Temes tractats en l’entrevista:
I. Context i origen de l’oficina
II. Escolta de la sensibilitat contemporània i resposta davant de la crisi de confiança
III. El procés d’escolta i els perfils dels interlocutors
V. L’oportunitat davant del centenari
I. CONTEXT I ORIGEN DE L’OFICINA
— D’on parteix el mandat o la proposta sobre la qual treballa l’Oficina de Curació i Escolta?
JMR:— En veritat, l’origen és molt anterior a cap mandat. Des de l’inici, l’esperit i el govern de l’Opus Dei es basen en la confiança. Els membres de l’Obra han pogut parlar i ser escoltats habitualment pels responsables en cada àmbit apostòlic, territorial, personal... A més, sempre s’ha mirat d’escoltar els qui deixaven aquest camí, però hi ha hagut errors i carències en aquesta atenció. El desig de millorar aquesta tasca i atendre més bé cadascú és l’origen d’aquesta oficina.
El projecte troba, a més, un marc adequat en la petició del Papa Francesc que s’abordin institucionalment les situacions conflictives, doloroses, d’una mala atenció de les persones, etc. El Papa va adreçar aquesta petició a totes les institucions de l’Església i aquesta ha estat la manera com l’Opus Dei ha pensat que també podia respondre a la sol·licitud del Romà Pontífex.
Però ens sembla que això no és només una qüestió eclesiàstica. Quan un mira al voltant, comprova que la sensibilitat contemporània va en la mateixa direcció: en l’àmbit corporatiu, la línia d’avenç és el compliment normatiu (compliance), la defensa dels protocols, la vigilància dels procediments, el respecte de les persones dins dels processos i els canals de denúncia. L’Opus Dei, que ja mira cap al centenari, també vol estar plenament desenvolupat amb la sensibilitat del moment en què viu.
Així mateix, hem après del Papa Francesc i de l’Església —durant l’Any de la Misericòrdia i de tot el que ha vingut després— que saber demanar perdó i perdonar engrandeix les persones i també les institucions. El treball d’aquesta oficina busca materialitzar precisament això: que l’Obra creixi en aquesta dimensió de misericòrdia que la fa més plena en totes les seves dimensions.
— Quin és el balanç després de més d’un any d’etapa de l’Oficina?
JMR:— El primer que puc dir és que ha estat un període de treball intens, en què hem desenvolupat el protocol i els processos de funcionament de la mateixa Oficina de Curació i Escolta. L’experiència d’aquest primer any és positiva i els resultats són proporcionalment similars als que tenen en altres oficines d’aquest tipus a l’Església.
S’han dirigit a nosaltres un centenar de persones en aquest període i s’han atès tots els casos que han arribat, d’un origen molt variat, fonamentalment persones que han estat de l’Opus Dei o han tingut relació amb l’Opus Dei o amb les seves tasques apostòliques. Molts busquen que els demanin perdó per errors i danys que han patit; d’altres han sol·licitat mesures de reparació concretes. La majoria d’aquests processos s’han pogut tancar amb un resultat satisfactori i guaridor per a les persones, i s’han resolt de conformitat per a totes dues parts.
Encara que, com és lògic, amb tan poc temps de funcionament és prematur treure’n conclusions definitives, el balanç és bo per la mateixa existència de l’oficina. La posada en marxa d’aquesta iniciativa expressa que l’Obra se senti cridada a reparar, a restaurar, a acollir qualsevol persona que se senti sola o ferida perquè pugui tornar a sentir la proximitat i l'escalf del qual en algun moment va ser seu, o almenys perquè percebi la sol·licitud de l’Obra per la seva vida i per les seves ferides.
— S’ha après d’altres institucions, d’altres contextos o de marcs més globals que es donen en l’Església espanyola i en l’Església universal?
