Camp de treball a Lituània

Lituània, el país de la pluja, fa onze anys que rep un grup d'estudiants de Catalunya que participen en un camp de treball a Kretinga. A Tarragona, el Club Trasmall s'encarrega de reclutar joves de 15 a 18 anys per anar-hi.

Lituània significa el país de la pluja; tanmateix, els voluntaris catalans que van viatjar a una població del país, Kretinga, només van tenir tres dies de pluja. Un grup de 75 estudiants de 3r d'ESO a 2n de batxillerat acompanyats per responsables de diverses associacions juvenils catòliques de l'Opus Dei, van arribar dimecres passat procedents de Lituània, on havien estat des del dia 15 després de tres dies en autobús, per atendre ancians i nens. El grup estava acompanyat per onze noies lituanes, d'entre 17 i 18 anys, que feien d'intèrprets. Es van allotjar en un col·legi internat dels franciscans, van fer companyia als ancians de l'asil Padvariu, a Kretinga. A més, també els posaven crema i els rentaven, o com a mínim ho intentaven. «Una dona no volia que li rentéssim el cap perquè no tenia diners», explica la Marta, una de les noies de Tarragona. Resulta que a la dona li costava entendre que li rentaven el cap a canvi de res.

A banda d'atendre unes 300 persones de la tercera edat, el grup de catalans també es va ocupar d'unes 100 criatures, fills de les cuineres i infermeres de l'asil i també fills de persones drogoaaddictes, que viuen en unes cases vora l'asil. Altres anys també havien anat a un orfenat, però aquest any ja no. Hi havia o infants molt petits (que ploraven tota l'estona) o criatures massa grans, ja que els altres havien anat de colònies.

El més destacable de la gent d'allà, segons les tarragonines que van estar al camp de treball, és la generositat i la desconfiança. A la Mariona, una tarragonina que el curs vinent estudiarà magisteri, la va sorprendre la generositat dels avis. L'Alèxia va explicar: «Els dónes poc i t'ho agraeixen molt.» D'altra banda, Imma Canela, una de les dues responsables del Club Trasmall que van viatjar a Kretinga, destaca la falta de confiança de, sobretot, la gent gran. No és estrany, ja que molts havien estat a camps de treball de Sibèria. Una altra cosa que va impressionar el grup de voluntaris va ser la gran quantitat d'alcohol que beuen els lituans.

Concretament, l'Alèxia va explicar que era molt habitual trobar-te gent al carrer, a les quatre de la tarda, «amb una ampolla a la mà».

«El país ha avançat molt però tenen molt mala infraestructura», assegura Canela. L'exalcalde de Kretinga va convidar els responsables del camp de treball a sopar a casa seva i l'Imma hi va anar. Ella explica que casa seva estava formada per dues habitacions i una cuina. El que va impactar més Canela va ser la visita a Vilnius, la capital de Lituània, on van veure més d'un edifici en un estat bastant lamentable. Les condicions higièniques de l'asil eren «fatals». Segons Imma Canela, portaven el menjar als ancians en galledes i la pudor dels lavabos se sentia de molt lluny; «tot bastant desagradable», assegura.

Tot i això, les quatre voluntàries destaquen l'afecte que han rebut de tothom. Expliquen, per exemple, que cada dia quan anaven a l'asil els infants corrien i s'afanyaven a pujar a l'autobús en què elles arribaven. El que tenen clar és que, si poden, l'any que ve hi tornaran.

Per anar-hi cal pagar-se el viatge, d'uns 300 euros, tot i que també s'organitzen rifes per aconseguir diners. La Marta confessa que aquest any «no hi volia anar» perquè li feien «por» les condicions que es trobaria allà. La influència dels seus pares i de la seva tieta, que havia estat en un camp de treball similar de Polònia, va fer que es decidís a anar-hi i n'ha sortit «molt contenta».

L'Alèxia i la Mariona, per la seva banda, no tenen cap dubte que l'any vinent hi tornaran, «encara que no hi hagi televisió» i passin «fred».

Tot això, si hi ha lloc, perquè cal dir que enguany ha estat la primera vegada que han hagut de dir que no a gent que volia anar als camps a causa de la limitació de places.

  • El Punt Tarragona. Mar Benseny. 4 d'agost de 2003