ALGUNES VEGADES escoltem Jesús fer servir un llenguatge profètic, ple de símbols i comparacions. Ho fa avui, per exemple, quan ens parla de la seva darrera vinguda i ens anima a viure en conseqüència. Ens recorda, primer, dos episodis de l’Antic Testament: el diluvi universal en temps de Noè i el càstig de Sodoma després de la fugida precipitada de Lot. El missatge que Jesús vol transmetre és clar: Déu arribarà de manera sobtada. I ens diu que, tristament, trobarà molts desprevinguts, ocupats o distrets en els afers terrenals, sense mirar també els eterns.

En fer-nos pensar en la fi dels temps, que potser percebem com un esdeveniment llunyà, Jesús ens convida a reflexionar sobre el present: també nosaltres, potser, estem ocupats en mil coses cada dia; tal vegada les nostres jornades es repeteixen amb una certa monotonia, sense deixar-nos espai per mirar cap al cel. Per això, ens va molt bé aquest recordatori que l’Evangeli presenta sense mitges tintes: recorda que ets mortal, i que la mort és certa però també incerta, imprevisible; aprofita els dies per fer el bé, recordant que després arribarà la vida veritable, l’eternitat.

Mirar el cel ens ajuda a sintonitzar la nostra vida amb el projecte de Déu, amb la veritat més profunda de la nostra condició humana. Saber que la vida no s’acaba amb la mort ens omple d’esperança. El mateix Déu que s’ha fet proper a la terra també ens espera ardentment al cel, ens ha preparat una estada. Allí ens espera —fent servir paraules de sant Josepmaria— «¡tot l’amor, tota la bellesa, tota la grandesa, tota la ciència...! I sense embafar: et satisfarà sense atipar-te»^[1].

«¡VISIÓ SOBRENATURAL! ¡Calma! ¡Pau! Mira així les coses, les persones i els esdeveniments..., amb ulls d’eternitat. Llavors, qualsevol mur que et barri el pas —encara que, humanament parlant, sigui imponent—, tan aviat com alcis de debò els ulls al Cel, ¡que baixet que és!»^[2]. Tenir visió sobrenatural significa posar en l’equació de la nostra vida el factor de la vida eterna, el cel que Déu ha preparat per a nosaltres quan s’acabin els nostres dies a la terra. Aquesta perspectiva de fe, àmplia i profunda, redimensiona els problemes als quals ens enfrontem en la nostra família, en l’Església, en el món…

Considerar la realitat amb visió sobrenatural —que significa veure-la més amb els ulls de Déu, és a dir, tal com realment és— ens introdueix en la saviesa de Déu i, per tant, ens ajuda a descobrir el sentit positiu de les renúncies que de vegades hem de fer. «Qui miri de conservar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi viurà» (Lc 17, 33), diu el Senyor en l’Evangeli. En la vida cristiana, sovint cal perdre per guanyar, morir per donar fruit, desprendre’s d’allò que impedeix seguir Crist de prop per purificar-se i perquè l’ànima pugui volar cada vegada més amunt. Mirant Jesús ens adonem que val la pena lluitar amb alegria i amb esforç, sabent-nos poca cosa, però conscients també que «tot és bo per als qui estimen Déu: en aquesta terra es pot arreglar tot, llevat de la mort: i per a nosaltres la mort és Vida»^[3].

LA FE EN LA VIDA eterna ens revela l’autèntic valor del temps present. El Senyor, en el seu amor, ens posà a la terra, i al final tornarem a ell. Els nostres anys estan comptats: són un do de Déu en el qual també ens ha regalat la llibertat per utilitzar-los com ens sembli millor. Per això el temps és un tresor valuós que Déu deixa a les nostres mans. Podem malgastar-lo o, al contrari, fer-ne un bon ús, i viure «cada instant amb una vibració d’eternitat»^[4].

Podem centrar l’ús del temps en nosaltres mateixos: salut, prestigi, feina, benestar, estatus… O podem buscar fruits d’eternitat a través del servei. L’afany de servir porta a posar el nostre temps a disposició del Senyor, a no preocupar-nos amb ànsia pel futur, a sentir-nos col·laboradors de Déu per edificar el seu regne en els cors. Per mitjà del servei, el nostre temps supera els seus límits i es transforma en el «per sempre» de l’eternitat.

Entenc molt bé aquella exclamació que sant Pau escriu als de Corint —diu sant Josepmaria—: tempus breve est! (1 Cor VII, 29), que n’és de breu, la durada del nostre pas per la terra! (...). Veritablement, el nostre temps d’estimar, de donar, de desagreujar, és curt»^[5]. En Maria, que té el tresor més gran al cel, podem contemplar el millor exemple de servei a Jesús i a totes les persones que es creuen en el nostre camí.

^[1] Sant Josepmaria, Forja, n. 995.

^[2] Ibíd., n. 996.

^[3] Ibíd., n. 1001.

^[4] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 239.

^[5] Ibíd., n. 39.