JMR:— Com deia abans, en l’última dècada l’Església ha impulsat especialment aquesta mena d’iniciatives, secundades per tota la jerarquia. És una alegria veure com nombroses institucions eclesials s’han posat en marxa: el mateix Vaticà, amb les seves comissions, la Conferència Episcopal, amb les seves línies de treball per atendre tota mena de víctimes, i projectes diocesans com Repara, de l’arxidiòcesi de Madrid, que ha organitzat simposis de gran valor per als qui treballem en aquest àmbit.
Així, ni l’Opus Dei ha estat dels primers a iniciar accions d’escolta i curació, ni tampoc serà l’últim: es tracta d’aprendre dels qui s’han avançat i d’avançar en unitat amb tota l’Església, perquè la misericòrdia arribi a tothom que necessita que en tingui cura o li donin suport.
II. ESCOLTA DE LA SENSIBILITAT CONTEMPORÀNIA I RESPOSTA DAVANT DE LA CRISI DE CONFIANÇA
— En un context de crisi profunda de credibilitat i de confiança que afecta totes les institucions —civils i religioses—, què implica per a l’Opus Dei assumir aquest repte?
JMR:— La posada en marxa de l’Oficina de Curació i Escolta és una gran oportunitat per manifestar en fora el que l’Obra porta a dins: allò que deia el fundador que «de cent, ens n’interessen cent». Si de cent persones ens interessa atendre-les totes, encara més aquelles que en algun moment han estat al caliu del nostre esperit o han estat a prop nostre. Ens agradaria intentar ajudar-les, respectant el seu propi camí, sense pretendre que canviïn les seves posicions o els seus estils de vida actuals.
— Sant Josepmaria deia que res no s’aconsegueix amb un govern fundat en la desconfiança, i que “formar i governar és estimar”. Com reben això els qui senten que l’Opus Dei ha fallat en aquest punt? Quina és l’actitud dels qui componen l’oficina i com s’inicia aquest procés?
JMR:— El que volem mostrar abans que res és acollida i proximitat, comprensió de les situacions per les quals cadascú ha passat. Vivim en una societat marcada per l’agressivitat, la polarització, l’enfrontament i la pèrdua de confiança en les institucions. El que l’Obra vol posar és un signe més. Repetia sovint el fundador, citant sant Joan de la Creu: «Posa amor on no hi ha amor, i en trauràs amor». On l’amor ha fallat, ha desaparegut o ha minvat, hi volem posar aquest amor que serveixi per acollir i acostar.
Intentem comprendre la història de cada persona, la seva situació actual i veure com podem ajudar-la i servir-la. Som conscients, per exemple, que algunes persones, quan van deixar l’Obra van sentir que els qui havien estat part de la seva vida quotidiana se n’allunyaven, i van viure aquest silenci com un rebuig. Aprenem d’aquestes experiències. Juntament amb el perdó personal i institucional, busquem tornar a ser a prop dels qui es van sentir ferits i recompondre, si pot ser i ho volen, aquests vincles.
— L’oficina opera amb independència i respecte del govern de la Prelatura i inclou el seu equip fins i tot a persones que ja no hi pertanyen. Per què aquesta independència és una condició necessària perquè la confiança sigui real i no solament declarada?
JMR:— La independència és molt important perquè tot procés que necessita despertar confiança requereix que no sigui directament la contrapart qui la desperti. L’Obra ofereix un espai d’escolta en què la persona pot parlar amb plena confiança del que ha viscut, de quines han estat les seves ferides i de qui en considera responsable, sense haver de preocupar-se de ser davant de l’altra part. Sap que l’escoltaran, que l’ajudaran i que, si escau, les seves peticions o reclamacions es transmetran a la Prelatura amb plenes garanties.
Per això, encara que l’oficina és creada per l’Opus Dei, no formem part de l’estructura de govern de la Prelatura i fem el nostre treball amb total independència.
Torna a l’índex
III. EL PROCÉS D’ESCOLTA I ELS PERFILS DELS INTERLOCUTORS
— Quins mecanismes concrets té l’oficina perquè la persona que acudeix pugui comprovar que el seu cas és tractat amb seriositat i que no es queda en una escolta i un arxiu i prou?
