UNA ANTIGA tradició explica que els pares de la Mare de Déu, sant Joaquim i santa Anna, la van portar al temple de Jerusalem. Allà s’hi quedaria durant un temps en companyia d’altres nenes, per ser instruïda en les tradicions i en la pietat d’Israel. Podem llegir a l’Antic Testament que el mateix havia fet, temps enrere, la mare del profeta Samuel, també anomenada Anna, quan va oferir el seu fill al servei de Déu en el tabernacle on es manifestava la seva glòria (cf. 1 Sa 1, 21-28).

Després d’aquell període, Maria va continuar portant amb Joaquim i Anna una vida normal. Va romandre sota la seva cura mentre creixia fins a fer-se dona. Va anar madurant com una més del seu poble, sense res d’extraordinari en el seu comportament. Com a bona jueva, orientava tota la seva existència cap al Senyor, de qui encara desconeixia que seria Mare. La festa d’avui celebra, precisament, aquesta pertinença de la Mare de Déu a Déu, la dedicació completa al misteri de la salvació al llarg de tota la seva vida.

«Així com la santa nena Maria es va oferir a Déu al Temple amb promptitud i del tot, també nosaltres, en aquest dia, presentem-nos a Maria sense demora i sense reserva»^[1], escriu sant Alfons Maria de Liguori. Ella, amb la seva pròpia vida, ens indica el camí cap al seu Fill, perquè també la nostra tingui el seu centre en ell. «Les seves mans, els seus ulls, la seva actitud són un catecisme vivent i sempre assenyalen el fonament, el centre: Jesús»^[2].

JESÚS parla a les multituds. De sobte, una persona s’obre pas i li diu: «La teva mare i els teus germans són aquí fora, que volen parlar amb tu». El Senyor respon amb una pregunta que ell mateix contesta: «¿Qui és la meva mare i qui són els meus germans? (...) El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare» (Mt 12, 46-50).

Aquestes paraules de Crist ens poden sorprendre. Potser tenim la impressió que el Senyor treu importància a la relació amb la seva mare. Tanmateix, una mirada més delicada permet adonar-se que el Mestre realça la fidelitat amb què ella viu la seva vocació, que és font de la seva íntima proximitat amb el seu Fill. Comenta sant Agustí, posant aquestes paraules en llavis del mateix Jesús: «La meva mare, a qui proclameu benaurada, ho és precisament per la seva observança de la Paraula de Déu, (...) perquè va ser fidel custòdia del mateix Verb de Déu, que la va crear i en ella es va fer carn»^[3].

D’aquestes paraules del Senyor aprenem que els seguidors de Jesús poden arribar a formar part de la seva pròpia família. Els qui volem compartir la vida amb Crist i fer la voluntat de Déu Pare som més que col·laboradors d’un projecte en bé de la societat. «Esdevenir deixeble de Jesús —assenyala el Catecisme— és acceptar la invitació de pertànyer a la família de Déu, de viure en conformitat amb la seva manera de viure»^[4]. Avui podem demanar a Maria que, estant ja davant de Déu, ens obtingui la gràcia d’estar cada dia més a prop del seu Fill Jesús.

ALS EVANGELIS veiem diversos moments en què Maria respon amb fidelitat al voler diví. El sí que pronuncia en l’anunciació de l’àngel va ser «el primer pas d’una llarga llista d’obediències que acompanyaran el seu itinerari de mare»^[5]. Potser la màxima expressió d’aquesta fidelitat es troba quan roman al peu de la creu al costat del seu Jesús, oferint-li el més gran dels consols amb la seva sola presència. Els evangelistes no diuen res de la seva reacció, només assenyalen que al Gòlgota ella romania allà: «hi era». La Mare de Déu no concebia una actitud de fugida o distanciament. Havia descobert que la més gran de les felicitats —aquesta vegada barrejada amb un dolor abundantíssim— de vegades consisteix simplement a «estar» amb el seu Fill.

La vida de Maria també va estar marcada per altres moments de fidelitat quotidiana que no es recullen a l’Evangeli. Possiblement el seu dia a dia va transcórrer com el de la majoria de les dones de la seva època. I va ser en aquelles tasques comunes a les de la seva gent on també va complir la voluntat de Déu. Va santificar les coses petites i les grans que cada dia porta amb si, allò que a primera vista tenia poc valor però alhora molt per a nosaltres. Va saber posar amor en tot el que feia. «Un amor portat fins a l’extrem, fins a l’oblit complet de si mateixa, contenta de trobar-se allà, on Déu la vol, i complint amb cura la voluntat divina. És això el que fa que el gest seu més petit no sigui mai banal, sinó que es manifesti ple de contingut»^[6].

D’aquesta manera, es realitzava allò que Jesús diria més tard als seus deixebles: «Qui mereix la confiança en una cosa molt petita, també la mereix en una de gran» (Lc 16, 10). Des que Maria va ser presentada al Temple, tota la seva vida va girar al voltant de Déu. I gràcies a aquesta fidelitat en les coses petites, viscuda sota l’acció de l’Esperit Sant, Maria va saber ser fidel també en les grans.

^[1] Sant Alfons Maria de Liguori, Les glories de Maria, Part II, Discurs III.

^[2] Francesc, Audiència, 24-III-2021.

^[3] Sant Agustí, In Ioannis Evangelium 10, 3.

^[4] Catecisme de l’Església Catòlica, n. 2233.

^[5] Francesc, Audiència, 10-V-2017.

^[6] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 148.