Escolta la lectura completa del llibre electrònic: "Conèixer-lo i conèixer-te" (03:19:49)
Disponible també a ivoox i iTunes
«La pregària és un impuls, és una invocació que va més enllà de nosaltres mateixos: quelcom que neix en la intimitat de la nostra persona i es treu fora, perquè sent la nostàlgia d’una trobada. Aquella nostàlgia que és més que una mancança, més que una necessitat: és un camí. La pregària és la veu d’un “jo” que tempteja, que va a les palpentes, cercant un “Tu”. La trobada entre el “jo” i el “Tu” no es pot fer amb calculadora: és una trobada humana que moltes vegades es fa a les palpentes per trobar el “Tu” que el meu “jo” està buscant» (Francesc, Catequesi sobre l'oració, 13−V−2020).
El Papa Francesc recull en aquestes paraules una idea clau, que es troba a molts autors espirituals de tots els temps. L'oració no és només una necessitat del cor humà —ho és, sens dubte—, sinó un diàleg amorós que cultiva una relació d'amor. I aquesta relació és a la base mateixa del nostre ésser: ens antecedeix, i sense ella difícilment podrem entendre ni qui som ni quina és la nostra missió a la terra. Saber-me fill de Déu és fonamental per entrar en oració, per recórrer aquest camí al costat de Jesús, que és ell mateix el camí cap a la nova vida en Déu. Així ho explicava sant Josepmaria: «M’has escrit: “Fer oració és parlar amb Déu. Però, de què?”. —De què? D’Ell, de tu: alegries, tristeses, èxits i fracassos, ambicions nobles, preocupacions diàries..., febleses!: i accions de gràcies i peticions: i Amor i desgreuge. En dues paraules: conèixer-lo i conèixer-te: “tractar-se!”» (Sant Josepmaria, Camí, n. 91). La pregària cultiva una relació amb Déu Pare, amb Déu Fill i amb Déu Esperit Sant, i ens identifica així amb Crist. Per això és més que una necessitat: és el camí que hem de recórrer per tenir vida i tenir-la en abundància (cfr. Jn 10,10).
«A vegades ens cansem de pregar, perquè potser donem massa protagonisme a l'esforç de la voluntat. Pensem en una “oració ideal”, sense distraccions, sense preocupacions, sense moviments espontanis del cor i la sensibilitat, esperant a més uns “resultats”. Contemplació no és pensar en Déu, és saber-se amb Algú present: una intuïció simple de la seva presència, que procedeix de l'amor. Parlar, moltes vegades sense paraules. Prendre consciència de la nostra alegria de ser fills de Déu, sentir-nos estimats incondicionalment, considerar davant d’Ell la nostra dificultat per obrar el bé i els nostres límits, renovar la confiança i l'abandonament a les seves mans, acompanyar-lo, com Simó Pere, encara que es va quedar adormit. Contemplar així, veient en tot un voler del Senyor» (F. Ocáriz, A la luz del Evangelio).
Aquest llibre recull dotze contribucions d'altres autors, que formen un itinerari per caminar al costat de Jesús i arribar a contemplar Déu en la nostra vida quotidiana. L'objectiu n’és facilitar aquesta trobada amb qui ens estima des de l'eternitat perquè transformi les nostres vides i ens permeti donar un fruit que, encara que es troba fora del nostre abast, és fet a la mida del nostre cor. La pregària és un do que Déu vol lliurar-nos a tothom. De cadascun de nosaltres depèn tan sols remoure els obstacles que ens impedeixen acollir-lo amb els braços oberts. Tant de bo aquests textos, escrits des de l'aspiració a pregar més i millor, ens ajudin a anhelar, a demanar i a conrear aquesta relació que transformarà les nostres vides en allò que Déu ha somiat per a elles.
L'editor del llibre és Rubén Herce, sacerdot. Treballa amb universitaris des de fa més d’una dècada. És subdirector de l'Instituto Core Curriculum i del Grupo Ciencia, Razón y Fe (CRYF) de la Universitat de Navarra i també codirigeix la revista Scientia et Fides.
Índex
4. Quan sabem posar-nos a l’escolta
5. Com ens parla Déu. Un llenguatge més poderós
8. No tinguis por, que jo soc amb tu
12. Ja no es raona, s’esguarda!