JMR:— L’oficina disposa d’un equip format específicament per a aquesta tasca, a més de recursos jurídics, psicològics i d’altres professionals. L’escolta en si mateixa és, tot sovint, un procés guaridor. Ho comprovem: en molts casos, les persones que acudeixen a l’oficina no tenen una reivindicació diferent de la de voler dir «vull que el que em va passar no li torni a passar a ningú» o «vull que l’Obra aprengui de la meva experiència per fer-ho més bé». Per això l’escolta és també una responsabilitat per a la institució, atès que implica fer-se càrrec de les vivències i posar els mitjans per millorar.
Quan la situació requereix més passos perquè hi ha una reclamació o petició d’un altre tipus, l’oficina la trasllada a la Prelatura —amb l’opinió pròpia de l’equip— perquè sigui la Prelatura qui doni la resposta que consideri oportuna. Ens fem garants que aquestes peticions siguin degudament transmeses.
— Quant sol durar el procés des que una persona entra en contacte amb l’oficina? I si hi ha una reclamació específica, quant de temps passa fins que la Prelatura la respon?
JMR — El protocol vigent estableix tres mesos per al procés d’escolta, més dos mesos addicionals per tramitar, si escau, la petició corresponent. Però el protocol té una gran flexibilitat, perquè el que importa és la persona, no pas complir un procediment formal o lligar-se a uns terminis determinats. Amb aquest temps de tres mesos n’hi ha hagut prou en la majoria dels casos, però hi ha hagut situacions que s’han estès diversos mesos més o que han exigit més gestions, i s’ha fet així, amb tota tranquil·litat.
També és rellevant assenyalar que, tot i que l’experiència és majoritàriament positiva, no ho ha estat en tots els casos, i encara tenim molt per aprendre’n. Hi ha persones a qui no s’ha pogut donar plena satisfacció, o que han acudit sense cap intenció de ser escoltades en aquest sentit, simplement per manifestar disconformitat.
Però, en tot cas, un fet que em sembla significatiu és que moltes d’aquestes persones —fins i tot les qui porten ferides més difícils— són capaces de circumscriure el seu mal a uns fets concrets sense desqualificar globalment la seva vida. Entenen que hi va haver un moment de crisi, però no eliminen la comprensió de tot el que va ser la seva trajectòria. I fins i tot en casos reivindicatius, el desig d’ajudar a fer que l’Obra millori no en queda exclòs. Això també ho transmetem a la Prelatura: no solament reclamacions, sinó suggeriments de coses que poden fer-se més bé.
— Sobre els perfils dels escoltadors. Com es troba la clau del que li cal a cada persona si no hi ha camins predefinits?
JMR:— Efectivament, no hi ha camins predefinits. Són persones madures, amb trajectòria professional i trajectòria en l’Obra, a qui es dona, a més, una formació específica per a aquesta funció. De manera que qualsevol interlocutor, membre d’aquest equip de l’Oficina, té la capacitat d’atendre una persona. I el més important, en aquest cas, és la proximitat: tenint les capacitats necessàries, el que més importa és poder acostar-se a on és cadascú.
Hi posem tots els mitjans que estan al nostre abast. Hi ha hagut gent de ciutats distants que han acordat veure’s en un punt intermedi. I gent que s’ha desplaçat amb avió a una illa perquè allà hi havia una persona que necessitava ser atesa. El que ho facilita tot és la disposició, com deia abans.
Les sessions regulars de formació dels escoltadors van dotant l’equip de les capacitats adequades. I després, el procés d’assignació també té el seu art: normalment, qui escriu ho fa explicant el seu relat. Amb aquest coneixement, la meva missió com a coordinador és assignar la persona que crec que és més idònia per atendre-la.
Abans de començar el procés d’escolta, quan una persona escriu, demano al possible interlocutor: «Et faria res escoltar aquesta persona?». Normalment no hi ha cap inconvenient. I després li demano a qui ha escrit: «Et semblaria bé tenir aquest interlocutor?». En algun cas m’han dit «m’estimaria més que fos un altre», i així es fa.
