Evangeli (Mc 5, 1-43)

Després van arribar a l’altra banda del llac, al territori dels gerasencs. Així que Jesús saltà de la barca, l’anà a trobar un home posseït d’un esperit maligne, que venia de les coves sepulcrals, el lloc on vivia. Ningú no era capaç de lligar-lo ni tan sols amb una cadena, perquè moltes vegades havia trencat les cadenes i havia trossejat els grillons amb què l’havien volgut lligar. Ningú no tenia prou força per a dominar-lo. Contínuament, de nit i de dia, anava pels sepulcres i per les muntanyes, cridant i donant-se cops amb pedres. Quan l’home veié Jesús de lluny estant, corregué, es prosternà davant d’ell i digué cridant amb veu forta:

—Per què et fiques amb mi, Jesús, Fill del Déu altíssim? Et conjuro per Déu que no em turmentis!

És que Jesús li havia dit: «Esperit maligne, surt d’aquest home!»

Jesús li pregunta:

—Quin és el teu nom?

Ell li respon:

—El meu nom és “Legió”, perquè som molts.

I demanava a Jesús amb insistència que no el tragués fora d’aquell territori.

Hi havia allà pasturant vora la muntanya un gran ramat de porcs. Llavors els esperits malignes van fer a Jesús aquesta súplica:

—Envia’ns als porcs, que hi entrarem.

Jesús els ho permeté. I tan bon punt els esperits malignes van sortir de l’home i entraren als porcs, el ramat es va tirar al llac pel precipici; els porcs, que eren uns dos mil, es van ofegar dintre l’aigua.

Els porquers van fugir i escamparen la notícia per la ciutat i per la rodalia, i la gent sortí a veure què havia passat. S’acostaren fins on era Jesús i veieren l’endimoniat que havia estat posseït per la legió, assegut, vestit i amb el seny recobrat, i es van espantar molt. Els qui ho havien vist els explicaren què havia passat a l’endimoniat i l’episodi dels porcs. Llavors es posaren a suplicar a Jesús que se n’anés del seu territori.

Quan Jesús pujava a la barca, el qui havia estat endimoniat li suplicava que el volgués amb ell. Però Jesús no li ho va permetre, i li digué:

—Ves a casa teva, amb els teus, i anuncia’ls tot el que el Senyor t’ha fet i com s’ha compadit de tu.

Aquell home se n’anà i pregonava per la Decàpolis tot el que Jesús li havia fet, i tothom en quedava astorat.

Jesús travessà el llac amb la barca i va tornar a l’altra riba. Molta gent es reuní al seu voltant, i ell es quedà vora l’aigua. Llavors arriba un dels caps de la sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu, se li llança als peus i, suplicant-lo amb insistència, li diu:

—La meva filleta s’està morint. Vine a imposar-li les mans perquè es curi i visqui.

Jesús se n’anà amb ell. El seguia molta gent que l’empenyia pertot arreu.

Hi havia una dona que patia de pèrdues de sang des de feia dotze anys. Havia sofert molt en mans de metges i s’hi havia gastat tot el que tenia, però no havia obtingut cap millora, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li va acostar per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: «Només que li pugui tocar la roba, ja em curaré.» Immediatament se li estroncà la pèrdua de sang i sentí dins el seu cos que estava guarida del mal que la turmentava. Jesús s’adonà a l’instant de la força que havia sortit d’ell i es girà per preguntar a la gent:

—Qui m’ha tocat la roba?

Els seus deixebles li contestaren:

—¿Veus que la gent t’empeny pertot arreu i encara preguntes qui t’ha tocat?

Però Jesús anava mirant al seu voltant per veure la qui ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou bé què li havia passat, es prosternà als seus peus tremolant de por i li va explicar tota la veritat. Jesús li digué:

—Filla, la teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau i queda guarida del mal que et turmentava.

Encara Jesús parlava, que n’arriben uns de casa del cap de la sinagoga a dir-li:

—La teva filla s’ha mort. Què en trauràs, d’amoïnar més el Mestre?

Però Jesús, en sentir aquestes paraules, digué al cap de la sinagoga:

—No tinguis por; tingues només fe.

I no va permetre que l’acompanyés ningú, fora de Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a casa del cap de la sinagoga, veu l’aldarull de la gent, que plorava i feia grans planys, entra a la casa i els diu:

—Què són aquest aldarull i aquests plors? La nena no és morta, sinó que dorm.

Ells es burlaven de Jesús. Però ell els treu tots fora, i pren només el pare i la mare de la nena i els qui l’acompanyaven, entra al lloc on era la nena, l’agafa per la mà i li diu:

— Talità, cum —que vol dir: «T’ho mano: noia, aixeca’t.»

A l’instant la noia es va aixecar i es posà a caminar. Tenia dotze anys. Tots quedaren plens d’estupor. Però Jesús els prohibí que ho fessin saber a ningú. I els digué que donessin menjar a la noia.

