La Blanca és originària de Barcelona i, des de fa anys, viu a Alemanya, on treballa en una consultora especialitzada en digitalització i gestió del canvi. A més, dirigeix una residència d’estudiants i col·labora en la formació humana i espiritual de joves. Quan era adolescent va percebre la crida a viure el celibat a l’Opus Dei. En el programa Gott erlebt (Experiència de Déu) d’EWTN, relata com va descobrir aquest camí, les pors que va haver de superar i què significa per a ella, com a dona, entregar tota la vida a Déu. El que segueix és una versió editada de l’entrevista.

Pots veure l'entrevista en alemany o amb doblatge automàtic en anglès aquí.

Blanca, el teu nom no sona gaire alemany. Explica’ns coses sobre tu 

Soc d’Espanya, de Barcelona, i vaig créixer en una família catòlica. Som vuit germans i jo soc la segona. Tots hem crescut en un ambient de fe, però va arribar un moment en què la vaig haver de descobrir per mi mateixa. Al principi, la fe era simplement una cosa que venia donada.

Com va arribar aquest descobriment personal?

Durant l’adolescència van començar les dificultats. Tot sonava a obligacions: “he d’anar a missa els diumenges”, “m’he de portar bé”. Em sentia menys lliure, i fins i tot mirava amb una mica d’enveja els qui semblava que tenien menys límits. Però a poc a poc vaig anar aprofundint en la fe i, sobretot, descobrint què significa realment creure. Vaig conèixer Jesucrist. 

Per a mi, la fe va deixar de ser una idea i es va convertir en una persona. Va adoptar un rostre; es va convertir en algú amb qui podia parlar, amb qui podia compartir els meus desitjos, els meus anhels, els meus plans; també allò que m’entristeix o m’enfada. Així vaig descobrir, cada vegada més, la realitat de ser filla de Déu i quant m’estima. La fe va començar a donar sentit i pes a la meva vida.

I en algun moment va arribar la crida a viure el celibat?

Sí, va arribar un moment en què vaig percebre que el Senyor em volia molt a prop seu. Que em cridava per aquest camí: al celibat, en l’Opus Dei, com a numerària. Al principi em va fer molta por. D’una banda, m’atreia molt, perquè havia conegut persones que el vivien i em semblava bonic i atraient. De l’altra, m’espantava, perquè sabia que era un camí poc comprès, de vegades marcat per prejudicis, que no tothom accepta. Segurament hi trobaria resistència, no tothom se n’alegraria per mi. I jo també tenia altres plans per a la meva vida. Però en l’oració vaig entendre: Senyor, si Tu m’ho has donat tot, tot el que em fa feliç —una família formidable, molts amics, tot el que necessito—, com no haig de confiar que aquesta vida que m’ofereixes també em farà feliç? I així ha estat.

Has esmentat l’Opus Dei. Què és? Hi ha moltes dones que viuen el celibat en aquest camí?

L’Opus Dei és una realitat dins de l’Església catòlica, present a tot el món. El seu missatge central és buscar i trobar Déu en les situacions més quotidianes: en l’estudi, en el treball, en la família, en els amics, en les celebracions, en els hobbies, en tot el que un fa, sempre amb Déu al centre. La immensa majoria dels membres estan casats. Una minoria vivim el celibat. D’adolescent anava a unes activitats juvenils que organitzaven membres de l’Opus Dei i va ser allà on vaig conèixer per primera vegada dones que havien triat aquest camí.

Hi ha algú més a la teva família que visqui el celibat? Com van reaccionar els teus pares?

A la meva família, no. Els meus pares es van sorprendre, perquè no s’ho esperaven, però se’n van alegrar. Ho van entendre, em van donar molta llibertat en aquest camí i també van fer que em plantegés reptes. No m’ho van posar mai difícil, però em deien: pensa-ho bé, comprova-ho. Et donem suport.

Com vas acabar a Alemanya?

Ja havia estat a Alemanya d’adolescent, perquè estudiava alemany a l’escola i volia millorar l’idioma. Em vaig enamorar una mica del país, de la mentalitat, de la cultura. A més, tenia el desig d’anar a un país amb menys catòlics. M’atreia molt. Aquí hi ha poques persones de l’Opus Dei i vaig pensar que hi podria aportar alguna cosa. Així que em vaig llançar a aquesta aventura.

Vas estudiar aquí. En què treballes? 

Vaig estudiar gestió de l’alimentació. He treballat en diferents àmbits: en hostaleria i hoteleria i, després, en l’equip directiu de l’Opus Dei a Alemanya, on vaig estar a càrrec del treball amb joves. Actualment, dirigeixo una residència d’estudiants i treballo com a consultora, amb una jornada de 40 hores a la setmana.

