Per què s'ha centrat en aquest punt?

Sempre hi ha qui considera que el desenvolupament del pluralisme social és incompatible amb la fermesa del Magisteri de l'Església sobre qüestions doctrinals. Estudio les relacions entre la protecció de la llibertat personal i l’anomenat “dret a la veritat”. I dono la meva resposta. En aquest sentit, alguns pensen que l’Opus Dei és una institució que propugna una “tornada al passat”, quan el seu carisma s'orienta precisament en direcció contrària. Abordo aquest punt, situant l'esperit de l’Opus Dei en el context de la doctrina del Concili Vaticà II sobre la llibertat religiosa i la secularitat de l'Estat.

Per què resulta difícil de comprendre l'autonomia de les persones de l’Opus Dei?

Perquè encara perdura en determinats ambients una mentalitat d'arrel clerical, que es resisteix a entendre la llibertat i la responsabilitat personal d'unes persones que s'esforcen per viure un ideal espiritual comú.

Alguns pensen que els catòlics que actuen en qüestions temporals han d'estar supeditats als dictats d'uns superiors eclesiàstics. És una mentalitat pròpia de clergues i, en concret, de religiosos –lícita en el seu context propi– però no de cristians corrents. Per a entendre l'actuació dels fidels de l’Opus Dei n'hi ha prou amb recordar que són fidels cristians com els altres.

Alguns ratllen determinades actituds cristianes de “fonamentalistes”

En el tercer capítol em pregunto quines conseqüències té, en la vida pràctica, aquesta afirmació: “els cristians han d'actuar amb plena responsabilitat en la política i en la societat; han de respectar l'autonomia legítima de l'ordre temporal, i atenir-se amb fidelitat i obediència al que l'Església ensenya en aquestes qüestions com obligatori per a una consciència cristiana”.

Al meu judici, el “fonamentalista” o “integrista” seria aquell cristià que pretengués que l'Estat, en comptes de limitar-se a fomentar una convivència ordenada i justa entre els homes, implantés de forma coercitiva, mitjançant les lleis, la integritat de la doctrina moral i religiosa. Són fonamentalistes les actituds que no distingeixen entre el nivell polític i la integritat de la veritat religiosa; les que no entenen la idea de l'estat secular – és a dir laic, el que significa neutral des del punt de vista confessional, i per tant, no laicista– i la mateixa Església, que avui defensa el caràcter secular i laic del poder polític.

Això avui resulta de particular interès, perquè ens trobem amb el repte de la cultura islàmica. En aquest context hem de defensar les arrels cristianes de la secularitat moderna, que en ocasions els propis cristians no han sabut reconèixer. Arribar al ple reconeixement d'aquestes arrels ha estat un llarg i fatigós procés que analitzo al meu llibre.

Què representa per a aquest context l'esperit de l’Opus Dei?

Dintre d'aquest procés, l'esperit de l’Opus Dei, tal com va ser transmès pel seu fundador, representa un element d'estímul i alè a favor de la “secularitat cristiana”, que només és possible en el cor d'una societat en la qual es respectin les exigències mútues de la veritat i de la llibertat; en un món en el qual la veritat redemptora de Crist vagi enriquint espiritualment la societat humana i les estructures temporals, mitjançant la unitat de vida dels cristians que saben viure la seva vida ordinària en llibertat i responsabilitat personal, com participació en la missió sacerdotal de Crist.