Comentari

L'Evangeli d'avui compta amb dos miracles de Jesucrist. Com passa alguna vegada, sant Marc intercala un relat en un altre. Mentre Jesús està de camí cap a la casa de Jaire que li va demanar la curació de la seva filla, una noia malalta des de fa 12 anys, d'una malaltia relacionada amb una impuresa ritual (cf. Lv 15, 25), toca el vestit amb el desig de ser guarida. Quan Jesús va preguntar qui li havia tocat, “es prosternà als seus peus” (v. 33). Manifestà així la seva fe en el poder de Crist i confiança en el seu amor. “Filla, la teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau i queda guarida del mal que et turmentava” (v. 34). Aquesta afirmació del Senyor manifesta que el miracle exigia fe: un miracle no és una cosa mecànica. Però n'hi ha més: la curació física està relacionada amb una altra curació espiritual, que dona la gràcia de Déu a qui s'obre Jesús amb fe. El Senyor diu a la dona: “Filla, la teva fe t’ha salvat” (Mc 5, 34).

Jesús segueix després el seu camí cap a la casa de Jaire, un dels caps de la sinagoga. Aquest també s'havia postrat davant seu i li havia suplicat (cf. v. 22-23). Però heus aquí que sembla que ara és massa tard: “Encara Jesús parlava, que n’arriben uns de casa del cap de la sinagoga a dir-li: —La teva filla s’ha mort. Què en trauràs, d’amoïnar més el Mestre?” (v. 35). Jesús segueix endavant, amb Pere, Jaume i Joan, que van ser els primers deixebles cridats, potser els més coneguts com a tals per tots. Són els que seran testimonis de la seva Transfiguració també, potser perquè Jesús volia confortar en la fe aquells tres que, a l'hort de les Oliveres, no sabran acompanyar-lo en la seva agonia, quedant-se adormits.

“Quan arriben a casa del cap de la sinagoga, veu l’aldarull de la gent, que plorava i feia grans planys, entra a la casa i els diu: —Què són aquest aldarull i aquests plors? La nena no és morta, sinó que dorm” (v. 38-40). L'episodi ens convida a entendre que hi ha dos sentits de la paraula “vida”. La veritable vida no és la de qui merament respira, és la vida en Déu. Crist es refereix a aquesta, mentre que els que se'n burlen han constatat que la nena ha mort. El Senyor ressuscita la nena: “Però ell els treu tots fora, i pren només el pare i la mare de la nena i els qui l’acompanyaven, entra al lloc on era la nena, l’agafa per la mà i li diu:

— Talità, cum —que vol dir: «T’ho mano: noia, aixeca’t.» A l’instant la noia es va aixecar i es posà a caminar. Tenia dotze anys. Tots quedaren plens d’estupor. Però Jesús els prohibí que ho fessin saber a ningú. I els digué que donessin menjar a la noia” (v. 40-42).

Les paraules en arameu no són una fórmula màgica, sinó que sant Marc expressa amb elles l'autenticitat del seu relat. Jesús és la resurrecció, i també la vida. El relat de Marc pot significar que Jesús reanima la nena com passarà amb Llàtzer: una resurrecció per a una vida mortal. Però la resurrecció final, quan torni el Senyor el darrer dia, serà una resurrecció per a la vida eterna. En aquest sentit es podria llegir l'afirmació que “la nena es va aixecar” (v. 42) com una promesa de vida eterna, ja que el seu pare havia demanat al Senyor: “perquè es curi i visqui” (v. 23).

De fet, l'Al·leluia de la Missa dona una clau de lectura que convida a aquesta fe en la vida eterna: “El nostre salvador, que ha destituït la mort i, per mitjà de l'evangeli,” (cf. 2 Tm 1, 10). Crist ha revelat la vida i la immortalitat, diu sant Pau, que recorda després a Timoteu que l'Esperit Sant hi habita.

Déu ens ha creat perquè subsistíssim, hem escoltat a la primera lectura (cf. Sv 1, 13). El Credo de l'Església diu que l'Esperit Sant és donador de vida: actua en el temps de l'Església mitjançant els sagraments i en les nostres ànimes. El Baptisme ens dona la vida de gràcia, és el gran do de Déu a la humanitat. Ens fa reviure (cf. Sl 30[29]) per a una trobada personal amb Jesús. Estem convidats a valorar molt aquesta nova creació que és la vida de la gràcia, l'adopció filial (cf. Oració col·lecta).

Els dos miracles del Senyor es poden contemplar com una invitació a avivar l'esperança del Cel. “Fes-ho tot amb desinterès, per pur Amor, com si no hi hagués premi ni càstig. —Però fomenta al teu cor la gloriosa esperança del cel”. Per això, valorem molt la gràcia que ens ve pels sagraments: habitualment, mitjançant la confessió sacramental i l'Eucaristia.

Tots els sagraments són fruit de la passió, mort i resurrecció del Senyor, que pertanyen a la missió de Jesús: el misteri pasqual. És massa aviat perquè els deixebles anunciïn el miracle, ja que és inseparable d'aquest misteri pasqual l'hora del qual encara no ha vingut. Ho diu Jesucrist, alhora que, Déu veritable i també home “molt humà”, toca de peus a terra, perquè va dir que donessin a la nena de menjar (cf. v. 43). A Jesucrist, el que és humà i el que és diví s'entrellacen per sempre a l'Amor.