D’on treus temps per a tant de voluntariat a més de tot això?

Tinc una feina de 40 hores, però el dia té més hores, i la setmana i el cap de setmana també. Com que no tinc fills, disposo de més temps per dedicar-lo a altres activitats i, sobretot, a altres persones, per estar amb elles i acompanyar-les.

Per a què o per a qui batega el teu cor amb més força?

Per a les persones. Gaudeixo de cada moment que puc passar amb els altres, sobretot amb els joves, però també amb els meus amics: persones a les quals puc acompanyar i donar suport, amb les quals puc tenir converses profundes sobre la vida, sobre el sentit, sobre el que ens sosté. Em fascina ser testimoni de com Déu actua en la vida de la gent. Això em dona ànim. Veig la creativitat de Déu, com ens surt a trobar on som, i que diferents poden ser els camins pels quals les persones arriben a Ell. I per a mi és una alegria que pugui actuar a través meu: prestar-li les meves mans, la meva veu, la meva persona, perquè Ell, si vol, actuï a través meu.

Abans has parlat de la por del que els altres poguessin pensar. Com la vas superar?

És un procés de maduresa que fa cadascú. Tard o d’hora, cada persona se n’adona: vull viure la meva vida, no la que els altres pensen per a mi. Si ens deixem portar només per l’opinió d’altri, podem fer molt poca cosa. Ho vaig veure, i per això vaig tenir la valentia de viure així. En un moment concret un veu el seu camí, la seva vocació, la seva missió. Però també és una decisió diària i una cura contínua, com una amistat o una relació: un aprofundir cada dia —qui soc, què vull, quins són els meus anhels, per què em vibra el cor, qui és Déu, qui és Crist per a mi. Es cometen errors, apareixen preguntes i dubtes. I precisament el contacte amb altres formes de vida et qüestiona contínuament i, alhora, et consolida en el teu camí.

Algú podria dir que tot això es pot viure també en el matrimoni. Tu has triat el celibat de manera conscient. Què t’hi ha mogut?

És un dels meus temes preferits, juntament amb ser dona. Em vaig preguntar: perdo alguna cosa meva si no arribo a ser mare biològica? Soc llavors menys dona? Se m’escapa una part de la felicitat? No tinc la possibilitat de ser plenament feliç? Aquesta pregunta em va acompanyar durant molt de temps. Vaig parlar amb molta gent, vaig llegir molt i em van inspirar moltes persones. Així vaig arribar a entendre que hi ha dues maneres d’estar corpòriament en aquest món, de viure, d’actuar, de treballar, d’estimar. 

El cos no és una cosa que un porta, com un anell; el cos soc jo. Amb el meu cos actuo i estimo contínuament: quan parlo amb tu, quan escolto, quan abraço algú, quan em canso treballant, quan escric, quan truco per telèfon, quan quedo amb altres persones. Comuniquem i estimem corpòriament tota l’estona. I els homes i les dones són presents al món de maneres diferents i poden estimar de maneres diferents. En el celibat això és diferent que en el matrimoni.

Com vius llavors aquest lliurament com a dona?

Em lliuro igualment tota, amb la meva corporalitat, però no en exclusiva dins d’una relació de parella, en una intimitat molt estreta. A canvi, tinc la possibilitat que moltes més persones formin part de la meva vida i de formar part jo de la seva. No soc mare d’uns quants fills, sinó mare de moltes persones. Es parla d’una maternitat espiritual. Jo, personalment, prefereixo dir: soc germana per a tu, amiga, companya de feina. Però d’una manera peculiar: com actuen i estan les dones, per la seva capacitat d’acollida, per la seva cura dels altres. Porto amb mi les preocupacions, els desitjos i els temes de les persones; soc allà per a elles, les acompanyo, les animo. Puc fer això perquè visc el celibat, perquè puc estar molt a prop de Déu i estar disponible per a tanta gent. Algunes estan poc temps en la meva vida, d’altres, tota la vida. I m’enriqueixo constantment quan veig com actua Déu en tantes persones. Veig com aquesta cerca de Déu allibera de veritat les persones i les fa veritablement felices. Per a mi és un privilegi poder acompanyar aquestes persones en les mateixes preguntes que jo també vaig tenir.

Ara treballes amb joves. Com reben la teva forma de vida?