És un acord mutu, basat en l’afinitat i l’obertura de tots dos, que ratifica una certa idoneïtat i empatia abans que el procés comenci. Fins ara, no hi ha hagut mai un cas en què, a mig procés, algú hagi demanat de canviar d’interlocutor.
— Què passa quan una reclamació davant de la Prelatura no arriba a bon port? El procés es dona per tancat?
JMR:— Ens ha passat alguna vegada. En aquests casos hi ha hagut proximitat i acollida, però possiblement no hi ha hagut guariment, i aquesta persona continuarà amb el seu dolor. Així i tot, no es quedarà mai igual: quan una persona té una cosa a dins que l’empeny i comença un procés d’escolta, encara que no arribi a la resolució que esperava, ja no és al mateix punt de partida. Aquesta actitud inicial ja no és la mateixa. Però si les coses no es resolen, lògicament hi ha un límit de què pot fer l’oficina.
Nosaltres continuem disponibles. Pot ser que aquestes persones se sentin més pròximes a l’oficina encara que es distanciïn de la Prelatura.
— Esteu oberts a segones oportunitats?
JMR:— Sempre, i hi ha hagut casos en què han passat uns mesos i han tornat a escriure. Llavors el procés es reinicia, però des d’un altre punt de partida i amb una altra mirada. Ja ens coneixem, i això canvia les coses. L’oficina diu: som aquí. Perquè un no es pot cansar d’escoltar ni ser a prop de qui et pugui necessitar.
— I què passa quan l’escolta resulta positiva per a la persona?
JMR:— Passa una cosa, que, encara que no és l’objectiu de l’oficina, no deixa de ser encoratjadora: independentment de l’assumpte concret que ha motivat el contacte, la qualitat de l’escolta acaba creant una certa proximitat. I fins i tot n’hi ha que, arran de l’escolta, reprenen el contacte amb l’Obra.
No pas perquè els ho proposi ningú —no és l’objectiu—, sinó perquè, guarida la ferida, es torna a posar en relleu tot el que coneixien i apreciaven: els moments positius, el que l’Obra va ser en la seva vida, la seva gratitud per tantes coses rebudes a través d’aquesta vocació o pertinença, encara que en un moment determinat el projecte s’hagués interromput.
Torna a l’índex
IV. ELS PILARS DEL PROTOCOL
— Molts casos poden incloure dolor, confusió o la sensació de no haver estat escoltats en el seu moment. Com es garanteix el respecte a la dignitat i a la història de cada persona?
JMR:— La clau és que tothom que forma part del nostre equip vol escoltar, atendre i comprendre. Procurem que en cap moment no hi hagi un punt de confrontació. En aquesta oficina no hi ha ningú que estigui en posició de defensar la Prelatura. La posició és «com et puc ajudar a tu?». Això implica un gran respecte i una gran comprensió de la persona i de la seva història.
Perquè no solament volem comprendre el que li va passar en un moment determinat, sinó com el podem ajudar avui i, si escau, com el podem reparar avui. El respecte consisteix a posar en relleu el que una persona comparteix en aquest espai de confidència i intimitat, sense qüestionar-ho.
— Un altre pilar és l’escolta activa, sense prejudicis i, sovint, sense expectatives. Com es formen els escoltadors perquè aquesta escolta sigui autèntica?
JMR:— La primera idea és que un interlocutor de l’oficina el que fa és posar-se a disposició. No és pas «l’oficina és a tal carrer, a tal pis, vine aquí». Per això les persones de l’equip estan distribuïdes per tot el territori d’Espanya, per poder atendre cadascú on és. La disposició és: «On ets? Et vull ajudar on siguis.» Ens posem a disposició pel que fa al lloc, a l’ambient, a la manera.
— Quant a la confidencialitat, com es gestiona la tensió entre protegir el que algú comparteix amb l’oficina i les possibles implicacions que això pot tenir per a la Prelatura?
