Evangeli (Jn 6, 60-69)
Llavors molts dels seus deixebles, després de sentir-lo, van dir:
—Aquestes paraules són molt dures. ¿Qui és capaç d’acceptar-les?
Jesús, sabent que els seus deixebles murmuraven de tot això, els digué:
—Això us escandalitza? Doncs què direu quan veureu el Fill de l’home pujant on era abans? És l’Esperit qui dona vida; la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. Però entre vosaltres n’hi ha alguns que no creuen.
Des del principi, Jesús sabia qui eren els qui no creien i qui l’havia de trair. I afegí:
—Per això us he dit que ningú no pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare.
Des d’aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb ell. Llavors Jesús digué als Dotze:
—¿També vosaltres em voleu deixar?
Simó Pere li respongué:
—Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna. I nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu.
Comentari
Les paraules de Jesús no deixen pas indiferent ningú: o hi ha acollida (encara que les paraules no s'entenguin del tot) o hi ha rebuig. El rebuig, però, no és perquè Jesús digui coses que no es puguin acceptar. Això sovint sona a excusa. Hi ha quelcom previ: una negativa a creure. Abans de plantar una llavor, preparem la terra. Abans de cantar, fem exercicis amb les cordes vocals. Abans de cuinar, escalfem el forn. Experimentem en aquesta vida que per a allò que és gran i allò que és petit, les tasques manuals i les intel·lectuals, per a totes cal una preparació prèvia. I això afecta també la fe. Qui no vol creure, no pot creure. Hi cal un mínim de bones disposicions, d’obertura del cor. Aquesta és la preparació per a la fe.
Per què algunes persones rebutgen Jesús, fins i tot sense haver arribat a intentar viure de la seva paraula? Podríem dir que, quan l'horitzó de la pròpia vida s'ha fet massa petit, quan un s'ha avesat a viure del que és immediat o del que consola aquí i ara, encara que aquest consol no duri gaire, qualsevol paraula que ens convidi a viure altrament és vista com una ingerència o agressió inexcusable. Jesús, però, no ha vingut a condemnar, sinó a salvar; no ha vingut a esclavitzar, sinó a alliberar. I això ens ajuda a comprendre que, quan hom no té el cor preparat, no és capaç de valorar i acceptar l'amor que se li ofereix.
Diu Joan evangelista que molts dels que seguien Jesús no creien i que fins i tot un el lliuraria. Com és possible arribar a aquesta situació? Quina mena d'expectatives tenien? Quina mena d'expectatives tenim nosaltres quan ens apropem al Senyor? Podem recordar aquestes paraules de Jesús mateix: “Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva” (Lc 22, 42). Les podríem traduir així: ‘Senyor, aquesta és la meva visió de la vida; tu, però, saps molt més que jo, ajuda'm a obrir-te el meu cor i veure amb els teus ulls’. El cas és que de vegades intuïm que, si veiéssim amb els ulls de Crist, hauríem de canviar alguna cosa de la vida i potser no ho volem fer. És aleshores, més que mai, quan experimentem la veritat d'aquestes paraules: Si Déu no ens ajuda, no ens podem atansar a Ell. Quin sentit té una vida lluny de Déu? Per això, és una bona oració aquesta de sant Josepmaria: “Que jo vegi amb els teus ulls, Crist meu, Jesús de la meva ànima!” [1].
[1] Sant Josepmaria, Apunts presos en una meditació, 19-III-1975. Citat per Javier Echevarría, Carta pastoral amb motiu de l'Any de l'Eucaristia, 6 d'octubre de 2004.