DURANT la seva predicació, Jesús va proposar una nova manera de veure la realitat. Alguns fariseus no feien res més que vetllar pel compliment d’unes normes que cada vegada eren més nombroses. En canvi, Crist va posar al centre del seu missatge l’amor de Déu, que porta al bé de la persona. Al capdavall, aquest era el propòsit de la llei que el Senyor havia donat a Moisès: ajudar l’home a viure d’una manera que el faria feliç. Tanmateix, les autoritats jueves havien establert tal quantitat de prescripcions que s’havia enfosquit el sentit original dels preceptes divins: el més important era complir-los fil per randa. No calia, per tant, descobrir el bé que suposaven per a la pròpia existència.

Per aquest motiu, la majoria dels israelites escoltava amb entusiasme la bona nova de Jesús. Potser percebien en les seves paraules un anunci alliberador, que donava resposta a les seves inquietuds més profundes. No obstant això, els fariseus es negaven a acollir aquest missatge i buscaven el moment oportú per acusar-lo d’incomplir la llei divina. I un dissabte, mentre Jesús menjava precisament a casa d’un d’ells, va resultar que «tenia al davant un home hidròpic» (Lc 14, 2). Fins i tot sembla una escena preparada per posar el Mestre entre l’espasa i la paret: si el guaria, podien denunciar-lo per no respectar el dia del Senyor; si no feia res, aleshores serviria per reforçar les seves pròpies conviccions sobre el dissabte.

El raonament de Jesús és senzill. «És permès o no de curar en un dia de repòs?», pregunta als qui hi són presents. Davant l’absència de resposta, s’acosta al malalt, el guareix i l’acomiada. I torna a preguntar: «Si el vostre bou o el vostre fill queia en un pou un dia de repòs, qui de vosaltres no l'en trauria tot seguit?» (Lc 14, 3-5). Amb aquests interrogants, el Senyor mostra que la manera com les autoritats entenien la llei no podia venir de Déu, ja que ignorava el bé de les persones. En canvi, l’atractiu del missatge de Crist rau en el fet que ell és el primer interessat a fer-nos feliços. «Tota la vida de Jesús, la seva forma de tractar els pobres, els seus gestos, la seva coherència, la seva generositat quotidiana i senzilla, i finalment la seva donació total, tot és preciós i parla a la pròpia vida. (...) De vegades perdem l'entusiasme per la missió en oblidar que l'Evangeli respon a les necessitats més profundes de les persones, perquè tots hem estat creats per a allò que l'Evangeli ens proposa: l'amistat amb Jesús i l'amor fratern. Quan s'aconsegueix expressar adequadament i amb bellesa el contingut essencial de l'Evangeli, segurament aquest missatge parlarà a les recerques més fondes dels cors»^[1].

JESÚS no rebutja la llei. De fet, quan el jove ric li pregunta què cal fer per heretar la vida eterna, ell remet als manaments (cf. Mc 10, 18). En el compliment d’aquests preceptes tenim la base per construir la nostra pròpia felicitat. Aspirar a tenir una vida sense cap mena d’obligacions, a més de ser força irreal, no garantiria una existència feliç: les nostres accions no tindrien un motiu més gran que donés sentit a la nostra vida. A més, un plantejament així acabaria creant una sèrie de lligams que un mateix no ha escollit: «Sovint —recorda el prelat de l’Opus Dei— es pretén una llibertat il·lusòria sense límits, com a meta última del progrés, mentre no poques vegades cal lamentar també moltes formes d’opressió i de llibertats aparents, que en realitat són cadenes que esclavitzen»^[2].

El comportament dels fariseus d’aquesta escena, tanmateix, mostra una vida que s’ha reduït a complir normes. Ells no posaven la seva felicitat en Déu, sinó en la seguretat i en la satisfacció que sentien en complir els seus preceptes, independentment del seu sentit. A més, veien la salvació com una recompensa per les seves bones obres, i no tant com un do de Déu. Jesús, per contra, convida a descobrir el veritable significat de la llei divina. D’aquesta manera, el compliment dels manaments no es percep com una cosa arbitrària, aliena a un mateix, sinó com una resposta a l’amor de Déu que es troba en l’origen de la nostra existència. «¿Quina veritat és aquesta —es preguntava sant Josepmaria— que inicia i consuma en tota la nostra vida el camí de la llibertat? Us la resumiré, amb l’alegria i amb la certesa que provenen de la relació entre Déu i les seves criatures: saber que hem sortit de les mans de Déu, que som objecte de la predilecció de la Trinitat Beatíssima, que som fills d’un Pare tan gran. Jo demano al Senyor que ens decidim a adonar-nos-en, a assaborir-ho de dia en dia: així obrarem com persones lliures»^[3]. Els manaments, com les obligacions que envolten el nostre dia a dia, ens marquen un camí cap a la felicitat a la terra i al cel quan els complim per amor a Déu i als altres.

ENTRE aquells preceptes el sentit original dels quals s’havia enfosquit hi havia el del dissabte. Es tractava d’un manament que recordava el descans de Déu quan va crear el món: «Perquè en sis dies el Senyor va fer el cel, la terra, el mar i tot el que s'hi mou, però el dia setè va reposar: per això el Senyor ha beneït el dissabte i l'ha consagrat» (Ex 20, 11). També feia referència a la memòria de l’alliberament d’Israel de l’esclavitud d’Egipte: «Recorda't que eres esclau al país d'Egipte i que el Senyor, el teu Déu, te'n va fer sortir amb mà forta i braç poderós: per això el Senyor, el teu Déu, et mana de respectar el repòs del dissabte» (Dt 5, 15). En definitiva, Déu havia confiat el dissabte a Israel perquè el guardés com a signe de l’aliança. Per això «el Senyor reservà santament el dissabte per a la lloança de Déu, de la seva obra de la creació i de les seves accions salvífiques a favor d'Israel»^[4]. Per als cristians, aquest dia va passar a ser el diumenge, que va ser quan va tenir lloc la resurrecció de Jesús. Aquest esdeveniment va suposar la realització plena del dissabte jueu, ja que «significa la nova creació»^[5] que ens va alliberar de l’esclavitud del pecat.

Tant el dissabte jueu com el diumenge cristià fan referència a moments concrets del passat que tenen tanta transcendència que mereixen ser reviscuts cada setmana. D’aquesta manera, es recorda el propi origen, la font de vida que dona sentit a tot i que ens uneix als altres. «La memòria és el que fa que un poble sigui fort, perquè se sent arrelat en un camí, arrelat en una història, arrelat en un poble. La memòria ens fa entendre que no estem sols, som un poble: un poble que té història, que té passat, que té vida»^[6].En aquest sentit, «la participació a la celebració comuna de l'Eucaristia dominical és un testimoniatge de pertinença i de fidelitat al Crist i a la seva Església. Amb això els fidels donen testimoni de la seva comunió en la fe i en la caritat. Testifiquen junts la santedat de Déu i la seva esperança de Salvació. Es conforten mútuament sota el guiatge de l'Esperit»^[7]. La Mare de Déu ens podrà ajudar a viure el diumenge amb el desig de recordar la vida nova que el seu Fill ens ha donat i que ens uneix als nostres germans en la fe.

^[1] Francesc, Evangelii Gaudium, n. 265.

^[2] Mons. Fernando Ocáriz, Carta pastoral, 9-I-2018, n. 1.

^[3] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 26.

^[4] Catecisme de l’Església Catòlica, n. 2171.

^[5] Ibíd., n. 2174.

^[6] Francesc, Homilia, 2-XI-2018.

^[7] Catecisme de l’Església Catòlica, n. 2182.