JMR:— Està ben recollit en el protocol, que hem publicat recentment. La primera garantia d’aquesta confidencialitat és la independència de l’oficina. No reportem a ningú de l’estructura: cap interlocutor no reporta a cap director de l’Obra, ni local, ni regional, ni nacional, ni central. El que s’escolta es queda en l’escolta i es remet únicament a l’equip de l’oficina i a la seva coordinació.
El procés acaba amb una acta. Només quan hi ha una reivindicació, aquesta acta es trasllada a la Prelatura, perquè és la Prelatura a qui es reclama i qui ha de respondre. Però tret d’aquest moment, tot el procés es tanca dins de l’oficina. Les persones ho saben des del començament. I també se’ls explica que quan una reivindicació afecta tercers, s’obre un altre procés de contrast —també amb garanties de confidencialitat— per poder donar una resposta adequada a la seva petició, i aquest procés d’indagació també el coneix la persona interessada.
Un altre punt important: quan l’interlocutor acaba el procés, elabora un informe que es recull a l’acta arxivada a l’oficina. Aquest informe es presenta a qui ha passat per l’oficina perquè el llegeixi, el corregeixi si cal —afegint-hi o modificant-ne el que consideri— i el signi. La signatura implica que l’ha llegit i que el que es transmetrà és el que ella mateixa ha conegut i ha aprovat. El que es dirà és el que llegiré, el que corregiré, si escau, i el que signaré. Això garanteix total transparència i confiança.
Torna a l’índex
V. L’OPORTUNITAT DAVANT DEL CENTENARI
— Aquesta oficina s’ha vinculat expressament a la preparació del centenari de l’Opus Dei, que començarà el 2028. En quin sentit mirar endavant amb il·lusió també exigeix mirar enrere amb honestedat?
JMR:— El prelat ens ha dit que el centenari és, sobretot, mirar al futur per ser millors. En la mesura que tens molts anys al davant, el centenari exigeix demanar-se com pot créixer l’Obra sent millor i servint més bé. I no pots millorar si no coneixes el teu punt de partida: quins són els teus aspectes positius i quins els negatius. El que fem ara ajuda l’Obra a créixer moralment, a créixer en virtut, i obre l’horitzó per fer les coses més bé. Perquè el futur de l’Obra sigui millor, sobretot en la seva relació amb tothom que s’hi acosta.
Em sembla interessant assenyalar un fet: tot i que no tenim una estadística suficient per a grans anàlisis, hem fet un senzill balanç per dècades de les raons principals per les quals la gent acudeix a l’oficina: els anys vuitanta, els noranta, els dos mil, els deu. I es veuen coses en els vuitanta que ja no es repeteixen el 2010, i queixes per motius semblants a finals dels noranta que ja no apareixen la dècada de 2010-2020.
Per exemple, n’hi ha que manifesten que van sentir un clima de pressió per entrar a l’Obra i que el seu procés de discerniment va ser precipitat i poc natural. Com que l’Obra ha definit aquests procediments amb més prudència i involucració de la família en cada cas, veiem amb perspectiva que l’experiència recent és més positiva. I això alegra: veure com l’Obra aprèn, millora i, si hi havia res que es feia malament, es procura corregir. Aquest camí és constant i positiu.
Hi ha, a més, un fet que subratlla amb força el nostre carisma: el caràcter familiar. Som una família espiritual dins de l’Església. I en totes les famílies hi ha imperfeccions. Reconèixer que hi ha hagut persones que n’han sortit ferides i que aquest reconeixement es tradueixi en un tracte familiar i pròxim amb totes i cadascuna és coherent amb el que som.
Sant Joan Pau II deia que la família és l’únic àmbit en què una persona és estimada pel que és, no pas pel que val o té. I l’Obra, la gran tasca de la qual és formar en la fe i acompanyar persones, no pot ser indiferent davant de ningú que s’hagi sentit ferit o danyat pel seu tracte.
Torna a l’índex