Trist ecumenisme el que està en boca de catòlics que maltracten d'altres catòlics! (Solc, 643)
Una vegada vaig comentar al Sant Pare Joan XXIII, mogut per l’encís afable i paternal del seu tracte: «Pare Sant, tots els homes, catòlics o no, sempre han trobat dins la nostra Obra un lloc amable: no he aprés l’ecumenisme de la Vostra Santedat». EII va riure emocionat, perquè sabia que, des de 1950, la Santa Seu havia autoritzat l’Opus Dei a rebre com a associats Cooperadors els no catòlics i fins i tot els no cristians.
Són molts, efectivament -i entre ells no hi manquen pastors i àdhuc bisbes de llurs respectives confessions-, els germans separats que se senten atrets per l’esperit de l’Opus Dei i col·laboren en els nostres apostolats. I cada vegada sovintegen més -a mesura que els contactes s’intensifiquen- les manifestacions de simpatia i de cordial entesa a la qual dóna lloc el fet que els socis de l’Opus Dei centrin llur espiritualitat en el senzill propòsit de viure responsablement els compromisos i les exigències baptismals del cristià. El desig de cercar la perfecció cristiana i de fer apostolat, procurant la santificació del propi treball professional; el fet de viure immergits en les realitats seculars, respectant-ne la pròpia autonomia, però tractant-les amb esperit i amor d’ànimes contemplatives; la primacia que en l’organització de les nostres labors concedim a la persona, a l’acció de l’Esperit en les ànimes, al respecte de la dignitat i de la llibertat que provenen de la filiació divina del cristià. (Converses, 22)