EN LA PARÀBOLA que conta avui el Senyor a l’Evangeli, l’administrador infidel aprofita el seu acomiadament imminent per renegociar els deutes i, així, ser admès després en altres negocis. «Aquí tens el teu rebut. Seu de pressa i escriu-ne un que digui cinquanta» (Lc 16, 6), diu als seus deutors. La persona sagaç preveu i prevé les coses. Jesús, en aquesta paràbola, lloa aquell servent que s’ha avançat; ens anima a tenir amb les coses del seu Pare, almenys, la mateixa sagacitat dels qui només miren pels seus negocis. L’administrador infidel ha estat astut i ha calculat minuciosament què era el que més li convenia. Ha sabut preveure el que li podia faltar en el futur. «Davant d’una astúcia mundana com aquesta, nosaltres som cridats a respondre amb l’astúcia cristiana, que és un do de l’Esperit Sant»^[1]. A ell volem demanar-li que infongui en les nostres intel·ligències la creativitat i la decisió per fer realitat aquests desigs del Senyor.

Sant Agustí, en comentar aquest passatge, es pregunta: «¿Pensant en quina vida va prendre precaucions aquell administrador? I si ell es va preocupar per la vida que té un final, ¿tu no et preocuparàs per la teva vida eterna?»^[2].Lògicament, Jesús no espera dels seus deixebles la deslleialtat d’aquest administrador; desitja que la nostra implicació i el nostre compromís amb la seva missió divina siguin intel·ligents, que posem en joc tots els nostres dons i talents. No vol que el seu Regne en nosaltres sigui una cosa imposada des de fora, sinó que veritablement el vulguem, que descobrim que allí hi ha la nostra felicitat. Ens agradaria que tot el que és de Déu fos, alhora, nostre; volem assemblar-nos molt més al seu fill que no pas a l’administrador de la paràbola: «Estimar és... no albergar més que un sol pensament, viure per a la persona estimada —deia sant Josepmaria—, no ser propietat nostra, estar sotmès venturosament i lliurement, amb l’ànima i el cor, a una voluntat aliena... i a la vegada pròpia»^[3].

AL CIM del Calvari hi ha un pobre lladre que ha vist com el sac on guardava tots els seus botins ha acabat trencant-se. Es conforma amb la seva sort i ho fa veure al seu company, que no para de queixar-se: Nosaltres «rebem el que mereixen els nostres actes, però aquest no ha fet res de mal» (Lc 23, 41). Tanmateix, el seu ofici també l’ha fet astut i intenta un últim recurs. Mira Jesús i li demana una cosa sorprenent: «Jesús, recorda’t de mi quan arribis al teu Regne» (Lc 23, 42). No se sent amb forces per exigir res. En té prou amb un record. Potser intueix que, si ho aconsegueix, no estarà sol allà on la mort el porti. Jesús li respon: «Avui seràs amb mi al Paradís» (Lc 23, 43).

D’alguna manera, aquest bon lladre fa el contrari que l’administrador infidel. S’ha equivocat moltes vegades de camí, però no està disposat a fallar de nou; només li queda una oportunitat. Jesús coneix el més profund dels seus desigs i els compleix amb escreix. Amb Jesús és millor anar de cara i sense embuts. «Un aspecte de la llum que ens guia en el camí de la fe és també la santa “astúcia” (...). Es tracta d’aquella sagacitat espiritual que ens permet reconèixer els perills i evitar-los. Els Mags van saber emprar aquesta llum “d’astúcia” quan, de retorn a la seva terra, van decidir no passar pel palau tenebrós d’Herodes, sinó marxar per un altre camí»^[4].

No volem ser ingenus i pensar que no hi ha perills, que som inexpugnables. Coneixem l’atractiu de palaus com el d’Herodes. Intuïm que el lladre deu haver patit una dolorosa conversió interior. Així, la sagacitat ens ajuda a buscar refugi allà on res no ens pot allunyar del nostre amor, ens impulsa a no quedar-nos en silenci davant de Jesús, sinó a manifestar-li sense embuts el que tenim al fons de l’ànima.

EN LA NOSTRA relació amb Déu, no podem oblidar el consell de sant Pau: «No us enganyeu: de Déu no se'n burla ningú. Allò que un sembra és allò que recull. El qui sembra en el camp dels desigs terrenals, recollirà allò que prové d'aquests desigs: la perdició. Però el qui sembra en el camp de l'Esperit, recollirà allò que prové de l'Esperit: la vida eterna» (Ga 6, 7-8). Amb Déu sempre val la pena la sinceritat plena i la senzillesa total, perquè coneix el més íntim de nosaltres mateixos. Aquestes virtuts no són fàcils, ja que de vegades suposen reconèixer-nos vulnerables o equivocats.

Tanmateix, els fruits d’aquest sa realisme, d’aquesta franquesa amb Déu, són immediats: «En considerar ara mateix les meves misèries, Jesús, t’he dit: deixa’t enganyar pel teu fill, com aquells pares bons, parassos, que posen en les mans del seu infant el do que en volen rebre..., perquè prou bé saben que els infants no tenen res. I¡quin gran goig el del pare i el del fill, encara que tots dos coneguin el secret!»^[5]. Qui s’hi acosta així no demana el que mereix, sinó que ha abandonat aquesta lògica i no té cap recança a demanar amb una ambició santa. Sant Josepmaria afirmava que podem aprendre dels infants a tractar així Déu: «Quan treballava amb infants, vaig aprendre d’ells el que he anomenat vida d’infància (...). Vaig aprendre d’ells, de la seva senzillesa, de la seva innocència, de la seva candidesa, de contemplar que demanaven la lluna i calia donar-los-la. Jo havia de demanar a Déu la lluna: Déu meu, la lluna!»^[6].

«Jesús no vol saber res amb l’astúcia calculadora, amb la crueltat de cors freds, amb la formosor vistosa però buida. Nostre Senyor estima l’alegria d’un cor jovenívol, el pas senzill, la veu sense falset, els ulls nets, l’oïda atenta a la seva paraula afectuosa»^[7]. Volem tenir una sana astúcia d’infants per voler rebre-ho tot de Déu, per recolzar-nos més en la seva força i menys en la nostra. En aquesta tasca ens acompanya Maria, que ens mostra el bon camí per recórrer-lo amb sagacitat.

^[1] Francesc, Àngelus, 18-IX-2016.

^[2] Sant Agustí, Sermó 359A, 10.

^[3] Sant Josepmaria, Solc, n. 797.

^[4] Francesc, Homilia, 6-I-2014.

^[5] Sant Josepmaria, Forja, n. 195.

^[6] Sant Josepmaria, Notes d’una reunió amb sacerdots, 26-VII-1974.

^[7] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 181.