«VENIU, SENYOR, no trigueu més»^[1]. L'oració de l'Església s'omple aquests dies del desig de la vinguda de Crist, el Messies esperat, el nostre Redemptor. Heus aquí que el Senyor vindrà per salvar el seu poble; benaurats els qui estiguin preparats per sortir a trobar-lo (cf. Za 14, 5). Durant llargs segles, l'esperança dels homes va esperar l'arribada del Redemptor. En veure ara tan proper el misteri del seu naixement, ens volem omplir d'aquests desitjos per sortir a trobar el Senyor amb aquella mateixa esperança.

Amb l'encarnació del seu Fill unigènit, Déu ens ha mostrat el seu amor infinit: «Quina és la causa de la vinguda del Senyor, sinó mostrar el seu amor cap a nosaltres?»^[2]. I és un amor de Pare, perquè ho va fer per tal que «rebéssim la condició de fills» (Ga 4, 4-5).

El Senyor arriba a la terra per omplir-nos de gràcies: «No et demano cap pagament pel que et dono —ens diu—, abans jo mateix vull ser el teu deutor, pel sol títol que vulguis beneficiar-te de tot el que és meu. Amb què es pot comparar aquest honor? Jo soc pare, jo germà, jo marit, jo casa, jo menjar, jo vestit, jo arrel, jo fonament; tot el que vulguis soc jo; no et vegis necessitat de res. Fins i tot et serviré, “perquè vaig venir a servir i no a ser servit” (Mt 20, 28). Jo soc amic, i membre i cap, i germà i germana i mare; tot ho soc, i només vull amb tu intimitat. Jo, pobre per tu, captaire per tu, crucificat per tu, sepultat per tu; al cel, per tu davant Déu Pare; i a la terra soc llegat seu davant teu. Tot ho ets per a Mi: germà i cohereu, amic i membre. Què més vols?»^[3].

Tota la vida de Jesús és una expressió genuïna d'aquest amor sense límits, del seu lliurament per nosaltres. Els qui es van acostar a Jesús ho van poder comprovar sobradament. L'evangeli d'avui ens parla d'una multitud que acudeix a Jesucrist per presentar-li les seves necessitats: «Jesús arribà vora el llac de Galilea, pujà a la muntanya, i s'assegué. Vingué a trobar-lo molta gent que portava invàlids, esguerrats, cecs, sords-muts i molts altres tarats; els deixaven als seus peus, i ell els curava» (Mt 15, 29-30). Cap de les nostres necessitats no deixa indiferent Jesús. Tot allò nostre és una continua crida al seu cor; les nostres alegries i les nostres inquietuds l'impulsen a venir a trobar-nos.

¡TAN a gust es trobava la multitud al costat de Jesús que amb prou feines es van adonar que feia tres dies que eren amb Ell! I el Senyor es commou. «Aquesta gent em fa compassió —diu als seus deixebles—. Fa tres dies que no es mouen d'aquí i no tenen res per menjar. No vull que se'n vagin dejuns: es quedarien pel camí sense forces» (Mt 15, 32). L'afecte de Jesús no es fixa només en els grans problemes, sinó també en les necessitats de la vida ordinària; no predica només una bella doctrina sinó que la viu cos a cos.

La preocupació de Jesús és creativa, el porta a imaginar els problemes que cadascú pot tenir quan se’n vagi cap a casa; no es conforma d’haver-los atès durant aquells moments en què s'acostaven fins a Ell, encara que hagin estat tres dies sencers. I aquesta inquietud per la felicitat de l’altre l’impulsa a actuar. Amb el seu poder infinit multiplica miraculosament uns quants pans i alguns peixos, l'únic que tenia en aquell moment a l'abast de la mà, i demana als deixebles que els reparteixin entre la multitud (cf. Mt 15, 35-37). El Senyor dona menjar a la multitud famolenca perquè no defalleixi en el camí.

Avui, com aleshores, Jesús es commou davant les nostres necessitats i ens ajuda a resoldre-les. No vol que defallim, tampoc per manca d'aliment espiritual. Si en aquell temps el Senyor es va asseure a la muntanya a esperar els qui volguessin acostar-s’hi i els va oferir pa per alimentar els seus cossos, avui en canvi ens espera al Pa eucarístic. Podem acudir nosaltres també a Jesús per presentar-li les nostres necessitats, les nostres alegries i els nostres ideals. Ens sentirem tendrament estimats i passarem els dies al seu costat.

«TOTHOM en menjà tant com volgué i recolliren set senalles plenes de les sobres» (Mt 15, 37), conclou el relat, aclarint que es tractava de més de quatre mil persones. Contemplar la magnitud de la generositat del Senyor ens pot ajudar a disposar-nos tan bé com sigui possible per acollir les gràcies que vol atorgar-nos en aquest temps d'Advent; mirar com reparteix els seus dons a desdir, fins a fer vessar els recipients, ens omple d'esperança. Veniu, Senyor —li diem—, que el nostre cor us espera. Veniu, que el nostre buit vol omplir-se, del tot, de vós.

A la primera lectura de la Missa llegim la promesa del banquet messiànic que Déu disposa per als homes. «El Senyor de l'univers prepararà per a tots els pobles un convit de plats gustosos i de vins rancis, de plats gustosos i suculents, de vins rancis clarificats. Farà desaparèixer en aquesta muntanya el vel de dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortalla les nacions; engolirà per sempre la Mort. El Senyor eixugarà les llàgrimes de tots els homes i esborrarà l'oprobi del seu poble arreu de la terra. Ha parlat el Senyor. Aquell dia diran: «Aquí teniu el nostre Déu, de qui esperàvem que ens salvaria: alegrem-nos i celebrem que ens hagi salvat» (Is 25, 6-9).

Aquest festí diví es fa realitat, cada dia, a la sagrada comunió. Per això, si ens sembla lògic posar el màxim afany possible a preparar-nos per rebre el Nen que naixerà a Betlem, el mateix passa amb la nostra espera per a cada trobada diària de l'Eucaristia. Sant Josepmaria tenia present aquesta realitat, que el portava a dedicar la meitat de la seva jornada a pensar en la Missa que celebraria l'endemà: «¿Has pensat alguna vegada com et prepararies per rebre el Senyor, si es pogués combregar un sol cop a la vida? —Agraïm a Déu la facilitat que tenim per acostar-nos a Ell, però… hem d'agrair-li-ho preparant-nos molt bé, per rebre'l»^[4].

La comunió espiritual pot ser una magnífica expressió de la impaciència amb què ens acostem cada dia a rebre el Senyor. I ens hi unim a les disposicions interiors de Maria: «Jo voldria, Senyor, rebre-us amb aquella puresa, humilitat i devoció amb què us va rebre la vostra Santíssima Mare»^[5]. «Demana-ho amb mi a Nostra Senyora —insisteix sant Josepmaria—, imaginant-te com Ella devia passar aquests mesos, tot esperant el Fill que havia de néixer. I Nostra Senyora, Santa Maria, farà que siguis alter Christus, ipse Christus, un altre Crist, el mateix Crist!»^[6].

^[1] Litúrgia de les Hores, dimecres de la primera setmana d’Advent, hora nona, responsori breu.

^[2] Sant Agustí, De catechizandis rudibus, núm. 4.

^[3] Sant Joan Crisòstom, Homilies sobre l’evangeli de sant Mateu, núm. 76.

^[4] Sant Josepmaria, Forja, núm. 828.

^[5] Fórmula de la comunió espiritual.

^[6] Sant Josepmaria, És Crist que passa, núm. 11.