«QUE ELS VOSTRES cors s'asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi» (Jn 14,1). Trobem aquestes paraules a l'Últim Sopar de Jesús. El Senyor expressa el seu immens afecte per aquells que l’havien seguit durant tres anys. Alhora, els adverteix sobre alguns fets dolorosos que s'acosten: la traïció d'un dels seus més íntims i les negacions de Pere. Estan per arribar moments durs per als seus deixebles, però Jesús no vol que els seus cors s'ensorrin. Davant la proximitat de les contradiccions, el Senyor mou els seus a dirigir la mirada cap al cel. «A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots: si no n'hi hagués, us podria dir que vaig a preparar-vos estada?» (Jn 14, 2).

El cel és la meta cap a la qual caminem. Certament, estimem aquest món que ha sortit de les mans de Déu, i el nostre cor s'alegra amb tantes coses bones que hi trobem. Ens sabem estimats pel Senyor ja en aquesta terra i això ens omple de goig. Però sabem que aquesta alegria es reforça amb la certesa de la joia definitiva. «Soc feliç —afirmava sant Josepmaria— amb la certesa del Cel que tindrem, si som fidels fins a la fi; amb la benaurança que ens arribarà, quoniam bonus, perquè el meu Déu és bo i és infinita la seva misericòrdia»^[1].

Com ens ajuda no perdre de vista l'esperança del cel. Així podrem valorar en la seva dimensió adequada tot allò que ens passa, tant allò agradable com allò desagradable. «Només la fe en la vida eterna ens fa estimar veritablement la història i el present, però sense aferraments, en la llibertat del pelegrí que estima la terra perquè té el cor al cel»^[2]. La vida eterna és el premi que no decebrà, serà el moment en què estarem íntimament units a Déu i a una multitud de gent. Tots els esforços hauran valgut la pena. «Dic que importa molt, i el tot —diu santa Teresa de Jesús—, una gran i molt determinada determinació de no parar fins a arribar, vingui el que vingui, passi el que passi, es treballi el que es treballi, murmuri qui murmuri»^[3].

¿COM SERÀ el cel? ¿Què és l'eternitat? ¿Com experimentarem aquest amor infinit sense cansament? Sabem per fe que serà el moment de felicitat plena, la benaurança esperada, però no podem comprendre amb claredat de quina manera. «L’expressió vida eterna tracta de donar un nom a aquesta desconeguda realitat coneguda. És per necessitat una expressió insuficient que crea confusió. En efecte, etern suscita en nosaltres la idea del que és interminable, i això ens fa por; vida ens fa pensar en la vida que coneixem, que estimem i que no volem perdre, però que alhora és ben sovint més fatiga que satisfacció, de manera que, mentre d’una banda la desitgem, per una altra no la volem. Només podem provar de sortir amb el nostre pensament de la temporalitat a què estem subjectes i augurar d’alguna manera que l’eternitat no sigui un continu succeir-se de dies del calendari, sinó com un moment ple de satisfacció, en el qual la totalitat ens abraça i nosaltres abracem la totalitat. Seria el moment del submergir-se en l’oceà de l’amor infinit, en el qual el tempo —l’abans i el després— ja no existeix. Podem únicament provar de pensar que aquest moment és la vida en sentit ple, submergir-se sempre novament en la immensitat del ser, alhora que estem desbordats simplement per l’alegria»^[4].

En qualsevol cas, podem tenir la certesa que el Senyor a l'hora de cridar-nos a la seva presència anirà molt més enllà de les nostres expectatives. Després de tot, és ell qui ens prepara un lloc (cf. Jn 14, 2). Però pensar en el cel no ens separa de les coses del món. Al contrari: en la nostra entrega diària als altres, en detalls que de vegades semblen petits, anem preparant el nostre cor per rebre tota aquesta felicitat que es vessarà en nosaltres. «L’esperança no em separa de les coses d’aquesta terra —deia sant Josepmaria—, sinó que m’apropa a aquestes realitats, d’una manera nova»^[5].

LES PARAULES que el Senyor va pronunciar durant aquella nit resultaven difícils de comprendre per als seus apòstols. Tomàs mostra la seva perplexitat sense embuts: «Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?» (Jn 14, 5). La resposta de Jesús és molt concreta: «Jo soc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare, si no hi va per mi» (Jn 14, 6).

En el nostre camí cap a la vida eterna sempre ens podem dirigir cap a Jesús a la recerca d'orientació. Hi podem confiar: «No tingueu por! Crist coneix “allò que hi ha dins de l'home”. Només ell ho coneix!»^[6]. Si Crist és el camí, la veritat i la vida, aleshores podem intentar llegir tot el que succeeix en la nostra existència a la llum de la seva persona. En aquesta tasca ajuda molt la lectura assídua dels evangelis. «El Senyor ens ha cridat als catòlics —deia sant Josepmaria— per tal que el seguim de la vora i, en aquell Text Sant, hi trobes la Vida de Jesús; però, a més, hi has de trobar la teva pròpia vida»^[7]. Molts sants han trobat la clau per comprendre què els passava després d'haver llegit algun passatge de l'evangeli. Allà trobarem la veu de Crist per renovar el desig d'arribar al cel amb ell.

Podem demanar a la nostra Mare que ens ajudi a «portar tots l'Evangeli de la vida que venç la mort; que intercedeixi per nosaltres perquè puguem adquirir la santa audàcia de buscar nous camins perquè arribi a tots el do de la salvació»^[8].

^[1] Sant Josepmaria, Amics de Déu, núm. 208.

^[2] Benet XVI, Àngelus, 1-XI-2012.

^[3] Santa Teresa de Jesús, Camí de perfecció, capítol 21, 2.

^[4] Benet XVI, Spe Salvi, núm. 12.

^[5] Sant Josepmaria, Amics de Déu, núm. 208.

^[6] Sant Joan Pau II, Homilia, 22-X-1978.

^[7] Sant Josepmaria, Forja, núm. 754.

^[8] Francesc, Missatge, 4-VI-2017.