TANT LLUC com Mateu recullen als seus evangelis el cèlebre discurs dels «ais», en què el Senyor recrimina als escribes i fariseus la incoherència de les seves vides. El Mestre els acusa amb duresa perquè estaven més preocupats d’aparentar que de viure d’acord amb la veritat. «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! Ai de vosaltres, que construïu monuments sepulcrals als profetes que els vostres pares van matar! Ai de vosaltres, mestres de la Llei, que reteniu la clau del coneixement de Déu: vosaltres no hi heu entrat i heu tancat la porta als qui volien entrar-hi!» (Lc 11, 46-47.52).

Lluny d'estovar els seus cors, les paraules que escolten de llavis de Jesucrist els porten «a tenir-li una rancúnia terrible» (Lc 11, 53). Certament, el Senyor els ha parlat amb severitat. Tanmateix, si haguessin mirat amb una mica de valentia i sinceritat a dins, s'haurien adonat que les acusacions de Jesús eren justes. La humilitat, en canvi, permet acceptar la correcció i portar-nos cap a la conversió que el Senyor ens demana. Aquest és «el camí que ens condueix a Déu i, alhora, precisament perquè ens condueix a ell, ens porta també a allò essencial de la vida, al seu significat més veritable, al motiu més fiable pel qual la vida val la pena ser viscuda. Només la humilitat ens obre a l'experiència de la veritat, de la joia autèntica, del coneixement que explica. Sense humilitat estem aïllats (...) de la comprensió de Déu, de la compressió de nosaltres mateixos»^[1].

En altres passatges de l'Evangeli veiem com Jesús li commou la senzillesa dels nens que se li acosten i que encara no han après a mentir; la debilitat dels leprosos que li demanen ser curats sense deixar-se lligar pel que diran; l'honradesa dels qui pregunten perquè volen conèixer la veritat. El Mestre aprecia l'autenticitat i l'honradesa. Per això, una altra vegada, predicarà: «Que la vostra manera de parlar sigui: Digueu sí, quan és sí; no, quan és no. El que es diu de més, ve del Maligne» (Mt 5, 37).

LA INCLINACIÓ a justificar-se dels fariseus i escribes és tan vella com el mateix home. Quan Déu s'estranya en veure el vestit de fulles que Adam s'ha posat i li pregunta si ha menjat de l'arbre, el primer home s'excusa: «La dona que has posat al meu costat m'ha ofert el fruit de l'arbre i n'he menjat» (Gn 3, 12). La seva reacció és donar-li la culpa a Eva, per tranquil·litzar així la seva consciència davant del que acabava de succeir.

Mons. Xavier Echevarría explica que sant Josepmaria «va lluitar sempre contra tota mena d'excuses que frenen el compliment del deure, encara que no suposin una ofensa greu al Senyor. (...) En aquests detalls es demostra l'amor. Per això, rebutjava radicalment cinc raonaments, que no dubtava a qualificar de diables: és que, vaig pensar que, vaig creure que, demà i després»^[2]. El desig de tenir un cor atent, que vigila, porta a escoltar la veu de Déu en totes aquelles petites lluites.

L'examen de consciència és un mitjà que ens ajuda a conèixer-nos millor i a reconèixer les crides que Déu ens dirigeix cada dia. Si de vegades ens adonem que no hem sabut correspondre, en aquell moment podem demanar al Senyor la gràcia de recomençar l'endemà. Com deia sant Josepmaria: «La nostra vida —la dels cristians— ha de ser tan vulgar com això: mirar de fer bé, cada dia, les mateixes coses que tenim obligació de viure, complir en el món la nostra missió divina, duent a terme el petit deure de cada instant.

Més ben dit: esforçant-nos per dur-lo a terme, perquè de vegades no ho aconseguirem i, en arribar la nit, a l’examen, haurem de dir al Senyor: no t’ofereixo virtuts; avui només puc oferir-te defectes, però —amb la teva gràcia— arribaré a dir-me vencedor»^[3].

LA CRIDA i el seguiment de Crist estan íntimament connectats amb la necessitat d'examinar-nos en l'amor de Déu. A la pregària necessitem enfrontar-nos a les nostres debilitats, sense por, mitjançant un examen de consciència sincer, que ens permeti posar nom i cognoms al que ens passa. El beat Àlvar, en una de les primeres cartes pastorals, aconsellava «fer a consciència l'examen de consciència»^[4]. En altres paraules, animava els fills a ser valents per mirar a l'interior del cor, anant fins al fons, per trobar les causes de les debilitats.

Aquest afany per conèixer-nos millor ens podrà ajudar a créixer en llibertat, ja que així descobrim la contínua mirada i acció del Senyor en la nostra existència, que ens impulsa a viure amb autenticitat. En canvi, «l'oblit de la presència de Déu a la nostra vida va alhora que la ignorància sobre nosaltres mateixos, la ignorància sobre les característiques de la nostra personalitat i sobre els nostres desitjos més profunds»^[5]. En aquest examen podem revifar els ideals que volem que ens moguin i demanar la seva gràcia a Déu perquè ens ajudi a viure segons la nostra vocació. D'aquesta manera, podrem acompanyar de prop el Senyor, sense quedar atrapats pel que ens aparta d'ell. Quan Jesús va cridar els primers apòstols, ells, «abandonant totes les coses, tot!, el van seguir... I passa algunes vegades que nosaltres –que desitgem imitar-los– no acabem d'abandonar-ho tot, i ens queda un aferrament al cor, un error a la nostra vida, que no volem tallar, per oferir-li-ho al Senyor. ¿Faràs l’examen del teu cor ben a fons? No hi ha de quedar res, allí, que no sigui d’Ell; si no, no l’estimem bé, ni tu ni jo»^[6].

La Verge Maria va saber dirigir els seus afectes cap a la missió que li havia anunciat l'àngel: ser la Mare de Déu. Des d'aquell dia tota la seva vida, fins i tot els detalls més petits, giraria al voltant d'aquesta vocació. Ella ens podrà ajudar que també la nostra jornada sencera sigui expressió de l'amor que tenim al seu Fill, i que s'estén a les persones que ens envolten.

^[1] Francesc, Audiència, 22-XII-2021.

^[2] Xavier Echevarría, Memòria del beat Josepmaria.

^[3] Sant Josepmaria, Forja, núm. 616.

^[4] Beat Àlvar del Portillo, Carta 8 de desembre de 1976, núm. 8.

^[5] Francesc, Audiència, 5-X-2022.

^[6] Sant Josepmaria, Forja, núm. 356.