Opus Dei

El primer manament del Decàleg té una importància existencial: és l’únic fonament possible per configurar una vida humana aconseguida. La raó exímia de la dignitat humana consisteix en la vocació de l’home a la comunió amb Déu. L’amor a Déu ha de comprendre l’amor a qui Déu estima. El segon manament prohibeix tot ús inconvenient del nom de Déu i, en particular, la blasfèmia.

El quart manament és un punt d’enllaç i de trànsit entre els tres anteriors i els sis posteriors: en les relacions familiars es continua, en certa manera, aquella misteriosa compenetració entre l’amor diví i l’humà que hi ha en l’origen de cada persona. Els pares tenen la responsabilitat de crear una llar, un espai familiar on es puguin viure l’amor, el perdó, el respecte, la fidelitat i el servei desinteressat.

La vida cristiana és la vida de l’home com a fill de Déu en Crist per mitjà de l’Esperit Sant. L’acció de l’Esperit Sant en l’ànima del cristià, a més de donar la gràcia santificant i les virtuts teologals, comunica inspiracions i gràcies actuals, i té una manifestació específica en el que l’Església anomena dons de l’Esperit Sant. El Decàleg conté un conjunt de deures greus, però és també i sobretot una instrucció, un ensenyament sobre la manera de viure.

L’Eucaristia fa present Jesucrist: Ell ens convida a acollir la salvació que ens ofereix i a rebre el do del seu Cos i de la seva Sang com a aliment de vida eterna. El Senyor va anunciar l’Eucaristia durant la seva vida pública i va instituir aquest sagrament a l’Última Cena. Quan l’Església celebra l’Eucaristia, no fa cap altra cosa que conformar-se al ritu eucarístic efectuat pel Senyor a l’Última Cena.

La pèrdua del sentit del pecat ha portat a la pèrdua de la necessitat de salvació, i d’aquí a l’oblit de Déu per indiferència. Tanmateix, el triomf de Crist és expressió de la seva misericòrdia amb l’home, expressió que «l’amor és més fort que el pecat». La misericòrdia és la llei fonamental que habita al cor de cada persona quan mira el germà que troba pel camí de la vida.

L’acció de l’Esperit Sant es duu a terme a l’Església per mitjà dels sagraments. Solem dir que l’Esperit Sant és com l’ànima de l’Església, perquè hi duu a terme algunes de les funcions que l’ànima duu a terme en el cos: la vivifica, l’empeny a la missió, l’unifica en l’amor. És el mestre interior que parla al cor de l’home, li descobreix els misteris de Déu, li fa discernir el que és agradable a Déu.

L’ésser humà és persona pel fet de ser humà. La igualtat de les persones s’ha d’expressar en el respecte a cadascú i als col·lectius. La discriminació, el racisme o la xenofòbia són injustes. El matrimoni és “conjugalitat”, suposa un vincle de “copossessió”. L’Església exigeix que s’acullin amb respecte, compassió i delicadesa les persones que presenten tendències homosexuals.

La llei eterna, la llei natural, la Nova Llei o Llei de Crist, les lleis humanes polítiques i eclesiàstiques són lleis morals en un sentit molt diferent, tot i que totes tenen quelcom en comú. La consciència formula «l’obligació moral segons la llei natural, és «la norma pròxima de la moralitat personal». Per formar una consciència recta s’ha d’instruir la intel·ligència en el coneixement de la veritat, per a la qual cosa el cristià té l’ajuda del Magisteri de l’Església.

L’home, que està cridat a participar del poder creador de Déu perfeccionant el món per mitjà del seu treball, també ha de deixar de treballar el setè dia, per dedicar-lo al culte diví i al descans. El diumenge se santifica principalment amb la participació en la Santa Missa. L’Església estableix aquesta obligació perquè als seus fills no els falti l’aliment que necessiten absolutament per viure com a fills de Déu.

La bona nova de la salvació exigeix la presència de l’Església al món. L’Evangeli constitueix de fet un anunci de transformació del món d’acord amb el designi de Déu. La doctrina social de l’Església forma part de la teologia moral social, que deriva d’una concepció cristiana de l’home i de la vida política. La moral social de l’Església ensenya que existeix una primacia dels béns espirituals i morals sobre els béns materials.