UN HOME, abans d’anar-se’n de viatge, va decidir cridar els seus servents i els va confiar els seus béns: «A un li donà cinc talents, a l'altre dos i a l'altre un, segons la capacitat de cadascú» (Mt 25, 15). Tan bon punt va marxar, els dos primers es van posar a negociar amb el que havien rebut i van arribar a obtenir el doble del que tenien. «Però el qui n'havia rebut un guardà en un amagatall els diners del seu amo» (Mt 25, 17).

Amb aquesta paràbola, Jesús va voler ensenyar als seus deixebles a fer bon ús dels seus dons. «Déu crida cada home a la vida i li lliura talents, alhora que li confia una missió per complir»^[1]. Tots nosaltres tenim unes qualitats que, d’alguna manera, ens fan únics. De vegades, però, potser podem envejar els talents d’una altra persona i lamentar-nos perquè creiem que no som tan valuosos com ella. Crist, en canvi, ens ha beneït de moltes maneres i una d’elles és concedint-nos unes facultats ben concretes per dur a terme la missió que ens ha donat. Descobrir la manera particular en què cadascú pot servir Déu i els altres ens permet mirar els nostres talents amb els ulls del Senyor. «Així madurarà cada vegada més en nosaltres una actitud interior d’obertura a les necessitats dels altres, sabrem posar-nos al servei de tothom i veurem amb més claredat quin és el lloc que Déu ens ha confiat en aquest món»^[2].

«La teva vida per a tu? —escrivia sant Josepmaria—. La teva vida per a Déu, per al bé de tots els homes, per amor al Senyor. Desenterra aquest talent! Fes-lo productiu, i assaboriràs l’alegria que, en aquest negoci sobrenatural, no hi fa res que el resultat no sigui a la terra una meravella que els homes poden admirar»^[3]. El que és rellevant, més aviat, és que contribuïm a fer del nostre entorn —la llar, el lloc de treball, el grup d’amics— un lloc una mica millor, on transmetem als altres, amb els nostres talents, l’alegria de viure al costat de Jesús.

MENTRE els qui van rebre diversos talents hi van negociar, el qui en va obtenir un el va amagar sota terra. Quan, després de molt de temps, va arribar l’amo, aquell servent es va presentar davant seu dient: «Senyor, sé que sou un home exigent, que voleu collir on no havíeu sembrat i aplegar on no havíeu escampat. Per això vaig tenir por i vaig amagar els vostres diners. Aquí teniu allò que és vostre» (Mt 25, 24-25). Va preferir la seguretat que li donava l’amagatall abans que llançar-se a l’aventura de fer rendir el talent que el seu senyor li havia confiat.

La por és una reacció natural que tenim davant del desconegut o dels problemes de la vida. Tanmateix, quan li donem una importància excessiva, «és una actitud que ens fa mal, ens afebleix, ens encongeix, ens paralitza. Fins al punt que una persona esclavitzada per la por no es mou, no sap què fer: està temorosa, centrada en si mateixa, esperant que passi alguna cosa dolenta»^[4].La por, en lloc de permetre’ns gaudir del talent que Déu ens ha donat, ens porta a centrar l’atenció en tot allò que pot anar malament.

La proposta cristiana no consisteix a ignorar ingènuament les possibles dificultats. Es tracta, més aviat, d’una invitació a posar la nostra confiança en l’amor incondicional del Senyor, a recordar que som sota les seves mans, que ens protegeixen i ens custodien. Com escriu el prelat de l’Opus Dei: «En un moment de la vida en què potser les seguretats de la infantesa trontollen i també la llum de la fe es pot afeblir, cal recordar la nostra veritat més profunda: que som fills de Déu i hem estat creats per amor»^[5]. D’aquesta manera, allò que potser teníem por de perdre —la salut, certs béns, l’estima dels altres— haurà adquirit una importància relativa, perquè sabem que Crist vetlla per nosaltres i no deixarà mai d’estimar-nos. Aquesta seguretat ens permetrà acollir les contrarietats amb valentia i fortalesa, perquè «si tenim Déu amb nosaltres, qui tindrem en contra?» (Rm 8, 31). En aquesta estona de pregària podem identificar quines són les nostres pors i abandonar-les a les mans del Senyor, per gaudir així de la vida que ens ha confiat.

LA POR es pot manifestar quan hem de prendre una decisió que comporta un canvi important en la nostra vida. Potser no sabem com podrem afrontar els obstacles que apareixeran pel camí i, per tant, ens atemoreix el fracàs. Això ens pot portar a ajornar tant com sigui possible aquesta elecció, o bé a estar més pendents de les dificultats que sorgeixin que de les alegries que trobarem. Així, la por ens porta a fer de la seguretat la meta de la nostra vida, evitant els riscos i buscant contínuament seguretats on aferrar-nos. Vivim d’alguna manera esclaus del futur sense viure el present al costat de Déu, que és senyor de la Història.

«La recerca personal pot generar un cert neguit, perquè experimentem el vertigen de la llibertat. Seré feliç? Tindré forces? Valdrà la pena comprometre-s’hi? Tampoc aquí Déu no ens deixa sols»^[6]. Qualsevol aventura que val la pena comporta una certa dosi de risc. Desitjar tenir-ho tot sota control, a més de ser impossible —sempre apareixeran circumstàncies que no esperàvem—, porta a situar al centre de la vida la por, i no tant el desig de fer alguna cosa que val la pena. Per això el Senyor vol alliberar-nos dels nostres temors, que moltes vegades s’alimenten de la nostra imaginació i no responen a la realitat. Quan ens decidim, amb entusiasme i il·lusió, a emprendre un camí, obtenim l’estabilitat i la certesa que abans no teníem, perquè sabem que la nostra vida té un sentit clar. I sabem que, en cada moment, tindrem el Senyor al nostre costat, confiant en nosaltres i fent-se present d’alguna manera, amb delicadesa i tendresa.

La Mare de Déu també va sentir una certa por quan va sentir la salutació de l’àngel. Per això, Gabriel li va dir: «No tinguis por, Maria. Déu t'ha concedit la seva gràcia» (Lc 1, 30). Aquell temor inicial no li va impedir llançar-se a l’aventura de ser Mare de Déu. Tot i que desconeixia les dificultats que es presentarien, sabia que podia comptar en tot moment amb el Senyor, per a qui «no hi ha res impossible» (Lc 1, 37). L’anunci de l’àngel l’ompliria ràpidament de goig i de fermesa. Així, posant la seva seguretat en la força divina, sense fer càlculs, va decidir emprendre amb alegria aquell camí: «Soc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules» (Lc 1, 38).

^[1] Benet XVI, Àngelus, 13-XI-2011.

^[2] Mons. Fernando Ocáriz, “Luz para ver, fuerza para querer”, ABC, 18-I-2018.

^[3] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 47.

^[4] Francesc, citat a S. Noé, El miedo como don, Ediciones San Pablo, 2023.

^[5] Mons. Fernando Ocáriz, “Luz para ver, fuerza para querer”, ABC, 18-I-2018.

^[6] Ibíd.