyor que ens transmeti l’eficàcia salvadora de la seva Passió i de la seva Mort. Considerem el panorama que se’ns presenta al davant nostre. La gent que ens envolta, espera que els cristians els descobrim les meravelles de la trobada amb Déu. Cal que aquesta Setmana Santa —i després tots els dies— sigui per a nosaltres un salt de qualitat, un dir-li al Senyor que es fiqui totalment en les nostres vides. Hem de comunicar a moltes persones la Vida nova que Jesucrist ens ha aconseguit amb la Redempció.
Recorrem a Santa Maria: Verge de la Solitud, Mare de Déu i Mare nostra, ajuda’ns a comprendre —com escriu Sant Josepmaria— que cal fer vida nostra la vida i la mort de Crist. Morir per la mortificació i la penitència, perquè Crist visqui en nosaltres per l'Amor. I seguir llavors els passos de Crist, amb afany de corredimir totes les ànimes. Donar la vida pels altres. Només així es viu la vida de Jesucrist i ens fem una sola cosa amb Ell.