Els sorprèn, clar. Com que és una forma de vida que amb prou feines es veu en públic, de seguida l’associen a una pregunta: vius sense casar-te, ets monja? Per què no estàs en un convent? Al principi hi ha una falta de comprensió, hi ha preguntes. Però a través del tracte, de les amistats que neixen, això esdevé proper i més comprensible. Crec que al final s’acaba entenent. Però la primera reacció sol ser: ostres, no m’ho esperava, no coneixia això, no em quadra.

Avui els joves estan oberts a això, en un temps en què es debat tant sobre la identitat i el gènere?

Percebo un gran desig de buscar la pròpia identitat. Moltes preguntes, també molta confusió. A qui està més avançat en la fe, la meva vida li resulta més comprensible, i veig que la pregunta sobre el lliurament a Déu és molt viva en molta gent. Cal haver entès abans algunes coses: qui és Déu, qui és Jesús. Però veig obertura i moltes inquietuds.

Com afrontes els dubtes o els moments difícils?

Per sort, no estic sola. És clar que, al final, les mateixes preguntes també es lluiten en solitud. Però he comprovat una vegada i una altra que tot el que porto davant de Déu —quan li dic que no puc més, que estic insegura, que tinc por— troba resposta. Potser no al moment, però a través d’altres persones m’adono que té sentit. Per això confio en Déu, ho comparteixo tot amb Ell i sé que, tard o d’hora, arribarà una resposta. I puc comptar amb persones que em fan preguntes, m’aconsellen i m’ajuden.

El teu celibat està vinculat a l’Opus Dei? Hi ha alguna mena de consagració?

No hi ha cap consagració, no va unit a cap ritu especial. Ningú no em frenaria si volgués viure el celibat sola. Però té sentit viure’l amb altres persones. A l’Obra es viu una espiritualitat determinada, es comparteix la vocació amb els altres, un troba fortalesa en els altres i junts es busquen respostes a les mateixes preguntes. Per a mi, personalment, viure d’aquesta manera té molt de sentit. A l’Opus Dei, el celibat no està lligat a una consagració, perquè volem viure i subratllar aquest ser cristians al mig del món. El baptisme és el nostre signe d’identitat. Pel baptisme pertanys a la família de Déu; ets filla de Déu; t’hi assembles, el pots reflectir: la seva bondat, la seva força, tot el que Ell té. No necessites cap distintiu addicional. Amb el baptisme n’hi ha prou.

Quins trets té la teva vida de pietat?

Viu de la riquesa de l’Església, no és res nou. Una gran unió amb el Senyor. El lliurament en celibat no se sosté si un no està gaire a prop del Senyor, ancorat en Déu, precisament perquè és una relació d’amor. Per això, forma part de la meva vida la Santa Missa diària, perquè és el moment per excel·lència en què estic plenament unida a Déu. Així com l’oració diària, parlar amb Ell de les meves preguntes, preocupacions, somnis i desitjos, dels nostres plans, de qui és Déu i qui és Jesús per a mi. També un gran amor a la Mare de Déu. Són els pilars.

Com és la vida en comú?

L’Opus Dei és una família. Jo visc en un centre amb altres persones que també viuen el celibat. La resta de les persones de l’Obra viu amb les seves famílies de sang. Però tots estem connectats i ens uneix quelcom més que aquestes parets: una mateixa vocació, una mateixa manera de viure-la en el dia a dia, ens veiem sovint en activitats, trobades, aniversari; compartim la mateixa missió. Així cuidem les relacions i la comunió entre nosaltres.

Tens plans o desitjos de futur?

Ara mateix visc en un lloc força particular: una residència d’estudiants. Coincidim amb estudiants que no són necessàriament creients, joves de diferents països, de diferents religions o de cap. És una convivència molt bonica; estem contínuament en contacte amb l’altre: elles amb persones creients, nosaltres amb persones no-creients. Aquesta trobada enriqueix molt. Un es planteja preguntes noves tota l’estona: per què pensa aquesta persona així?, per què actua d’aquesta manera? Sorgeixen converses molt boniques que enriqueixen les dues parts. No sé si això compta com un pla, però m’agradaria que continuéssim estant així al món: podent mostrar a la gent una mica de la llum de Crist i que ells ens mostrin alguna cosa a nosaltres, enriquint-nos i enfortint-nos mútuament.

A qui es pot adreçar algú que vulgui saber més coses sobre aquesta forma de vida?

Em poden venir a veure. Poden anar a una casa de l’Opus Dei. O, si no, hi poden escriure a través de la pàgina oficial de l’Opus Dei, que els posarà en contacte amb la persona indicada. També, per a qui estigui a prop: Aachener Straße, 608. Allà hi ha la residència d’estudiants. Hi visc jo i més persones. Estarem encantades de posar les persones en contacte.