El Creador s'ha desbordat en afecte envers les seves criatures. Nostre Senyor Jesucrist, com si encara no n'hi hagués prou amb les altres proves de la seva misericòrdia, institueix l'Eucaristia per tal que el puguem tenir sempre a prop i —tant com ens és possible d'entendre— perquè, mogut pel seu Amor, qui no necessita res, no vol prescindir de nosaltres. La Trinitat s'ha enamorat de l'home, elevat a l'ordre de la gràcia i fet a la seva imatge i semblança; l'ha redimit del pecat —del pecat d'Adam que recaigué sobre tota la seva descendència, i dels pecats personals de cadascú— i desitja vivament d'habitar en la nostra ànima: si algú m'estima, servarà la meva paraula, i el meu Pare l'estimarà, i vindrem a ell i en ell farem estada.

Aquest corrent trinitari d'amor envers els homes és perpetuat d'una manera sublim en l'Eucaristia. Fa molts anys que tots vam aprendre del catecisme que la Sagrada Eucaristia pot ésser considerada com a Sacrifici i com a Sagrament; i que el Sagrament se'ns mostra com a Comunió i com un tresor en l'altar: en el Sagrari. L'Església dedica una altra festa al misteri eucarístic, al Cos de Crist —Corpus Christi— present en tots els tabernacles del món. (És Crist que passa, nn. 84-85)