EN L’ÈPOCA del Senyor, els casaments se celebraven tradicionalment a la nit. Per això, els convidats portaven unes llànties enceses. Fent referència a aquest costum, Jesús va parlar d’unes donzelles que van sortir a esperar el nuvi. «N'hi havia cinc de prudents, i les altres cinc eren desassenyades. Les desassenyades no s'emportaren oli per a les torxes, però cadascuna de les prudents se'n proveí d'una ampolla» (Mt 25, 2-4). Quan les dones van sentir que s’acostava l’espòs, les desassenyades es van adonar que no tenien oli i van anar a comprar-ne. I just en aquell moment va arribar el nuvi i només les prudents van entrar amb ell al banquet. Les altres, quan van tornar, van ser rebutjades, perquè ja era massa tard.

Amb aquesta paràbola, el Senyor ens mostra que cal preparar-se per a la seva arribada. «No només per a l’encontre final, sinó també per a les petites i grans trobades de cada dia amb vista a aquella trobada, per a la qual no n’hi ha prou amb la llàntia de la fe, també cal l’oli de la caritat»^[1]. Per això molts autors han vist en l’oli «un símbol de l’amor, que no es pot comprar, sinó que es rep com a do, es conserva en el més íntim i es practica en les obres»^[2]. Aquesta és la saviesa de què ens parla la primera lectura d’avui: «La saviesa és resplendent i no s'apaga mai. Els qui l'estimen, arriben fàcilment a contemplar-la, la troben tots els qui la cerquen» (Sv 6, 12).

La saviesa i la prudència ens porten a aprofitar la nostra vida terrenal per il·luminar els altres amb l’oli de les nostres bones obres. Sant Josepmaria va compondre una oració a l’Esperit Sant en què li demanava la seva força per no endarrerir la resposta a la crida divina: «Il·lumineu el meu enteniment, per conèixer els vostres manaments; enfortiu el meu cor contra les insídies de l’enemic; inflameu la meva voluntat... He sentit la vostra veu, i no vull endurir-me ni resistir-m’hi, dient: després..., demà. Nunc coepi! Ara!, no fos cas que el demà em faltés»^[3]. I en un punt de Camí, va escriure: «Porta’t bé “ara”, sense recordar-te d’“ahir”, que ja ha passat, i sense preocupar-te per “demà”, que no saps si ha d’arribar per a tu»^[4]. Cada dia ens ofereix moltes oportunitats per mantenir la nostra llàntia encesa: fer bé la nostra feina, tenir detalls de servei amb els altres, tenir cura de les estones dedicades a l’oració… En aquests moments podem sortir a rebre el Senyor que passa per la nostra vida i que un dia ens esperarà en la trobada final.

LES DONZELLES desassenyades havien oblidat el sentit d’aquella espera, que era la trobada amb l’espòs. El seu comportament és una imatge de qui viu absolutitzant el present, excloent «qualsevol perspectiva del més enllà: ho fem tot com si mai no haguéssim de marxar cap a l’altra vida. I aleshores només ens preocupa posseir, destacar, tenir una bona posició... I cada vegada més. Si ens deixem guiar pel que ens sembla més atractiu, pel que ens agrada, per la recerca dels nostres interessos, la nostra vida es torna estèril; no acumulem cap reserva d’oli per a la nostra llàntia, i s’apagarà abans de la trobada amb el Senyor»^[5].

El salm d’avui recull precisament la pregària d’una persona que manté encesa la seva llàntia perquè ha posat les seves esperances en Déu: «Vós, Senyor, sou el meu Déu; de bon matí jo us cerco. Tot jo tinc set de vós, per vós es desviu el meu cor, com terra eixuta sense una gota d'aigua» (Sl 63, 2). Tot el que el salmista fa i sent és fruit del seu amor pel Senyor. I encara que això li comporta certes dificultats —cansament, set, anhel—, en realitat expressa la insatisfacció de la persona enamorada, que fins que no conquereix l’altra no pot trobar la pau: la resta de béns han adquirit una importància relativa, perquè el que realment li importa és reunir-se amb qui estima.

El fundador de l’Opus Dei considerava que els cristians no tenim por d’aquella última trobada amb el Senyor, perquè al capdavall serà un gran banquet nupcial amb l’amor de la nostra vida. «Tot confiant fermament en la gràcia de Déu, estem disposats des d’ara, amb generositat, amb fortalesa, amb amor en els detalls, a acudir a aquesta cita amb el Senyor portant els llantions encesos»^[6]. Vestirem un vestit de noces «teixit amb l’amor de Déu que haurem sabut aplegar fins i tot en els treballs més petits. Perquè és cosa d’enamorats tenir cura dels detalls, àdhuc en les accions aparentment sense importància»^[7].

PER mantenir la llàntia encesa cal renovar el desig de trobar Crist. «No n’hi ha prou —deia sant Josepmaria— d’estar a l’Església i deixar que passin els anys. En la vida nostra, en la vida dels cristians, la conversió primera ―aquest moment únic, que cadascú recorda i en el qual hom veu clarament allò que el Senyor ens demana― és important; però encara són més importants, i més difícils, les successives conversions. per tal de facilitar el treball de la gràcia divina amb aquestes conversions successives, cal mantenir l’ànima jove, invocar el Senyor, saber escoltar, haver descobert allò que va malament, demanar perdó»^[8].

La fidelitat porta a buscar noves maneres de trobar l’oli que encén la nostra llàntia. No es tracta d’«una duplicació mecànica dels models del passat», sinó que és «creativa, disposada a baixar fins al més profund, oberta a nous desafiaments, sensible als “signes dels temps”»^[9]. D’aquesta manera actualitzem el nostre “sí” inicial. No és que simplement actuem en funció d’unes obligacions adquirides prèviament i amb les quals potser ara no ens identifiquem, sinó que portem aquell “sí” al present i el tornem a abraçar en la situació actual.

«La fidelitat al llarg del temps és el nom de l’amor»^[10]. El pas dels anys impulsa a fer que aquell amor inicial s’eixampli, perquè és fruit d’una elecció contínuament present. La Mare de Déu representa aquesta fidelitat dinàmica. En tot moment va procurar mantenir encesa la seva llàntia i estar preparada per al que Déu li demanava. La seva vocació a ser la Mare de Déu es va expressar de diferents maneres al llarg de la seva vida. I també avui continua essent fidel a aquella crida, ajudant els seus fills a mantenir la llàntia encesa.

^[1] Francesc, Àngelus, 8-XI-2020.

^[2] Benet XVI, Àngelus, 6-XI-2011.

^[3] Oració composta per sant Josepmaria l’abril de 1934.

^[4] Sant Josepmaria, Camí, n. 253.

^[5] Francesc, Àngelus, 8-XI-2020.

^[6] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 40.

^[7] Ibíd.

^[8] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 57.

^[9] Sant Joan Pau II, Discurs, 10-VI-1997.

^[10] Benet XVI, Discurs, 12-V-2010.