Opus Dei

Quan experimentem el pas del temps, ens adonem de la possibilitat de ser fidels i, per tant, cada vegada més feliços. Però part important d’aquest repte, avui dia, és buscar constantment Déu i formar la nostra afectivitat.

Numeràries auxiliars: una crida específica per cuidar i enfortir els llaços familiars dins l’Opus Dei.

Supernumeràries i supernumeraris: el rostre més freqüent de l’Opus Dei.

Ser sants és «donar el millor d’un mateix» i, alhora, adonar-se «que, al final, sempre és Déu qui ho fa tot». Text sobre la santedat que ens demana el Senyor.

La certesa de saber-se sempre amb Déu és una font viva d’esperança, de la qual brollen sense parar noves fonts d’alegria i de pau que fecunden la nostra vida i la dels que ens envolten.

«Aquest camí es resumeix en un mot únic: estimar (...) tenir el cor gran, sentir les preocupacions dels qui ens volten, saber perdonar i comprendre: sacrificar-se, amb Jesucrist, per totes les ànimes» (Sant Josepmaria).

Per a un cristià l’apostolat no és simplement un encàrrec que suposa certes hores; ni tan sols una feina important: és una necessitat que brolla d’un cor que s’ha fet «un sol cos i un sol esperit» amb el Senyor.

Quan entra la inquietud al cor sobre un possible camí, és natural dubtar i sentir por: Déu ens busca i nosaltres, malgrat la nostra fragilitat, volem viure amb Ell i per a Ell.

El dinamisme propi de l’apostolat és la caritat, que és do diví: «en un fill de Déu, amistat i caritat són una sola cosa: llum divina que dona calor» (Forja, 565). L’Església creix per mitjà de la caritat dels seus fidels i, només després, arriben l’estructura i l’organització, com fruits d’aquesta caritat i per estar al seu servei.

Viure amb sentit de missió és saber-se enviats pel Senyor per portar el seu Amor a qui tenim a prop. Això suposa decidir en cada moment —amb l’impuls de l’Esperit Sant— què hem de fer, en funció d’aquesta missió que dona contingut i finalitat al nostre pas per la terra. Així ho explica aquest article