La tasca més important de la Prelatura és la que desenvolupa personalment cada un dels seus fidels, amb llibertat i responsabilitat, en el seu propi ambient i d'acord amb les seves possibilitats. Els fidels africans de l'Opus Dei, que gràcies a Déu són ja diversos milers, s'esforcen en primer lloc -com els asiàtics, els americans, els europeus o els d'Oceania- per viure la seva fe amb coherència. I aquest afany personal els porta a promoure, de costat amb els seus col·legues i amics, projectes encaminats a resoldre les necessitats materials i espirituals dels seus pobles. Sofreixen davant dels problemes del SIDA, de la pobresa, de les rivalitats tribals, i procuren fer tot el possible per eradicar-los. Com cristians, se senten cridats precisament a santificar-se al mig del món, d'aquest món concret d'Àfrica, amb els seus llums i les seves ombres.
A més d'aquest afany individual, la Prelatura de l'Opus Dei promou a l'Àfrica nombroses iniciatives, principalment en els àmbits educatiu i sanitari: hospitals, universitats, col·legis, centres de formació professional per a la dona.
Des de 1957, un bon nombre de fidels de l'Opus Dei procedents de molts països han volgut traslladar-se a l’Àfrica, per exercir allà la seva tasca professional i servir als seus conciutadans com a metges, veterinaris, infermeres, mestres, enginyers agrònoms. Ells i elles han donat a conèixer l'esperit que anima l'Opus Dei, la santificació del treball professional. Avui dia són molts els africans que serveixen als seus conciutadans d'aquesta manera. Perquè, a la meva manera de veure, és el treball professional i apostòlic dels propis africans, no la dels qui vénen de fora, la mesura autèntica de les esperances d'un continent on els horitzons són tan amplis i prometedors, si es treballa a fons.
Voldria afegir que Àfrica pot aportar molt a Europa amb la seva obertura a la transcendència, amb l'alegria que els africans demostren en la vida quotidiana, també en les dificultats, amb la seva capacitat de comunicació i la seva estima dels valors de la família i de l'amistat, amb l’elegància que saben mostrar com a reflex de la dignitat humana, amb la seva manera de viure el temps.
3 d'octubre de 2002, Federico Mandillo, Agència de Notícies MISNA